Regal del confinament: primer la família

L’extens espai verd d’AINA torna, després de tres mesos llargs de confinament, a la vida. Els nois i les noies de les trobades de Confirmació hi corren, hi juguen com si fossin una manada de cabirols als que s’han obert la porta de la pleta. N’hi ha quatre, de futurs confirmands, que gaudeixen jugant a la pista de bàsquet encistellant. ¿Serà encara per guardar les distàncies que manava el Govern? De tota la colla, les més mogudes i més sorolloses són les noies. Un dels seus companys em confia:

- Mossèn, estimen - per damunt de tot - la llibertat!

No haig de tenir pressa per començar la catequesi. “Si saps esperar, el temps obre totes les portes”, diu un proverbi xinès. Em dic a mi mateix: “Conviure amb aquesta alegria, gràcies a AINA i als jocs, ja és veritable catequesi”. Quan Jesús diu als apòstols: “Deixeu que els infants vinguin a Mi”, ¿no creieu que era per jugar amb ells, abans de parlar-los de la bondat de Déu Pare?

El Pol i la Jana em demanen per anar a buscar unes ampolles d’aigua al rebost de la casa. El moment de la beguda és l’adient per encetar la reunió. Tots s’asseuen fent rotllana enmig del prat. Entono amb la meva rovellada veu: “Vine amb mi, amic meu / farem junts el camí. / Vine amb mi, amic meu / el món serà nostre, sí”. La majoria són cainistes. Canten totes les estrofes i les fan cantar a tots els companys amb el cançoner d’AINA, que és l’eficaç eina pedagògica de la casa amb la muntanya. Amb el cant, s’imposa el silenci. Els pregunto:

- Després de tres mesos de confinament, com esteu d’ànims? En quin record us quedeu de tants dies tancats a les quatre parets del vostre pis?

La Meritxell aixeca la mà i pregunta:

Després de tot aquest temps tancada a casa amb els meus pare i germans, i amb el pensament de preocupació, matí i tarda, en els avis, he descobert la gran sort que tinc de tenir una família. Qui ha fabricat l’amor? Qui ha fet aquest sentiment tan extraordinari que la meva mare en diu “amor familiar” i que no havíem gaudit mai tant, com en aquests dies de confinament?

Felicito la Meritxell per la pregunta. Els confio:

- Jo també em pregunto: “ Qui ha inventat aquesta cosa que ens empeny a buscar l’amor des que sortim de la panxa de la mare fins al darrer dia de la nostra vida?

- Quina tristesa han d’haver experimentat els qui han mort aquests dies, sense la companyia dels seus estimats! I quina tristesa també la de les seves famílies, sense poder-los acomiadar.

Volem buscar , entre tots, la resposta al misteri de l’amor, aprofitant que s’ha creat un clima de molta confiança. Sentim amb el silenci l’oreig del vent i el murmuri de les aigües del Valira. El Serní es posa dempeus i comença a contar-nos la seva història d’amor:

- A casa ens estimem molt. Però no tenim el temps que cal per gaudir de l’amor. La meva mare, quan acaba la feina de neteja al Comú, va a un restaurant a fer unes hores. Ens diu que amb el lloguer del pis i els nostres estudis arribem justet a final de mes. La mare arriba a casa molt cansada i no li puc explicar el que he fet durant el dia. El pare quan arriba a casa, jo ja soc a dormir. Em passo el dia de l’escola a l’esplai, de l’esplai al patinatge... i els caps de setmana d’hivern a l’esquí. Això sí, el meu pare abans d’anar a dormir, em ve a fer un petó. Perquè sàpiga que m’ha fet el petó, fa un petit nus a la punta del llençol. Aquests mesos de confinament he descobert, com ha dit la Meritxell, el meravellós que és tenir una família. Aquests dies hem parlat de tot i molt, hem jugat junts, hem cantat i fins i tot hem ballat. Poder seure a dinar tots junts a taula fa que els macarrons encara siguin més bons. i la mare m’ensenyava a cuinar. Només ens faltava poder-nos fer petons. Per primer cop a la vida, crec que he gaudit de la vida familiar.

Els companys escoltaven el Serni amb emoció i el miraven amb uns ulls com a taronges. El mossèn, commogut, li agraí la seva sinceritat que ens ajudava a tots a comprendre com es pot viure el misteri de l’amor. Però ell ens digué:

-Espereu que encara no he dit el més bo. Allò que més feliç m’ha fet en aquests mesos de confinament, és quan la mare m’acompanyava a dormir, m’explicava historietes de quan tenia la meva edat per acabar agafats de la mà resant les pregàries de l’estampa de la Mare de Déu de Meritxell que tinc a la tauleta de nit i una avemaria. Un petó a distància...i bona nit!

Els companys i companyes l’aplaudeixen. El Serni, desfogat, correspon amb un ample somriure. Però la Meritxell insisteix:

- Qui ha fabricat aquest amor?

El mossèn els diu:

- Comença el joc de la pluja de pensaments.

El Roc: L’amor el fabriquen els nostres pares que estimant-se ens han donat la vida.

L’Esperança: L’amor el sembren els mestres i els monitors quan ens transmeten els seus coneixements , els seus valors.

El Pol: L’amor el creem nosaltres quan escoltem els pares, els avis, quan ajudem generosament a la gent gran...

.... quan deixem de ser egoistes... quan som bons ciutadans fent que Andorra sigui una família en pau i en justícia...

Mossèn posa la cirereta al pastís de l’amor, Jesús diu: “Déu és Amor. Ell, en la seva vida a la terra ens ho va demostrar prou bé, estimant i perdonant sempre, fins arribar a donar la seva vida per tots, a la creu.”

D’aquest pou seu, que mai no s’esgota, en traiem l’aigua de l’amor que creix en el nostre cor i fa que la nostra família, AINA, Canillo, Andorra i tot els món sencer... es converteixi en el gran Jardí de Déu, sempre en primavera..

La Meritxell i el Serni ens conviden a enllaçar les mans i els braços per cantar i dansar: “Unint les mans, germans,/ veureu quins prodigis pot fer l’amor; / Unint les mans germans, / veureu en la pau abraçar-se el món”.