Vade retro, virus de la violència

“Augmenten les denúncies a la policia per picabaralles veïnals!” (Diari d’Andorra, 27 de març). La convivència posa a prova les parelles” (Diari d’Andorra, 28 de març). “Las quejas y broncas en familia estan aumentando considerablemente... hemos de ser conscientes” ( Doctor Antoni Bulbena, Neuropsiquiatra. La Vanguardia, 23 de març).

Et recordo, amic Jordi, avui fa prop de dos mesos que fores víctima de l’agressivitat d’uns joves encara no identificats en el Carnaval d’Encamp. Vaig plorar amb tu. Cada puntada de peu al cap fins a deixar-te inconscient fou per a mi com cada un dels 40 assots que rebé Jesús en la Setmana Santa.

Els monitors del campament TAMARROS i CAINA, que t’admiren per la teva bondat i per la teva fortalesa, s’han revoltat davant tantes baralles que són caldo d’alcohol, de drogues i de ràbia. Els teus monitors, que han fet opció de prevenir la vulnerabilitat dels nois i de les noies gràcies a la convivència i a la muntanya, han reflexionat llargament en la seva darrera trobada de formació sobre el salvatge atropellament que has rebut.

La premsa se n’ha fet ressò i ha donat més notícies de més baralles entre joves, com si no hi pogués haver festa sense fer ús de la violència. Els meus companys d’articles d’opinió en el nostre Diari, Joan Carles, Jordi, Sílvia..., reivindiquen més controls, més càstigs sense oblidar la responsabilitat dels pares, de l’escola i de la societat. Guy Gilbert escriu: “No ha nascut mai cap adolescent drogat, alcoholitzat, delinqüent”. Algú els n’ha fet.

He reunit abans de la pandèmia un grup de joves a la Borda de Meritxell per a una convivència de cap de setmana quaresmal. Em confien que volen ser lliures. Que volen ser feliços. Em pregunten el perquè dels manaments, el perquè de tantes lleis. Em sorprèn un dels set nois quan demana que no hi hagi línies vermelles a l’Església.

M’invento una paràbola per fer-me entendre millor. Un jove volia celebrar la seva majoria d’edat. Va demanar als seus pares un cotxe. Mare, pare i fill van a la botiga. L’amo venedor de cotxes n’és també el fabricant. Els mostra un de l’exposició: “Aquest és el cotxe més bo. És un model únic. No en trobareu altre que us doni millor resultat”, els diu.

El jove entusiasmat exclamà: “Pare, vull aquest.”

El compraren. L’amo fabricant els digué: “Cuideu-lo bé. Poseu-li la millor gasolina i el millor oli... Si en teniu cura, podràs gaudir d’ell”.

El jove de 18 anys acabats de fer no admet consells i diu al fabricant: “A mi em molesta la pudor de gasolina. Jo li posaré whisky o ginebra...”

L’amo fabricant, molt sorprès, li respon: “Bé, el cotxe és teu! Però si no es posa en marxa , no et queixis. No digues que t’he enganyat o que no t’ho he advertit; tu en rebràs les conseqüències del teu tractament”.

El fabricant i venedor del cotxe de la vostra vida és Déu, que us confia: “Sou un model únic, el meu predilecte. El meu tresor. Viviu-lo i sigueu feliços vosaltres i els qui us acompanyin. Aquí teniu un llibre del funcionament i un altre que us recorda les revisions a fer. Ara si vosaltres voleu anar a la vostra bola, ser uns irresponsables, uns reis del mambo, uns ignorants buits d’espiritualitat... Si voleu conduir beguts i sense el codi circulació, sou els únics responsables de la vida que porteu. No em vingueu a dir que us sentiu fracassats i desgraciats. Us demano sols una cosa: que quan us trobeu a l’abisme, recordeu que el model de cotxe que us he lliurat és de la marca AMOR.”

Personalment, a mi m’apassiona conduir el cotxe de l’Amor que el fabricant Déu m’ha regalat. Sabem que l’autèntica vida està fonamentada en l’Amor.

¿ No volem aprofitar tots els dies que Déu ens dona per estimar? Els dies que nosaltres no ens donem a la família, als infants, als altres, són un temps irrecuperable. Educar un infant és un gran privilegi que se’ns concedeix. Viure immersos en l’amor és una lluita: “El Regne del cel és dels qui es fan violència”, va dir Jesús. Estimar i servir l’altre és una joia per al nostre cor. Guy Gilbert escriu als joves: “Soyez les combattants de l’Amour”.

La monitora Clàudia –un altre cop la Clàudia com si fos la meva consciència– em demana: “Què faríeu vos amb aquests nois que van atacar amb puntades de peu el nostre amic Jordi?”

Ho tinc al cor, li confio: els convidaria a aixoplugar-se al campament Meritxel·lià que es troba en el millor dels espais de bosc de les Valls d’Andorra, a Mereig. Durant dues setmanes, els faria compartir lectures de poesia de l’Esther Fenoll, de la Teresa Colom, Raül Torrent... La poesia escampa les idees negres. Llegim poesia, no importa l’autor. Prevert, Espriu, Rimbaud, Segarra... Llegim poesia. Les rimes fan treballar el cervell, la imaginació, la creativitat i la pau interior. Per a un món embrutit, no hi ha millor remei que una mica de poesia cada dia... sense oblidar la guitarra, l’ecologia, la feina feta com un servei d’amor i sobretot gaudir intensament de la vida familiar que ens regala el confinament. En pregar per la pau familiar a la meva Confident, Ella m’encoratja: “On peu faire beaucoup avec la haine, mais encore plus avec l’amour” (William Shakespeare).