Mil anys després

Era pel segle X, segle endavant, segle enrere. Als països de l’Est d’Europa els cristians foren primerament mal vistos pels seus conciutadans. Després foren exclosos de la vida social, perseguits, castigats amb turments de tota mena. Un bon nombre de cristians vessaren la sang en testimoni de la seva fe en Jesús. Un cop més s’acomplí la dita dels primers cristians màrtirs a mans de l’emperador Dioclesià: “La sang dels màrtirs és llavor de nous cristians.”

Tornant als països de l’Est d’Europa del segle X. Hi havia un artista molt reconegut per les icones que pintava. Era tan famós i admirat que les autoritats no gosaren condemnar-lo. S’acontentaren amb prohibir-li pintar més icones. L’artista cristià, per fidelitat als seus amics màrtirs, no obeí. Els artistes ni ningú, ahir, avui i sempre, no podem obeir a qui el que vol és privar-nos de fer una obra bona. L’artista declarà al cap de policia: “Pintar icones és la meva manera de resar, de dialogar amb Déu.” El cap de policia traslladà la declaració al tribunal de batlles que sentencià: “Talleu-li la mà dreta. D’ara en endavant no podrà pintar més icones.”

L’artista cristià ortodox, esperonat pel terrible sofriment, es posà a pintar apassionadament una icona de la Mare de Déu. L’ADN de totes les icones és que són lluminoses. La de la Mare de Déu de l’artista manco era tota Llum. ¿Profetitzava que un dia la seva icona seria entronitzada al Santuari de la Llum de Migdia, que és Meritxell?

L’emotivitat que despertà la icona fou inefable. L’artista col·locà la mà que els desapiadats li havien tallat entre les dues mans de la Mare de Jesús. Els amics batejaren la nova icona amb el significatiu nom de Verge Trijerusa, mot grec que traduït significa “tres mans”. Els amics i tots els devots veuen en la mà entre les mans de la Mare de Déu la seva mà!

Han transcorregut mil anys. Andorra s’enorgulleix de l’art en icones de l’andorrana Assumpta Ortodó. Les seves icones són lloades arreu del món artístic. L’Assumpta clausurà la vida artística fent realitat el somni de dibuixar tres marededeus trijeruses; una per al Vaticà, l’altra per a l’Abadia de Montserrat i la tercera per a l’estimat santuari de la seva infància, Meritxell. Acabada la seva obra em confià: “He dibuixat agenollada cadascuna de les tres trijeruses.”

La icona Trijerusa meritxel·liana fou lliurada un diumenge a la tarda de l’any 1987, posobra de la Festa Nacional d’Andorra. El bisbe Joan Martí i Alanis la beneí mentre la sostenia l’artista. El Cònsol, el mossèn de Canillo i la família de l’artista Ortodó feren de testimonis del regal al Santuari.

Els nombrosos visitants dels països de l’Est al Santuari Nacional resten sorpresos, li resen i la fotografien. Amb molt de goig, un servidor vaig ofrenar-li una pregària que el bisbe Joan Martí premià amb “indulgència parcial” per a qui la resa: Bella Aurora, portadora de la Llum, / Verge Trijerusa, icona del Sol de Migdia, / feu que en les nostres nits de mals i de pecat / no ens manqui l’esperança de l’Albada.... Acordeu-nos el vostre esperit de servei / que ens meni, Verge Assumpta, a la Glòria del Cel. Assumpta Ortodó em confià: “he dibuixat agenollada cadascuna de les Trijeruses”.

Ransol, 7 de novembre del 2019. L’Antoni González i Manresa i la seva esposa, Rosita Mandicó, acullen a la seva llar Mns. Arquebisbe Joan Enric Vives, Copríncep episcopal.

L’Antoni de Sorpe, amb l’ajuda de la mula de casa, feu de sherpa al pintor Joan Miró i companys pels llacs del Pallars Sobirà. L’il·lustre pintor universal Miró premià els serveis de l’Antoni, que només tenia 11 anys, amb un dibuix retrat del seu rostre. Orgullosos i contents, tenim un dibuix de Joan Miró a un menjador d’una casa de Ransol!

Les circumstàncies de la vida portaren el jove Antoni a Andorra seguint les traces dels seus oncles i de la seva cosina Maica, també de Sorpe. L’Antoni, dinàmic i impacient, s’agafava a totes les aventures empresarials: pagès, mecànic-electricista, corredor de cotxes sobre la neu, pescador empedreït... i a tot el que calia. A un dels prats de Ransol hi havia una roca que estorbava. L’Antoni s’oferí per esmicolar-la. La càrrega de dinamita. Enganxa la metxa. No arriba l’explosió. L’Antoni s’acosta a veure què passa. En arribar a la roca, explota la dinamita i el drama arravata la vista i la mà esquerre –ell que era esquerrà– i perd un 40% de l’oïda. Fou un malaurat dia de l’any 1983.

L’Antoni comença una vida nova: continua ascendint la Serrera, fa el Camino de Santiago, treu l’artista que porta a dins. Obres d’art en ceràmica, en fusta, en metall, en vímet. Fa exposicions de les seves obres. Fa conferències als meus alumnes de l’IEBA, als monitors que es diplomen com a educadors en el lleure. La casa de l’Antoni i de la Rosita és un museu d’art. L’obra més repetida és “la mà”, que tal com em confia la professora d’art Conxita Boncomte, mentre contempla la mà de l’Antoni que llueix a l’Àgora d’AINA: “La mà és la peça del cos més difícil de realitzar pels artistes.”

Com fa mil anys, l’artista de la Trijerusa posà la mà separada del cos a les mans de la Mare de Déu. Avui, 7 de novembre del 2019, l’Antoni posa la seva a les mans del pare i pastor de l’Església d’Urgell i Copríncep mentre el bisbe el beneeix a ell i a tota la família.

En contemplar la mà allargada i oberta de la Mare de Déu de Meritxell, dolça Mare nostra i estimada Confident meva, hem d’agrair el seu gest maternal de voler acostar-se a tots i donar-nos la mà en el camí d ela vida. Jo, especialment, li dic: “Gràcies per la mà que m’ha donat durant tots aquests anys l’amic Toni de Casa Jordi de Ransol i gràcies també per donar-nos la teva mà a tots.”