El Pere m'ha telefonat!

Durant el dia, en aquest de confinament, rebo una vintena llarga de telefonades. Gràcies, amics...! Cadascuna d’elles és una forta encaixada de mans virtual per gaudir de l’amistat. Vaig rebent els consells de tots: “Ets una persona de risc per agafar el coronavirus... no rebis visites, no surtis, posa’t la mascareta i els guants, qui et cuida? Ja et deixes cuidar? Menja bé...” L’hora i mitja de reflexió i de pregària, cada dia al captard al Santuari de Meritxell, em retorna la pau, la serenor i l’optimisme. Amb tot i això, a la nit tinc mals sons, molt propers a la nàusea. Són com unes ombres que engreixen encara més la foscor de la nit en la meva cambra. Unes són depriments, altres, murmuracions que fereixen, però no corregeixen, que ocupen buits, però no els omplen, tals com: “Això és una guerra, va per llarg, quina sortida per als temporers, la crisi social i econòmica faran més mal que el mateix coronavirus...” Em llevo amb migranya.

Al matí sona el telèfon. El despenjo amb la rutina de cada dia. Sorpresa! Una alenada d’aire fresc, il·luminat pel sol, m’omple la vida i la casa. És la veu d’un noi de 13 anys.

- Soc el Pere del Sastret d’Encamp. Mossèn, rebi les abraçades del padrí i de la padrina confinats al pis de sobre nostre. Quan s’obren les inscripcions de colònies? Necessito pujar als llacs, guanyar els cims, cantar cançons sota el cel estrellat vora el foc de camp en la nit freda...

El noi és una màquina de parlar. El seu entusiasme, fruit del seu confinament, em fa feliç en el meu. I, com si li donessin corda, segueix:

- Quin serà el fil conductor de l’estiu 2020? Tots els companys de la meva classe amb qui parlo cada dia, esperen amb candeletes les colònies d’AINA...

El Pere del Sastret d’Encamp m’ha regalat, sense ell saber-ho, una nit de somni amb aquells somnis que et fan no voler despertar al matí. És aquest:

Tenia vuit anys. Portava a péixer l’euga de casa a un camp envoltat d’ametllers. M’entretenia observant les nombroses erugues que els habitaven. Aquells cossos verniformes, tres parells de potes toràciques i alguns parells de potes abdominals s’arrossegaven pels arbres i per les plantes de l’hort. El meu papa no les podia ni veure perquè se li menjaven les cols. Ell, com a bon pagès bellcairenc, em deia: “Les erugues són com una pandèmia per als camps.” I m’alliçonava: “Un món ple d’erugues és una societat grisa que no creu que un altre món millor sigui possible. Les erugues són com els nens i les nenes de fantasies mesquines i que no estan mai contents.”

Però hi havia una de les erugues que somiava en un món de colors. Va començar a treballar amb ganes, com seguint un pla que urgia. I tot treballant a vegades cantussejava: semblava, fins i tot, contenta i feliç en aquella societat d’erugues. Les que eren setciències es burlaven d’ella. La riota va ser gran quan l’eruga somiadora en el seu desenvolupament, es convertí en un capoll. Totes a una veu li cridaven: ets un “capullo”, ets un “capullo” , mot malsonant que es fa servir encara avui en els assetjaments escolars, com a menyspreu : “Capullo, més que capullo”.

El somni s’il·luminà quan del capoll que semblava mort, amb dificultat, treballosament, gemegant com en un plor o potser, escoltant-lo bé, cantant una cançó inaudita, finalment va néixer una papallona de colors. Les companyes de la societat grisa se’n feren creus. Moltes d’elles començaren a creure que és possible un món de colors. La papallona feia giragonses sobre les flors demostrant que una pot volar lliurament pel cel sota els raigs de sol per embellir un país negatiu, fosc, coronavirat i confinat.

En aquest món idíl·lic, els infants i joves pugen als llacs, guanyen els cims més alts, canten cançons a tot hora, cerquen ser útils fent serveis als companys, deixen volar la imaginació en les hores de tallers... I a la nit gaudeixen d’un conte de bona nit que aplaudeixen amb la pregària Ave Maria. Mentre dormen somien que són feliços de debò.

Tan feliç com era, em desperto del meu somni... Com cada dia miro pel balcó la llum del matí, que es reflexa al Roc del Quer. Aquell matí, en comptes d’exclamar com a pregària ¡quina llum tenim a Andorra! Vaig resar amb una única paraula: “ESPERANÇA”, tot pensant que és possible després de la pandèmia que ens envolta, una nova manera de viure, amb més germanor, amb més austeritat i amb més esforç.

Vaig a AINA. Trobo el Jordi, el Xavier i l’Esther enfeinats. És el dia 14 d’abril i han obert les preinscripcions de les colònies per dur una ventada d’aire fresc al confinament dels infants i joves d’Andorra. Damunt la taula, el llibre programa Estiu 2020 AINA: PINYA MÉS PINYA, on hi ha les activitats hora per hora dels 13 dies del torn de colònies. El telèfon d’AINA crema de tantes telefonades de pares i mares que demanen, com el Pere, UN EXCEL·LENT ESTIU “ple d’aventures, ple de coneixences...”

Al capvespre, mentre prego a la meva Confident per la salut de tots els malalts i per tot els que treballen per aturar el coronavirus, em sembla que Ella, amb els seus ulls tendres i grans, em fa l’ullet i em diu: “Ànim i esperança! hi ha somnis que, encara que són somnis, amaguen una gran realitat.”