Elidà Amigó, una gran líder

Avui, no puc escriure. Em parla el silenci, la història, la pregària. Dins el silenci escoltem les paraules de l’Elidà Amigó del diumenge 17 de juliol de 1994 en la contraportada del Diari d’Andorra, “La SECA, LA MECA I... AINA”. Compartim-les des de la humilitat, virtut vertebral de la saviesa de la professora, historiadora, ànima de l’Andorra en canvi, meritxel·liana fins al moll dels ossos, andorrana de cos i ànima, escriptora, una gran esposa del Marc, una dolça mare, una mà estesa i oberta com la de la Mare de Déu de Meritxell per a les persones febles, una fidel seguidora al peu d ela lletra de l’Evangeli de Jesús... per a mi, una líder. Escoltem-la.

“Feia algun temps que no passava una estona a AINA i un d’aquests dies he tingut ocasió de fer-ho. Visita, xerrada, acolliment sempre càlid – independentment de la canícula exterior-, sensació de pau, de natura, de fraternitat. Aquella sensació d’entrar i sortir de casa. I jo que sovint em malfio de l’eficàcia de les celebracions dels anys internacionals d’això o d’allò i d’altres inventives, he de reconèixer que, en aquest cas, tenim un fruit òptim i ben madur de la collita que va sembrar l’Any Internacional de la infància a Andorra. Evidentment, res no seria el que és sense el carisma personal, la dedicació, l’amor als infants i joves, el coneixement de la realitat sociològica andorrana i la tossuderia ignífuga de mossèn Ramon. Però tot i així, si a Andorra no hi hagués ni un pam de terra abonada i només existissin pedregars, la voluntat i el coratge del mossèn no haurien pogut, tots sols, fer d’AINA el que és avui. I per mols anys!

Parlo de pedregars perquè hi ha qui té una visió sistemàticament pedregosa del nostre país. Hi ha qui pontifica que aquest és un país de ferotge individualisme, del campi qui pugui, del servit jo, els altres que es facin retratar. I no es valoren – o menystenen- les múltiples iniciatives de solidaritat, i no solament iniciatives sinó realitzacions que es materialitzen per metre quadrat i habitant. No em faria por aventurar que la ràtio deu ser una de les més elevades del món, i això tan pel que fa al camp de l’administració com al de l’acció no governamental i privada. Des del Consell General en elaborar i adequar la legislació, passant per les actuacions concretes dels comuns i Govern que cada vegada donen una cobertura social més àmplia, fins a les ONG del país, les discretes però eficaces aportacions d’altres grups i entitats i molts anònims particulars que no es limiten a lamentar-se sinó que aporten mitjans i el més preciós que tenen, el temps, a aquestes realitzacions.

Em rebel·lo contra l’acusació d’insolidaritat.

I pel que fa concretament al tema dels infants, repto a qui sàpiga d’un país on no hi hagi cap necessitat o es preocupin d’atendre-les millor del que es fa aquí, corrents, corrents que ens ho faci saber”.

Elidà Amigó, 17 de juliol de 1994

Un dels meus llibres de capçalera és 693 anys després d’Elidà Amigó i Antoni Morell. És Baltasar Porcel que, després de llegir el llibre, escriu: “Amb l’Elidà comença el camí devers una Andorra Nova.” Completa Porcel: “Elidà Amigó i Antoni Morell fan un autèntic i a estones agre inventari del que és Andorra, fugint de romanticismes buits i de les frases fetes, de l’immobilisme i s’arrisquen... per fer un document concebut sota el més actiu i aprofitable reformisme”. I acaba Porcel dient: “693 anys després diu molt de les possibilitats de la gent jove “versus” una nova Andorra”.

Barcelona. Tardor del 1971.

“693 anys després” entrevista al Grup del Dijous. L’Elidà, dona sàvia, pregunta per ajudar-nos a trobar la resposta que ella duu al cor:“sou conscients dels valors que teniu? El fet que tanta gent es reuneixi fidelment tots els dijous, des de fa tant temps, és quelcom de significatiu i que demostra molta força...”

En el silenci més profund, després d’un dia de centenars de pelegrins que han pujat a “complir amb la Meritxell”, he pregat davant la meva Confident per l’Elidà contestant novament la seva pregunta, de fa 49 anys al meu estimat Grup del Dijous. La Dolça Mare de tots em somriu: “l’Elidà ha viscut en intensitat perquè ha volgut rebre i aprendre de tots; i ha crescut com a líder perquè ha donat i s’ha donat a la família, a Andorra, a l’Església no quedant-se res per a ella, com diu l’Evangeli”.