Conte: 'El Pol ainista vol veure Déu'

Us presento el Pol. Té 13 anys i el desembre complirà els 14. És un noi barreja de seriositat i tristesa. La seva mare en inscriure’l a les colònies ens adverteix: “El meu fill no creu en Déu, com el seu pare. I a més de no creure en Déu, no creu a casa. Massa vegades fa el contrari del que li manem.”

El monitor responsable de les fitxes dels adolescents de les Bordes d’AINA, la tranquil·litza: “Cap problema, senyora”. I afegeix somrient: “A AINA no demanem la partida de baptisme. Hi cantem Oh benvinguts, és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú...”

Al Pol li costa integrar-se les 24 hores del dia amb la seva patrulla. S’ha inscrit a AINA perquè té com a gran amic el Gerard, que és un entusiasta de les activitats d’AINA, no sols de l’estiu sinó de tot l’any, des dels 7 anys. No se’n perd ni una.

El Gerard ha rebut el sagrament de la Confirmació. Explica als companys que gràcies als dos cursos de trobades de confirmació ha donat un sentit a la seva vida. El Pol confia al mossèn que si “veiés Déu, també jo creuria, però que mentre no el vegi, soc feliç portant la contrària a tot déu”.

Dimecres, els cainistes de les Bordes fan una gimcana que els durà als peus de la Mare de Déu de Meritxell, la dolça Mare de tots.

El Pol no vol anar-hi. El mossèn l’hi obliga, per no fer un lleig als companys de la patrulla. Amb un posat seriós i contrariat, com un cainista més, el Pol agafa els dos entrepans de dinar, les postres i ho posa dins la motxilla.

Enfilem devers Canillo, Santa Creu, creu dels Set braços, Prats, creu de Carlemany, oratori de la Gavernera, on es fa una petita pregària a la Mare de Déu de Meritxell, per continuar pel camí dels Esquirolets fins al toll Bullidor.

En passar per Canillo, el Pol no vol continuar l’excursió. S’entossudeix, estar cansat i ens diu: “No m’agrada aquesta sortida”. Vol quedar-se a la placeta de l’Areny, al peu del poble de Canillo. Per no enfadar-nos i provocar una situació desagradable, el mossèn li diu:

–Cap problema! A condició que no et moguis fins que tornem de Meritxell.

El Pol s’asseu a un dels bancs de la placeta de l’Areny. Al mateix banc hi ha asseguda una padrina, sola, contemplant l’alegria dels bons caminadors ainistes. La bona padrina llença de tant en tant unes molles de pa per als ocellets.

El Pol té gana i set. Obre la motxilla. Treu els entrepans. Veu que la padrina se’l mira encuriosida i, pensant que la dona potser té gana, li ofereix compatir l’entrepà. Ella ho accepta agraïda i li somriu. El somriure d’aquella bona dona en agrair-li el gest de compartir, li sembla al Pol el més meravellós que mai havia rebut de ningú. Tant és així que també li ofereix compartir les galetes de les postres. Obre de nou la motxilla i li n’ofereix dues. De nou, la padrina li dedica un somriure encara més ample. El Pol se sent captivat, de manera que passen les hores fins a la tornada dels companys menjat i somrient, sense dir-se cap paraula. S’ho havien dit tot amb el cor, mitjançant aquells dolços somriures.

El Pol va refer la marxa amb els companys i, quan ja havia fet un tros del passeig de tornada, es gira de nou per anar a donar una forta abraçada a la padrina. Aquesta respon regalant-li el més gran somriure de la seva vida.

De tornada a AINA, el Pol va de dret al Cau Mossèn. Sorprès el mossèn de veure el Pol tan feliç, li pregunta:

–Què ha passat, Pol? Com has canviat la mala cara, per aquesta tan plena de felicitat?

El Pol respon:

–Mossèn, Avui he dinat amb Déu, l’he descobert! I saps? Té el somriure més meravellós que jo mai em podia imaginar!

La padrina, també plena de felicitat torna a casa. El seu fill queda sorprès de l’expressió de pau que reflecteix el seu rostre, i li pregunta:

–Mama, què has fet avui que et veig tan contenta?

Ella contesta somrient:

–Avui he compartit un entrepà i unes galetes a la placeta de l’Areny amb Déu. L’he descobert en un vailet que ha compartit amb mi el que portava. I saps? Déu és més jove del que em pensava...

El mossèn li diu al Pol:

–Estic content, Pol, perquè veig que tu ho estàs! Déu és amor i cada gest d’amor envers un altre, el fa present i els omple tots dos de felicitat.

La Mare de Déu de Meritxell, que ens estima a tots i és la meva Confident, amb els seus ulls amorosos de Mare ens va recordant que Déu ens mira i ens estima.

L’amor net i veritable és el que ens fa veure Déu, la meva Confident amb l’ull de Déu a la corona m’ho recorda: “Déu em mira, Déu m’estima” Aquest amor em fa veure Déu. Recorda sempre: “L’AMOR ENS FA VEURE DÉU.”

... En els somriures, que tenen més força que les agressions.

... En el poder d’una mà oberta i allargada com la Maria de Meritxell.

... En les persones que veuen més el que ens uneix que el que ens separa.

... Quan mirem l’altre amb respecte i estimació.

... Quan preferim l’esperança a la sospita.

... I –sobretot– el veiem en l’esguard net i joiós dels infants.