Gràcies, Senyor, pels 81 anys regalats

La pregunta que tancà la taula rodona amb els alumnes de Formació Professional de l’Escola Andorrana, BPAFEL, despertà el somriure de tots: “Mossèn, teniu 81 anys, com és que no us jubileu?”

No tinc resposta per a aquesta pregunta. Recordo que quan vaig complir 70 anys, vaig demanar al Bisbe que nomenés mossèn Jordi, llavors vicari d’Escaldes, per al meu lloc. Fa 10 anys, vaig escriure el llibre Vivències Meritxel·lianes per celebrar els 90 anys de la coronació de la Mare de Déu de Meritxell. Tenia la convicció que no veuria el centenari que se celebrarà el 8 de setembre del 2021, però encara hi soc i segueixo... Sols Déu sap si el festejaré, però, de moment, gaudeixo del camí de l’Any Meritxel·lià, que ens duu a la solemne cita històrica somiada.

L’Arquebisbe em recordava el diumenge de la Confirmació de 14 adolescents, 13 de setembre, que a la residència del Seminari de la Seu hi ha una habitació amb el nom de Ramon Rossell. Torno a repetir que ignoro la resposta del perquè estic encara al peu del canó. Serà per la pel·lícula de la meva infància: Morir con las botas puestas. Sé que a un mossèn li toca obeir sempre el seu Bisbe, tal com ho promet en la consagració sacerdotal, però el moment de fer-ho el deixo, per ara, obert.

Fent camí per la vida, cantem joiosament a colònies per recordar que allò transcendent és viure intensament el dia a dia; quan s’és nen, com a nen, i quan s’és jove, com a jove. Ara que el Senyor em regala els 81 anys, m’he de preocupar de gaudir al màxim de la vellesa, perquè mentre vivim, la bellesa i l’amor estan al nostre abast. Com?

Aquestes són les meves reflexions:

1. La gent gran posem la cirereta al pastís de la nostra realització personal. Si vivim, és que Déu encara espera alguna petita cosa bona de nosaltres per al nostre món.

2. Hem arribat a la vellesa per contemplar tot el paisatge ascendit. Estem a punt d’arribar al pic del Comapedrosa, el cim més alt. Tenim tot el dret del món a aturar-nos per gaudir del paisatge guanyat, tot donant gràcies per l’ascensió realitzada i per les petjades que hi hem deixat per als joves que ens segueixen.

3. El paisatge recorregut ens parla del molt que hem estimat. Ara ha arribat el moment d’aprendre a deixar-nos estimar.

4. La virtut més important que ens ha acompanyat fins a la vellesa és la humilitat. El piló d’anys acumulats ens demana que la practiquem avui més que mai. A la gent gran ens costa moltíssim acceptar dependre dels altres. Recordo que fou a l’hospital de Na. Sa. de Meritxell on vaig aprendre que estimar també és, reconeixent les nostres limitacions, dir a la infermera “ajudi’m que no puc”.

5. Acompanyem la humilitat amb la generositat. Siguem feliços de compartir en vida. No podem dir “ja ho trobaran quan em mori!”

6. Som feliços perquè el bon Déu ens regala uns anys per demanar perdó pels errors comesos. Així podrem evitar que els qui estimem hi ensopeguin.

7. Alguns companys em confien que ara jubilats tenen més feina que mai. Quin gran error, no hauria de ser així! Ara és l’hora de gaudir del temps que no hem tingut per fer la partida de cartes amanida per la conversa sobre la memòria històrica.

8. I també, el temps per omplir-nos de silenci, de bellesa, per sentir-nos entre tots els éssers humans els més ricament satisfets... Hem viscut fins aquí i encara seguim per omplir-nos de Déu.

9. Omplir-nos d’aquest bon Déu a qui demanem que les xacres de l’edat ens serveixin per fer coses meravelloses per a la societat postmoderna!

10. I també pregar a la dolça Mare de tots, la meva Confident de tants anys, la Mare de Déu de Meritxell, i dir-li, amb el cor a la mà: “Ja no sé massa on soc, ni què haig de fer. Fes-me entrar en calor amb el teu amor maternal, perquè encara em sento amb il·lusió, amb ganes i amb el cor ple, per seguir endavant

Des del cim dels 81 anys, miro cap endavant. Veig al puig de més amunt, 84 anys, le Pere Guy Gilbert, amb el llibre que acaba d’escriure: Ma religion, c’est l’amour. I al tossal de sobre, contemplo el papa Francesc, que ha viatjat fins al Santuari de Sant Francesc d’Assís per signar sobre la tomba del Sant de la Dama Pobresa la seva última encíclicaFratelli tutti. El Papa hi desgrana els ensenyaments que ha anat sembrant durant aquests set anys de pontificat, el crit profètic: “No anem enrere amb societats polaritzades, desiguals, dividides, amb l’augment del racisme i de la xenofòbia, xacres socials que fan d’altaveu de notícies falses i missatges d’odi... Treballem per a la fraternitat humana lligada per l’amistat social”.

Els joves creuen que la societat està feta d’èxit i victòries. El filòsof Robert Redeker ha escrit: “Ce qui caractérise notre époque, c’est l’eclipse de la vieillesse.” Una societat que menysprea els seus vells fent-se ressò “del jovenisme ambiental” és com un arbre desproveït d’arrels. La vellesa, més enllà dels sofriments que l’acompanya, és un tresor per al món d’avui; una caixa de valors que cal aprofitar. Diuen els nostres germans francesos: “Comptem amb un milió i mig de persones més grans dels 85 anys; tota una gran riquesa per poder remuntar les crisis que patim!” No es pot permetre que la gent gran que no mor pel coronavirus mori perquè la deixem sola.

L’Arlet resta embadalida davant de tantes espelmes que cremen al cambril de la dolça Mare de Meritxell, la meva Confident. Exclama: “Òndia, sí que compleix anys la Meritxell!” Amb un somriure que orna la innocència, li explico: “Les espelmes són pregàries que demanen tant per als dies bons com per als dolents que hi hagi amistat i caritat suficients per tenir cada dia un feliç aniversari.”

Fins a quants més? Sempre hem d’estar oberts a seguir. Una cosa ningú ens pot prendre, ni els anys: el desig d’estimar i de sentir-nos estimats.