Les persones més febles

El mot discapacitat com a adjectiu per classificar un infant no encaixa amb la meva manera de pensar. El Pare Abat de Montserrat, dom Cassià Just, creà una fundació per ajudar els infants febles. Fou una de les obres socials del Santuari de la Mare de Déu de Montserrat. Segueixo, encara que sigui de lluny, les petjades que ens ha deixat l’Abat Montserratí.

Substitueixo discapacitat per persona més feble. De febles, ho som tots. AINA és l’obra social de la Mare de Déu de Meritxell. Acull a cada torn de colònies tres infants o adolescents més febles. Ens emmirallem en la Moreneta, Ella, rosa d’abril, Meritxell, la gavernera.

AINA acull només tres infants més febles per torn. Els monitors no estem formats com a educadors d’aquesta mainada. La cosa important d’obrir el cor i els braços a aquests infants és que ells enriqueixen humanament i cristianament la convivència d’un torn de colònies. Els tres ens donen tant que esdevenen el bon Samarità per a AINA. Ja no és AINA el bon Samarità que els acull. Guy Gilbert, educador de joves en dificultats, escriu: “La personne crée le handicapé, comme le raciste crée le Noir ou Juif. Le handicapé est tout simplement un home, une femme ou un enfant comme toi”. A Lourdes, les persones més febles ocupen sempre els primers llocs, els setials privilegiats. Ells també ocupen en el meu cor la part més afectiva. Els confio davant els companys: “Pau, Tavi, Miquel, Aitor..., vosaltres sou la meva llum”, i els faig una abraçada.

El general Charles de Gaulle tenia una filla trisomique. El President de la Grandeur de la France, quan, als vespres arribava a casa, es treia els ornament de general, es posava un batí per jugar amb la seva filla. Charles de Gaulle és la persona que ha definit millor l’infant feble: “És una ànima molt gran per a un cos massa petit.” De Gaulle va voler ser enterrat al costat de la seva filla. La biografia del Copríncep de Gaulle em feu comprendre la seva hipersensibilitat. Ens visità l’any 1967. En aturar-se sota l’arc triomfal que els canillencs li havien bastit, baixà del luxós Citroën francès i es dirigí a una mare per fer una carícia al fill de mesos que portava als braços. Seguidament saludà els Cònsols i les altres autoritats, i el Cònsol Antoni Torres començà el discurs.

Aquest any 2019 ha mort Jean Vanier a l’edat de 92 anys. L’admirava. Havia fet de tot per aconseguir que vingués a AINA per fer una formació als monitors i una conferència al poble andorrà, com ho va fer Guy Gilbert. Jean Vanier va fundar Une Arche de tendreses, una bogeria d’amor, una aposta increïble i una resposta a la crida del Bon Déu. L’any 1964, al Quebec tingué la iniciativa de l’amor sense mesura: invitar a viure amb ell dues persones malaltes mentals. Fou l’embrió de l’Arca de la tendresa que avui compta amb 140 comunitats i més de 5.000 membres, penyora de la fecunditat d’un cor ple d’amor. Jean Vanier rentava cada matí un infant de la seva comunitat i deia: “Quan l’ensabono, les meves mans senten el mateix que quan tinc la sagrada Hòstia de Jesús a la misa.” Jean Vanier ha trasbalsat la meva mirada envers les persones més febles. És un mestre de l’aventura humana i espiritual excepcional il·luminat per la en Déu. Quan em costa comprendre certes reaccions dels nens més febles, penso en Jean Vanier i em dic a mi mateix: “Tinc Jesús a les mans”. Quan caic en una crisi del caire que sigui, visito la residència de persones més febles de la Creu Blanca al Castell del Remei, a 8 quilòmetres de Bellcaire. No us podeu imaginar com m’aixequen el meu esperit decaigut. Gràcies, germans. No soc jo el bon Samarità, són totes les persones més febles les que m’acullen i em guareixen.

En acabar les colònies d’estiu, les revisem per fer-les millor el proper estiu. La pregunta és obligada: “Quina ha estat la vivència que us ha fet més feliços de l’estiu.” La meva resposta fou instintiva: Ha estat que el nen més feble, cada cop que em veia, venia a fer-me una abraçada, i em deia emocionat “avi”. Després es dirigia als companys i els cridava: “És el meu avi!” Els nens em preguntaven si l’havia adoptat.

Fa 53 anys que els amics López, Montané, Coll, Boix, Planes es reunien cada setmana a la sala que els deixava La Caixa a Andorra la Vella. Els agermanava l’haver fet el Curset de Cristiandat. D’aquelles ultreies sorgí l’embrió caritatiu de l’Escola Nostra Senyora de Meritxell per acollir els infants més febles. A mossèn Josep M. Riba i a la mare del Pere de Sant Julià confiaren el desenvolupament de la joiosa iniciativa. En foren fruits: la donació de la parcel·la de la senyora Maria de casa Molines a Santa Coloma, les ajudes oficials i de les famílies i la Diputació de Lleida, que pagà el mobiliari... Fa 50 anys que mossèn Lluís Pujol beneí la nova Escola per als nostres infants.

La Fundació privada Nostra Senyor de Meritxell convidà el dia 16 de novembre a tots els pobles d’Andorra al Santuari de Meritxell per donar gràcies d’aquest llarg camí de solidaritat i d’amor. La presidenta, amb paraules vibrants, digué: “La nostra Escola és llum per a Andorra.” Donà les gràcies a totes les persones que han contribuït a fer l’Escola modèlica que ens enorgulleix a tots. L’Arquebisbe Joan Enric celebrà l’Eucaristia d’acció de gràcies. EL Cap de Govern posà tot el seu equip de Govern al servei de la Fundació Privada Nostra Senyora de Meritxell.

La dolça Mare de tots, i en especial dels infants febles, la meva Confident, al capvespre, em va regalar el seu somriure de felicitat. Un servidor li vaig ofrenar un llantió d’acció de gràcies pensant en l’Escola que porta el seu dolç NOM.