Portes tancades o portes obertes

Pateixo l’obsessió de tenir les portes obertes. Un company em retreu que és una obsessió pecaminosa. A més, m’adverteix que aquest excés de confiança el puc pagar car. Em defenso amb la confessió que em feia l’any 1969 l’il·lustre arquitecte deixeble de Gaudí Cèsar Martinell: “A la vida, ho supero tot menys les temptacions.” Així doncs, resto amb la meva obsessió de portes obertes. Enguany fa uns 20 anys que la trobada de rectors de santuaris i de confraries d’Espanya la celebràrem al Santuari de Santa María de la Cabeza (Jaén). Un dels rectors participants em va dir: “Durant els anys de sacerdot en actiu, em dedicava, seguint les petjades de Don Bosco, a recollir joves sense ofici ni benefici pels carrers. Els muntava bars restaurants. N’arribàrem a tenir una vintena. Fins i tot vaig fer una estada amb dos joves a Suïssa per aprendre millor la professió. Quan el Cardenal em jubilà, em confià el santuari. Hi tinc les portes obertes fins passada la mitjanit com si fos un bar restaurant. Els devots m’avisen piadosament perquè no sigui tan confiat. Els responc: Un negoci de portes tancades no és un negoci.” El ministre de Turisme del Govern de Felipe González ens feu una conferència a la trobada de rectors de Santuaris. Fou a Àvila. Aquell any celebraven “Àvila, ciutat de la Unesco”. El ministre demanà als rectors que tinguessin les claus de les esglésies a l’abast de tothom. Amb tot i això, cal inventar una petita dificultat, per tal que mentre van a buscar la clau, els visitants descobreixin la vida a l’entorn del monument. També cal lliurar-los un fulletó. El turista, ben segur que quan arriba de nou al bus s’ha fet un embolic de segles, de dades i d’històries. “No oblidem, però, –ens afegia el ministre de Turisme– que el moble més important d’una església és el banc de la plaça de l’església, des d’on es contempla tot el conjunt del monument i també el moviment turístic o piadós que s’hi viu.” Faig una petita ressenya. El meu predecessor, rector de Canillo des del 1931 al 1963, mossèn Ventura, ja ho practicava. La clau de Sant Miquel de Prats, a cal Regí; la de Santa Creu i de Sant Serní, al Comú; la de Sant Jaume de Ransol, a cal Pirot; la de Sant Pere del Tarter, a cal Tomàs; i la de Sant Bartomeu, a cal Calvó (avui, a l’hotel Naudí i a ca l’Enriqueta del Bonell). La de Sant Joan i de Meritxell a AINA, amb la possibilitat de ser acompanyats per un guia tots els dies de l’any. Els amics de l’art romànic de Saint Jean de Luz, País Basc francès, vingueren durant la primera setmana d’octubre de 2016 a conèixer les esglésies romàniques d’Andorra. No en trobaren cap d’oberta. Els vaig acompanyar com a guia per les 9 esglésies canillenques per treure’ls el mal gust de boca que els deixava Andorra. M’ho agraïren comprant records per ajudar la mainada de les colònies d’AINA. Durant la temporada d’esquí AINA acull col·legis d’Espanya i de França. A més de gaudir de la neu i el seu paisatge, frueixen de la visita guiada a l’església de Sant Joan de Caselles i al Santuari de Meritxell. Alguns demanen també la visita a l’església de Santa Creu. Portes tancades, portes obertes, és un tema important a resoldre. Un matrimoni esquiador d’una seixantena d’anys em sorprengué amb la història del rector d’una parròquia del Maresme. Els feligresos de missa diària es trobaren amb la porta tancada. La bona gent empenyé amb força creient que sols era ajustada. De cop, s’adonaren d’un full penjat a la porta on es llegia: “Soc fora. Obre els ulls al teu entorn i busca’m, que m’hi trobaràs. Jesús de Natzaret.” Comprenc el meu company rector. El Déu que es revela a l’Evangeli de Jesús és un Déu que comparteix tot el que té. I té més a fora que a dins de les esglésies, sagristies, cúries i palaus. Al Déu de Jesús se’l troba al cor de la lluita per una societat més justa, més acollidora. Només veu Déu aquell que hi creu! Obrim la porta de l’ànima a Déu i a tothom. Recordem, però, que la porta del cor s’obre des de l’interior. La mà allargada i oberta de la Mare de Déu de Meritxell, la meva Confident, és l’abecé de l’acte de fe en Jesús. Els ainistes li canten com a pregària de bona nit: “No ho sents? Hi ha algú que està trucant! Que no el coneixes? No ho sents? Jesús està trucant.”