El Cedre del Líban d'AINA

És una història sensacional d’amor. Era l’estiu del 1975. Mossèn Ramon de Canillo donava un cop de mà a Mossèn Ermengol d’Encamp, que era molt gran. Un diumenge baixava de celebrar la missa del Pas de la Casa. En passar per sota del poblet de Ransol hi havia unes vaques que travessaven la carretera. El mossèn no les va veure i topà amb una d’elles. No es feu mal, però el cotxe en sortí molt mal parat. Des d’aquell diumenge mossèn Ramon anà a celebrar la santa missa al Pas, que pertany a la Parròquia d’Encamp.

En aquells anys 70 la gran majoria dels pares i les mares trobaven feina els mesos d’estiu i feien estalvis per a l’hivern. També ho fan les nostres amigues, les formiguetes. El problema greu era que els nens i les nenes s’havien de quedar confinats sols a casa tot el dia. No hi havia esplais, ni punts joves. Els Campaments dels M.I. Consell General havien plegat.

Un dia de l’estiu del 1975, al Pas, va passar el que ningú desitjava: un nen confinat sol a casa, tot el dia jugant, posà foc al pis. Sortosament, no hi hagué desgràcies personals. Com que els veïns del Pas estaven units formant una gran família, tots s’afanyaren a ajudar la família accidentada i, després de la missa que se celebrava a la sala del cine, es feu una reunió per conversar sobre l’accident. El Juanito del Borra preguntà:

-“Què podem fer per a la mainada perquè no torni a passar un altre accident?”

Mossèn Ramon li va respondre:

-“Jo acolliré els infants. De la cort de la rectoria de Canillo en faré un Casal per a Colònies Populars.”

És fàcil imaginar la sorpresa per part dels veïns davant aquesta iniciativa. Tots l’aprovaren i l’aplaudiren.

L’estiu del 1976 s’estrenaren les Colònies Populars de Canillo al Casal Sant Serni amb 38 infants, dels quals 17 eren del Pas. Els joveníssims monitors voluntaris foren vuit alumnes de les classes de Religió de l’IEBA (Institut Espanyol de Batxillerat).

La necessitat d’unes colònies a l’estiu era tan gran que tres estius després eren ja una norantena els participants. El Casal no els podia acollir.

L’any 1979 es va celebrar l’Any Internacional del Nen@. El fet motivà el mossèn i els monitors, que ja eren una vintena, a bastir una nova casa al prat de Sant Joan de Caselles, on ja es plantaven les tendes dels colonistes més grans que no cabien al Casal.

Tot Andorra es posà mans a l’obra. Calia arranjar el prat que les riuades de la primavera havien malmès. En aquell any es feia la carretera del Forn de Canillo. L’empresa m’agraí que deixés tirar les runes que llevaven de l’obra al prat de Sant Joan. “Ajudant un és ajudat.”

El prat quedà protegit i amb l’aixecament del terreny es bastí un semisoterrani per acollir els tallers i la sala de reunions dels monitors. L’empresa –no recordo el nom-, agraïda al mossèn, li demanà en què li podien recompensar el gran favor. La resposta no es feu esperar:

-“Amb unes taules de pedra a l’espai verd i una plantada d’arbres, respongué el mossèn.”

El cap de l’empresa sorprès que el mossèn demanés tan poca cosa en comparació al servei que l’Església li havia fet, preguntà:

-“Mossèn , quin és l’arbre al qual vostè té més devoció?”

Mossèn Ramon respongué:

-“El Cedre del Líban, l’arbre bíblic per excel·lència.”

L’empresa regalà les taules de pedra i bastí una font al costat de la qual plantaren el Cedre del Líban.

Els obrers i els monitors s’estranyaren que el mossèn estés enamorat d’un arbret tan escanyolit i els companys de la partida de botifarra de Cal Janet no els va faltar temps per dir-li:

-“Malaguanyats els diners esmerçats en els arbres plantats a AINA. A la terra sobrevinguda de la carretera del Forn no s’arrelaran els arbres.”

- El mossèn aguantava amb paciència amorosa el reny dels monitors:

-“Mossèn, arrenqui aquest arbre que no farà mai res de bo, plantem-hi uns bedolls.”

La mateixa cançó es repetia un estiu i un altre, fins al cinquè . Al sisè any, el Cedre va créixer 6 metres d’altura. S’havia passat 5 anys tirant arrels perquè el sostinguessin. Aquelles arrels el van fer fort i li van donar tot el que necessitava per sobreviure i, ara, per sostenir tota la majestuositat. Amb molta joia, el mossèn s’adreçà als monitors, dient-los:

-“Sabíeu que tots aquests arbres han estat durant aquests anys lluitant durament per tenir arrels? El Cedre té un propòsit diferent dels altres arbres companys, com el ploraner, el cirerer, els pollancres... No obstant , tots són necessaris i fan de l’espai verd d’AINA un paradís terrenal.”

Hem de recordar sempre que tots els dies de la nostra vida són importants. Un bon dia ens dona felicitat. Els mals dies ens donen experiència. Tots són essencials per a al vida. Tots els dies són sants i bons: els de la felicitat ens mantenen afectuosos i els intents de pujar al Casamanya, a l’Estanyó -com enguany- i als cims que calgui, ens fan fort. Els dies de penes ens fan humans. Els dies de caigudes ens fan humils. Els dies d’èxits ens donen ganes de continuar grimpant...

Confiem les nostres dificultats a la dolça Mare de tots. Jo ho faig també a Ella, la meva Confident, i aquesta és per a tots la seva resposta: “Si no aconsegueixes el que anheles, no desesperis...potser només estàs tirant arrels.”