Neix una família

Sant Josep i la Mare de Déu / feren companyia bona; / partiren de Natzaret a la bona hora / Dondo-ron-don, la Mare canta i el Fillet dorm.

La cèl·lula més petita, la més natural, la més antiga, la més profunda on rau la coherència formidable de la societat, és la família. Els cercles concèntrics de l’amor es multipliquen i sorgeixen del si de la família. La pau del món neix en la família. Si aquesta s’enruna, s’acaba la pau.

Agnès Auschitzka, psicòloga, escriu: “La família és l’espai on els seus membres teixeixen els lligams per créixer, per humanitzar-se, per esdevenir homes i dones responsables i lliures, capaços d’estimar i deixar-se estimar i d’aquesta manera construir una societat més habitable i més justa”.

La família hauria de ser el nucli on s’aprengués a crear lligams fraternals amb els membres d’altres famílies veïnes, amb les quals formem la parròquia i les que no la freqüenten mai, les dels immigrants, dels temporers, les que són riques i les que no ho són i estan en la pobresa, les que estan ben avingudes i les que no, les que van a missa i les que no combreguem amb l’Església... Una família que s’obre al món i allarga la mà a tots i sap rebre de tots és un exemple en el nostre món, tan deshumanitzat.

Jesús va néixer en una família. En els plans de Déu, no podia ser d’una altra manera. Jesús no hauria estat el que fou sense Josep i Maria. Una família serena en un munt d’obstacles, pacificadora davant les incomprensions i estimadora de cos i ànima.

Demano a la família de Jesús que tots els infants siguin esperats, contemplats, educats, estimats com Jesús allà a la casa de Natzaret. El meu carisma educador em fa exclamar: “Aquesta família és la necessitat més urgent que té el món d’avui.” Pericles ja va escriure: “No ens podem salvar a títol individual. Si una família s’enfonsa, s’enfonsa el poble, s’enfonsa tothom.”

Sovint topem amb la disconformitat dels joves que és una de les seves maneres d’autoafirmar-se dins d’una societat que els margina. Hem d’estar vigilants a aquesta disconformitat i afirmacions. No fer-ho els pot conduir a l’hospital de malalties mentals, o a la presó! I els danys causats deixen cicatrius per a tota la vida per llarga que sigui, El pare i la mare han d’escoltar els fills i les filles i aquests no els han de tenir por, els han de veure amb el respecte degut, com a amics que busquen comprendre’ls i ajudar-los a autoafirmar-se en el bon camí.

Quan els pregunto “com et trobes?...” aquestes són algunes de les seves respostes: “Em costa dormir”, “tinc ansietat”, “no em concentro”, “estic desmotivada”, “estic trista”, “soc apàtica”... “la meva vida es limita al que passa en una pantalla d’ordinador les 24 hores al dia”.

Els joves necessiten que els acompanyem, i sobretot, que els fem costat, que els incentivem a ser creatius, a cuidar-se, a participar i a sortir d’aquestes bombolles d’aïllament que acaben fent-los fer “animalades”. La família és el tot per crear en l’esperit del nen i de la nena la convicció que poden gestionar totes i cada una de les situacions on els posa el seu creixement. Preguntem-los obertament de com se senten i oferim-los els recursos que necessiten.

Els canillencs m’alliçonaren només arribar al si de la seva família amb “el costum del veïnatge”. La casa necessita de la casa del veí d’un costat i de l’altre. Els infants, els adolescents i els joves necessiten d’una altra casa, la de la convivència on compartir esport, natura, taula, tallers de diàleg, vesprades, cinefòrums, guitarres i cançoners i la celebració del Nadal Jove . Enguany, ens hem de conformar sols amb una missa, al seu estil, al recer de Meritxell , i els Jocs de Neu... Jesús, als 12 anys ja va reivindicar al seu pare i a la seva mare aquesta autonomia que dona tenir el complement d’una altra casa. Els diu: “No sabeu que m’he de dedicar a les coses del meu Pare del cel”. Quin moc! Ni Maria ni Josep van saber què respondre. “Guardaren aquest avís en el seu cor i el van meditar” tal com llegim a l’Evangeli.

Cada resposta o acció dels fills ha de ser meditada pels pares. Un educador social de carrer em diu: “Descobrim els problemes dels joves, i no tenim una casa on poder conviure, compartir i assenyalar el camí a seguir”. De Gaulle, de la memòria de qui hem gaudit aquest darrer mes gràcies al film que ens obre el seu gran esperit, deia: “Deixeu-me els joves 7 dies en una casa de convivència on compartir esport, cuina i tallers de reflexió i aixecaré la depressió de postguerra dels joves de França”. L’UCPA ens en dona fe a AINA tots els anys durant el mes de febrer.

Contemplo la Mare de Jesús, la dolça Mare de tots, la meva Confident, amb un cambril que és una gavernera d’allò més florida. Ella em contempla i em somriu: “Als joves els heu donat flors, però no sabeu ensenyar-los a fer el ram.” Encara som a temps de fer-ho millor amb les generacions que van creixent!

Com a bons pares i mares s’ha de fer un plantejament seriós, disposat a seguir-lo. Si la joia més preuada es diu que són els fills, per què, de vegades, la deixem que creixi plena de pols?