La Ceca i la Meca...

Dimecres, 14 d’octubre, a les 10 del vespre tocades, sona el telèfon d’AINA DIVERSES vegades. Els amics i amigues que em trucaven, em demanen que mirés ATV. Tornen a posar l’entrevista que em feu el periodista Just Llahí, el mes de març del 2001. La gota que vessa el got fou quan, el divendres 16 d’octubre, la reposaren de nou, al programa La Ceca i la Meca...

Ho he passat malament. Soc tímid de naixement i no m’agrada gaire veure’m interrogat a fons pels periodistes, davant dels televidents. Amb tot i això, no em negaré mai a ser entrevistat; però poso la condició de parlar de la Mare de Déu de Meritxell i d’AINA. Són les dues ninetes dels ulls del mossèn de Canillo.

De tota manera, la reposició del programa de 19 anys enrere. al bell mig de la campanya electoral 2001, m’ha fet feliç. M’adono que Montessori diu una gran veritat: “El nen i la nena són l’home i la dona de demà.” Veig el que soc avui, i en els paisatges que el periodista entrevistador m’ha fet reviure, em porten a recordar coses de quan era nen: les converses amb les padrines Teresa i Carme, els pares conreadors dels camps per bastir damunt les runes d’una guerra incivil, la casa pairal, els mestres i companys de l’escola al capdavall de La Raval bellcairenca... i les entremaliadures que en fer-les públiques de nou, em divertiren.

La Ceca i la Meca d’ATV ha recordat la severa disciplina del Seminari, les crisis vocacionals que deixaven un 80% d’estudiants de capellà a mig camí, sense oblidar allò inoblidable, l’amistat dels companys de curs que, després de 13 anys d’estudi, érem i som veritables germans dels qual quedem el Joan de Ribera, el Paco de La Pobla, el Benigne de La Seu i un servidor. La dura ascensió al sacerdoci forjaren aquell vicari d’Organyà que, durant tres anys, fou un ganxo més i recorria en moto els camins de Montanissell, Valldarques, Gabarra, Canyelles, Perles i Alzina d’Alinyà -132 quilòmetres, només!- i encara trobava temps per donar un cop de mà a mossèn Lluís de Fígols i a mossèn Anton d’Alinyà.

El camí m’ha ensenyat com ha de viure un capellà de Jesús al món d’avui. El bon mestre, en Pere Canturri, m’acollí a l’equip del CAMIC (Campaments del Molt Il·lustre Consell). El seu mestratge el continuà la Mare Maria Espasa, el Pere Gonzalez d’Alaiza i els dos-cents monitors que, durant els 45 anys de colònies, han passat per AINA.

El Toni i l’Anna, dos exmonitors, han vist la reposició de La Ceca i la Meca d’ATV del març del 2001, i em pregunten: “Avui, 14 d’octubre del 2020, tens les mateixes prioritats?”.

Responc: l’ADN d’AINA és intocable: “Fer país. La convivència per crear lligams d’amistat, com hem après de “El Petit Príncep”. La creativitat. Els esports d’ascendir pels camins, llacs i pics andorrans a l’estiu i l’esquí de fons a l’hivern. Sembrar valors humans i cristians. Fomentar l’espiritualitat per donar sentit a la vida. “Le bonheur n’est pas le but mais le moyen de la vie” (Paul Claudel).

Les prioritats, és a dir, posar ordre a la vida van canviant, segons els anys que tens els esdeveniments que, social i mundialment, t’envolten. Deia Charles Darwin : “L’espècie triomfadora no és la més forta sinó la que més s’adapta”. Actualment, la pandèmia ho ha desordenat tot i ha trencat molts projectes.

Tot improvisant, penso que les meves prioritats haurien de ser, en les circumstàncies en que em trobo i ens movem : 1. Un esmorzar tranquil amb bon humor i després d’una bona dormida, és el millor remei per frenar l’estrès del dia que comença. 2.

Renunciar al “sempre més, fins al tot”. L’única prohibició que regeix AINA és el “voler-ho tot”. Menjar poc i pair bé, em deien els padrins de Bellcaire. 3. Jugar amb la mainada o amb els companys de l’Associació de la Gent Gran. El joc aporta moltíssim al desenvolupament de la intel·ligència, de la memòria i de la picardia, a la vegada que aferma els lligams d’amistat. 4. Ser generós donant allò que val tots els diners del món, i és gratis: del somriure al compartir el que necessites. 5. Escoltar el teu interior. Hi ha un cim al fons de nosaltres mateixos: Cap a on vull anar? Quin camí hi porta? Amb qui hi vull anar i amb quins mitjans? Del contrari, hom va perdut o angoixat! 6. Tenir el temps més que suficient cada dia per a la pregària.

La dolça Mare de tots, la meva Confident, la Mare de Déu de Meritxell ens confia a tots: “Déu ve a nosaltres en el moment de la pregària, ens fa l’anunci i ens dona la gràcia per dir SÍ al treball i les circumstàncies que se’ns vagin presentant”.