Avui hauria de ser a CAINA

El monitor David Crespo comenta la revisió del campament CAINA 2020: “Els campaments CAINA i TAMARROS D’AINA són una de les activitats que millor ajuden a transmetre valors i competències que persegueix l’educació en el lleure com la cura de l’entorn, l’austeritat, la col·lectivitat, l’esforç, espiritualitat, l’agraïment”. Dormir en tendes de campanya, utilitzar els elements de la natura per fabricar petites construccions, contemplar els estels al voltant d’un foc de camp i, sobretot conèixer les nostres muntanyes amb els seus camins, pics i llacs ens enriqueix com a persones. Són molts elements els que ajuden a convertir aquesta experiència en inoblidable.

La Núria, que té casa a Canillo, però domiciliada a l’Anoia, no ha pogut inscriure’s al campament CAINA. El record de les vivències és penyora de tot el que dona un campament. Transcric la carta, des de l’agraïment.

AVUI HAURIA DE SER A CAINA. Malauradament, la situació que hem viscut, la que vivim i la que viurem no m’ho permet, ni a mi ni a la resta d’aligots cainistes de fora d’Andorra. No és culpa de ningú, simplement és així i prou.

Aquesta última frase és la que m’he estat repetint durant les darreres setmanes, d’ençà que vaig rebre la notícia que anunciava que enguany, només els infants i jovent andorrà podrien participar en les colònies i campaments. Me l’he repetit una vegada rere altra, però avui, avui que hauria de ser a Caina, ja no em serveix de consol, tot i que no sé del cert si mai m’ha consolat.

Avui hauria d’omplir la motxilla i començar a fer camí amb els companys de CAINA per darrera vegada. Avui a la nit hauria de fer llenya i seure al voltant del primer foc de camp de la setmana. Demà hauria de llevar-me i reprendre el camí, un camí que vaig començar ja fa dos anys en l’etapa de Camins, després 3 anys a la Borda i 2 a la casa.

Tot i que l’etapa dura tan sols una setmana, el camí perdura tot l’any i aprens a caminar per a tota la vida. Camines amb la il·lusió de començar la segona etapa, i el pensament d’aquesta et fa el caminar més lleuger. Arribes el segon any i fas una segona etapa en el meu cas, la de Llacs: és llavors quan comences a entendre que el camí és el mateix que el de l’any passat. Potser el paisatge és diferent i algunes persones ja no hi són, però n’hi ha de noves que t’encomanen l’emoció i els característics nervis del primer any. I camines i creixes amb nous i vells companys. En acabar l’etapa dels Llacs, el sentiment de tristesa ja no és el mateix que el primer any: ja sabia que em tocava caminar sola durant un temps, però que ben aviat em retrobaria amb els aligots cainistes per fer la meva darrera etapa: PICS i finalitzar el camí de CAINA que et duu a ser monitora per donar als ainistes tot el que jo he rebut.

Avui hauria de ser a CAINA fent les darreres passes d’aquest camí, però no hi soc i el caminar se’m fa pesat i solitari.

Recordo amb claredat la reflexió d’un dels meus monitors, que va posar en veu en l’últim foc de camp de l’etapa de Llacs. Deia que per a ell CAINA és un lloc on tothom buida la pesada motxilla que porta a l’esquena durant tot l’any per omplir-la amb il·lusió de roba, menjar i altres coses que necessites per fer l’etapa.

L’etapa és un moment de creixement per a mi i estic segura que per a la resta d’aligots. Creixes quan et quedes embadalit mirant-te els peus mentre camines pensant en no sé què, quan fas una nova amistat en una conversa de camí, quan en retrobes una de vella... i tots junts cantem fent camí per la vida.

Creixes quan reflexiones amb els companys en el foc de camp, o quan t’asseus en una roca per mirar el mar de núvols o muntanyes que et rodeja al culminar el pic del dia, o quan escrius al Diari les teves emocions. Creixes quan et desperten a crits al matí i surts de la tenda amb les lleganyes encara als ulls, o quan algú de la patrulla s’enfada amb tu perquè no has fet res perquè t’has adormit dins la tenda. El creixement és constant però a CAINA és constant i intens. D’això te n’adones quan tornes a omplir la motxilla de sempre i pesa menys que abans de buidar-la per omplir-la amb els valors de CAINA, al principi de l’etapa.

Avui hauria de ser a CAINA, en el procés de fer la meva motxilla de sempre menys pesada, però en canvi me la sento més feixuga que mai. Sospito que part d’aquesta càrrega és el sentiment que una força major m’hagi arrabassat una cosa que em sentia tan meva, que és a la vegada tant de tots. Fa anys que soc conscient que CAINA s’acaba, però la brusquedat de la situació és la que em provoca aquesta sensació tan feixuga.

Malgrat tot, em repeteix les paraules d’un monitor per consolar-me: “ CAINA no s’acaba” Tard o d’hora marxes de CAINA, però l’esperit de CAINA es queda amb tu per a tota la vida. Això sí, et queda compartir els valors que hi has après amb els infants, adolescents, amb tothom en el teu dia a dia.

Espero i desitjo que els meus estimats cainistes aligots se’ls faci lleuger el camí. SALUT I CAINA. Núria. Des de l’Anoia.

Deixo la carta als peus de la dolça Mare dels tots i, molt especialment de tots els ainistes i la meva Confident.

Gràcies, Núria. Aquesta carta és la millor ofrena que ens ajuda als companys i a mi a “retrobar el camí del cor”.

De totes les circumstàncies dolentes n’hem de treure tot el bo possible que ens ajudi a caminar i mirar endavant. Que, aquesta que estem vivint sigui el millor adob sortit de les cendres, per a una collita esplendorosa en el proper estiu.