Àlex el ploramiques (conte d'estiu)

Es diu Alexandre però el nom és massa llarg i li diuen Àlex. El problema és que els companys el motegen “Àlex el ploramiques” o també senzillament “el ploramiques”. La mare conta que les nits les passava plorant i no els deixava dormir. Més d’una vegada el pare va agafar la criatura, la posà al cotxe i la passejà fins al Grau Roig. El rum-rum del motor li despertava la son.

S’ha de reconèixer que l’Àlex és el príncep de la casa, de tan estimat, mimat i cuidat que el tenen. Un dia hi havia una caixa de bombons sobre el bufet. En volia un i la mare li negà perquè era l’hora de dinar: “Ja te’l menjaràs a les postres.” L’Àlex es posà a plorar i a donar puntades de peu de tal manera que els veïns es pensaven que l’estaven torturant. El “ploramiques”, aquell dia, menjà bombons en lloc de sopa. Un dissabte al matí es passejava amb la seva mare per l’avinguda Meritxell. S’encantà davant un aparador de joguines. Demanà a la seva mare que li comprés uns patins. La mare no duia prou diners. L’Àlex començà a cridar “els vull, els vull”. El guàrdia urbà es commogué i digué a la mare: “Però no sigui dolenta, compri’ls-hi...”

Tenia vergonya que els companys de l’escola li diguessin “Àlex ploramiques” i es contenia. Bescanviava les llàgrimes per una cara de mil diables! Posava mala cara perquè no el deixaven jugar de davanter, donat que era molt dolent, i l’obligaven a jugar de porter. Perquè el company de pupitre havia tret millor nota... El mestre li deia: “Àlex, somriu! Si poses mala cara, fas treballar 40 músculs; si somrius, només 18! Ja veus, no et cansaràs tant.”

De tornada a casa, la família era una vall de llàgrimes: “El professor d’educació física m’ha dit que era un maldestre... els companys m’han guixat l’agenda...”. La mare no sabia com consolar-lo i acabava plorant. Les llàgrimes de la mare recordaren a l’Àlex que el mestre volia parlar amb ella.

L’endemà la mare acompanyà l’Àlex a l’escola. El nen caminava capcot perquè els companys es reien d’ell per no saber anar sol a l’escola. El mestre acollí la mare:

L’Alex és un bon noi. En els estudis va molt bé. Però li falta espavilar-se més sol. Aquest estiu hauria d’anar de colònies.

La mare talla el mestre:

Senyor mestre, jo no em puc separar del meu fill. A més, ell no aguantarà dos nits fora de casa!

El mestre insistí:

Hem de mirar el bé del nen per damunt de tot. Em permeto dir-li que ja li he fet la preinscripció a les colònies d’AINA per evitar que es quedi sense plaça.

L’Àlex arriba a AINA. Es troba amb el Pere d’Encamp i la Clàudia de Sant Julià. L’arranquen dels braços de la mare i el presenten:

Aquí teniu l’Àlex, el muntanyenc més valent d’Andorra. Ens farà pujar al Casamanya com si anéssim a la plaça del Poble.

L’Àlex es posa vermell com un pebrot, però amb una punta de somriure als llavis. Els ainistes el saluden: -

Quina motxilla més “guai”! Pugem a les habitacions que farem la patrulla i triarem com a nom “els somiadors d’AINA”.

La mare es queda sense fer l’abraçada de comiat. Però és feliç per la rebuda que ha tingut el fill on ja ningú recorda que és “el ploramiques”.

Endreçada l’habitació comença el joc de coneixença. Cada nen ha de dir el seu nom i la seva qualitat més important.

Em dic Alexandre, però em diuen Àlex que és més curt i més simpàtic. La meva qualitat és estimar bojament la meva mare i el meu pare... i per fer-los contents a ells, he vingut a colònies. Tots els companys l’aplaudeixen i li canten: “Vine amb mi, amic meu”. L’Àlex no s’acaba de creure tanta alegria i tanta estimació. No havia cantat mai... i ho intenta! “Vine a...mic meu...fa....”

Després de sopar sota un cel ple d’estels, té lloc el primer foc de camp. L’Àlex es creu que està somiant. El mossèn, com a bona nit, explica l’excursió de l’endemà: Santa Creu, Creu de 7 braços, Prats, Creu de Carlemany i oratori de la Gavernera, on l’Àlex collirà una branqueta per oferir a la Mare de Déu, cant de l’Ave de Meritxell, i dinar al Toll Bollidor. Acaba el mossèn:

L’Àlex serà qui collirà una branqueta de gavernera i l’oferirà a la Mare de Déu de Meritxell perquè ens concedeixi les millors colònies dels 44 anys d’història d’AINA.

L’endemà quan l’Àlex ofrena la branca de gavernera, s’adona que en el darrer banc del Santuari hi ha la seva mare. Queda sorprès i enfadat:

Mare per què has pujat? Ets l’única mare que ens espia! Estic molt feliç a AINA..

Fill meu, - li diu la mare agafant la mà de l’Àlex i posant-la sobre la seva panxa- he pujat a donar gràcies a la Meritxell que dona a llum la Llum perquè dins la meva panxa hi ha una germaneta per a tu.

Una gran abraçada amarada de llàgrimes d’estimació. L’Àlex confia a la mare i germaneta:

A AINA ja he descobert el secret de la FELICITAT, que és aquest : no preocupar-se només d’un mateix, o millor, fer-se càrrec de la felicitat dels altres.