Des del paradís del record amb amor!

Van passant els dies, però tot el que hem viscut es queda en el paradís del record del qual ens pot expulsar. El Santuari de Meritxell ha estat durant els mesos de confinament la llar on hem compartit llàgrimes, pregàries, dol i esperança. “La Matilde, el Jaume, el Ventura, el Manel... fins a la seixantena.” Cadascú ha tingut el seu llantió-pregària als peus de la dolça Mare Dolorosa sempre lluminosa com a record i penyora del Ciri Pasqual. La seva llum ens fa present unes vides que ho han cremat tot per il·luminar el nostre pelegrinatge en comunió amb la victòria de Jesús sobre tota mena de virus, inclosa la mort.

Cada vespre, el record de la mort del jove Marcel, del Perú, de 16 anys, un bon jugador de futbol que morí en un incendi a Escaldes, omple els meus ulls de llàgrimes. La seva fotografia encara fa companyia a la Mare de Déu de Meritxell. Els seus avis resen al Perú cada vespre les pregàries de la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Meritxell. Una branca més de la Comunió dels Sants que nodreix la meva esperança...

Demà dilluns, 22 de juny, a les 8 del vespre haurà la missa funeral que l’Església de les Valls ofrena a tots els familiars i amics traspassats durant els mesos de pandèmia. Presidirà el senyor Arquebisbe, Joan Enric. Les autoritats nacionals i comunals representaran el dol de tot el país. La pregària serà una gota de bàlsam al buit profund que ens han deixat els germans que la mort ens ha pres, sense poder-los donar la calorosa abraçada humana de comiat per a conhort nostre i fer-los arribar l’escalfor de la nostra mà amiga. Que el Senyor els hi hagi donat la seva, per portar-los a la Casa Pairal de tots, el Cel.

En un país llunyà, hi havia un monarca molt potentat al país. Estava rodejat de molts amics que li tenien una gran estima, respecte i eren atents a tots els seus desigs. Però en tenia quatre que el festejaven omplint-lo de tota mena d’atencions i els seus desitjos sempre es complien. El sobirà, però, els guanyava a tots en esplendidesa.

Al primer amic, el vestia a casa del sastre dels rics. Es desvivia per la seva imatge social. En una festa de societat l’omplia davant de tots de mil delicadeses.

En el seu ampli domini, hi havia una família a qui la pandèmia havia enviat a la misèria. Apadrinà la filla de la casa convertint-la en la seva protegida mimada. Tal era la seva dedicació, que li obrí un negoci: una joieria... Amb les vendes es pot dir que es cobriren d’or, ella i els pares.

La tercera era una amiga a qui havia convertit en la seva confident. Descansava en ella totes les penes i amb ella compartia dubtes i alegries. Li deia: “Tu ets el que dones sentit a la meva vida!” Si algú estimava de veritat el monarca potentat era la quarta amiga. El poc que tenia de béns materials, culturals i espirituals eren per al seu senyor. Ell, podríem dir que passava d’ella i pràcticament no li feia cas. Al potentat per potentat que fos, li arribà l’hora de deixar aquest món. El metge, en una visita rutinària, li digué que li quedaven mesos de vida. L’home no podia dormir. El cap li donava voltes i més voltes. No lamentava l’ofec que patia, la pèrdua de la gana, ni tan sols la mort. Només tenia por a la soledat. Morir sol no ho podia assumir. I decidí cridar un per un els seus 4 amics més íntims.

Digué al primer amic: “T’he donat tot el que volies i més. Ara que ha arribat la meva hora, estàs disposat a fer-me companyia?” La seva resposta va ser: “Ni pensar-ho!” I, sense més explicacions, se’n va allunyar.

Amb to deprimit parlà a l’amiga a qui havia enriquit i ajudat a triomfar en la vida: estudis, negocis, classe social, diplomes...: “Me’n vaig d’aquest món. Estàs disposada a fer-me companyia per tal de no morir en la més terrible soledat?” La resposta tampoc li va ser positiva: “Ho sento, aquesta vegada no puc ajudar-te.”

Mig desesperat, el monarca, molt angoixat, cridà la tercera amiga al seu despatx. El feu asseure amablement al seu sofà i li confessà: “Sempre m’he descansat en tu. Tu que tens tanta sensibilitat, em promets estar al meu costat fins que me’n vagi d’aquest món?” Però, de nou, va tenir una altra decepció: “Ho sento aquesta vegada no puc ajudar-te. Tot el que podré fer per tu serà portar dol”.

El monarca es tapà la cara amb les mans i, amargament, es va plantejar: “De què li havia servit guanyar-se amb els seus diners , amb el seu poder i magnificència unes persones que ell creia amigues. Aleshores va escoltar una veu al seu darrera: “Jo aniré amb tu i et seguiré allà a on vagis”. Ell, sorprès, es girà i veié la quarta amiga. Estava prima i desmillorada. Profundament afectada. Ell, profundament afligit, li demanà perdó: “T’hauria hagut de tractar millor quan en vaig tenir oportunitat.”

En realitat, tu, lector, jo i tots som el monarca potentat que tenim quatre amics a la nostra vida:

El primer és el nostre cos. El mimem. Cultivem la nostra imatge. Ens deixarà quan ens morim.

El segon són els nostres diners, possessions, diplomes, classe social... Quan ens enterrin no vindrà un cotxe remolc que ho porti a darrere nostre.

El tercer és la nostra família i els amics. Per molt que ens hagin ajudat i recolzat i per molt que nosaltres hàgim fet per ells... Només podran acompanyar-nos al nínxol i fer-nos dir misses.

El quart amic és la nostra ànima, massa sovint oblidada durant el curs de la vida. No obstant, ella és l’única que ens acompanyarà, anem o anem.

A més, l’ànima quedarà per sempre més vivent entre nosaltres com aquelles arrels de l’arbre d’AINA que no es veuen però ens regalen cada dia la saba –un tros de la seva ànima– perquè creixem i donem fruit.

Demà a la missa funeral VIUREM AQUEST MISTERI D’AMOR. Em diu la dolça Mare de tots, la meva Confident: “La mort ens ho pren tot, menys l’AMOR”, per això les nostres ànimes estan i estaran sempre unides.”