80 anys!

Com pot néixer un home, quan ja és vell? ¿És que pot entrar una altra vegada al ventre de la mare, i llavors néixer? Li diu Nicodem a Jesús. (Joan 3,4).

Del 19 d’octubre de 1939 a les 6 hores al 19 d’octubre de 2019 sumen 80 anys (són quatre vints, em fa notar un amic francès) de camí per la vida. Soc molt feliç de com els he viscut i de tot el que he pogut fer. Potser perquè em sento satisfet, Jesús em demana, com a Nicodem, “tornar a néixer”. Si he de recomençar el camí de la vida, què canviaria?, em pregunto. Què faria o deixaria de fer si tornés a néixer?

De la meva infància a Bellcaire. Avui passaria més estones al costat de les padrines, Teresa i Carme. Eren molt sàvies en consells que fruïa a no complir, com escapar-me del rosari dels diumenges a la tarda! M’explicaven contes que ara comparteixo amb els ainistes.

Diria matí, migdia i vespre: “Mama, t’estimo; papa, t’estimo.” Estiraria amb més dolcesa les trenes de la meva germana. Aniria més sovint d’amagatotis amb els companys de carrer a banyar-nos al canal, a pescar crancs i a plegar caragols. A l’escola no cantaria el “Cara al Sol con la camisa nueva”. Seria més generós amb els companys que venien a peu, des de les masies travessant la boira pixadora. Al camp de futbol bellcairenc, jugant d’extrem dretà faria més gols als clubs de Penelles, Bellmunt i Linyola. Canviaria la pregària de la padrina “Àngel de la guarda / dolça companyia...” per la cançó “ Bona nit, bons germans, / Déu ens doni un bon son.”

Dels meus anys de Seminari. Avui estudiaria menys matemàtiques per treballar més la literatura. Venceria la timidesa i em miraria les noies sense tenir-ho com a pecat. No ens amagaríem a la infermeria –gràcies, mossèn Benigne, infermer– per fer la partida de cartes a la botifarra. Plantaria cara als superiors que ens ho prohibien. Ben segur que no diria tot allò que penso, però sí que el que diria seria de veritat allò que penso. M’agradava anar amb el cor a la mà... però les circumstàncies, si no volia que m’acomiadessin del Seminari, m’obligaven a amagar-lo. No obeiria el Rector que em prohibí anar a fer colònies a França “perquè tenia por que perdés la vocació”.

Gràcies a mossèn Fermí Casal vaig aprendre a “canviar les queixes per nous somnis i il·lusions”, costum que procuro mantenir ben vivent. Mossèn Josep Reig, el meu director espiritual, em descobrí que la bellesa i l’amor són sempre al nostre abast. En veure’m tan despistat, em mormolava: “Déu és al teu interior. No el busquis a l’exterior.”

En els meus 3 anys de vicari d’Organyà, de Montanissell, de Valldarques, de Gabarra, de Canyelles, de Perles i d’Alzina d’Alinyà. Vaig trencar els esquemes dels 13 anys de Seminari. Vestir de manera molt senzilla, viure amb poca cosa (després de la missa, un got de vi bullit compartit, què més podia desitjar?), la partida de cartes a la llum de carbur, desfer-me de tot allò que no és necessari, ser solidari i servicial –pujava amb la meva vespa el jove de Fígols que festejava la Ramoneta de la Borda o el jove de Caselles que festejava la Maria del Perot–. Dos cops per setmana, feia classes de català al Cau, al peu del carrer Major. Hi venien les noies perquè era l’única manera de poder sortir de casa després de sopar. Vaig ser denunciat. Les classes continuaren! Era l’any 1964.

El Rector em tancava la porta de la rectoria a les 10 de la nit. Havia d’anar a dormir a casa dels amics. Als nens i als joves els donava ales, però els deixava que ells sols aprenguessin a volar. A la gent gran amb qui jugava a la botifarra els deixava anar com si no fos important: “La mort no arriba amb els anys, amb l’ancianitat, sinó quan es deixa d’estimar i quan un dimiteix de viure”.

M’arribà el nomenament de capellà de Canillo, quan estava fent campaments a les Masies de Coll de Nargó. Vaig demanar al bisbe Iglesias que em canviés el nomenament per Fígols d’Organyà. No fou possible. Vaig descobrir que havia nascut per obeir. Se m’acabà la meva lluna de mel de capellà. Avui, no em cansaria de dir a la bona gent d’Organyà i comarca: “Gràcies per tot el que m’heu ensenyat i per tot l’amor que m’ha escalfat el cor per anar als freds de la Parròquia andorrana més alta.”

Vuitanta anys, dels quals cinquanta-tres conviscuts amb els canillencs. Un camí de somnis que els anys han convertit en realitats ben palpables: les lliçons d’andorranitat apreses al cafè del Janet i de l’Aleix. Les converses amb el Roc, l’Armany, el Roca, el Mandraga, el Puigcernal, el Becaina, el Sinfreu, el Batista, el Mas del Cortal, el Bonell, el Rapiu, el Som, el Mora, el Pirot... la Lola del Toni, la Ramona, la Júlia... i els meus companys de pesca furtiva, el Pepo i el Tonet... (No vull oblidar-me de ningú). Tots els veïns m’han deixat les petjades en el camí a seguir. Cada una d’elles ha format el meu Consell Pastoral Parroquial. L’organigrama fet vida per a mi i per als ainistes.

Tornaré a néixer, com diu Jesús, però en l’altre món. La meva Confident m’assenyala el camí a seguir: “Procura tenir ben a prop els qui estimes i digue’ls, a cau d’orella, com els necessites. Estima’ls i tracta’ls bé, pren temps per dir-los ho sento si t’he ofès, perdona’m, si us plau, gràcies, i totes les paraules d’amor que coneixes. Demostra als teus amics i persones estimades com t’importen.”

Amics: És meravellós arribar als vuitanta! És com fer el cim d’una carena... Vuitanta són molts... Tots els que hem arribat a aquesta xifra i seguim, des del més profund del nostre cor, ens surt un “GRÀCIES, SENYOR”.