Els avis i les àvies són una candela encesa

Per la festa de la Candelera, explico als ainistes aquesta petita història:

“Un avi rei no podia dormir a les nits pensant a quin fill faria hereu del seu regne. Els posà a prova. Preparà una habitació ben negra de tanta foscor i estava completament nua. Els digué: Qui l’ompli millor serà el futur rei.

El fill gran l’atapeí de mobles de Lluís XIV. El mitjà l’empaperà tota amb euros i un rètol que deia: Amb aquests diners podeu reomplir-la a més no poder.

El fill petit anà a l’habitació, prengué una candela beneïda el dia de la Candelera, la posà damunt una taula, l’encengué i tota l’habitació s’il·luminà. L’avi rei feu hereu al fill petit.”

Conclusió: sense llum no es pot veure res. Jesús és aquesta llum veritable i vol que nosaltres siguem també llum per als altres.

Les àvies i els avis som com una candela encesa. Som llum. El dia de la Candelera, festa de la Gent Gran Gent, dic als infants de la catequesi:

“Estimeu els padrins i les padrines. Estimeu-los. Som un tresor. Som la història no escrita de les famílies. A través dels padrins escoltareu la història d’on veniu. Som llum. Som una candela encesa que necessita i vol encendre les altres candeles. Els avis volem veure joventut al nostre costat, que ens obri a l’esperança del demà. Si no, ens deprimirem. Si ens feu cas, no caminareu a les fosques i us estalviareu moltes errades, moltes ensopegades pel camí de la vida. Un noi, una noia, sense la saviesa, la tendresa, la presència i l’escolta de l’avi i de l’àvia, creix amb més dificultats que els altres que els gaudeixen.

La gent gran tenim un veritable poder. Tenim temps. Som generosos quan fem carícies i moixaines. La gent gran som la història vivent de la família, del poble. Els egipcis deien: “Quan es mor un ancià, és una biblioteca que es crema.” El Jaume Rossa, el Climent del Som, la Conxita de Jarca han fet xerrades als escolars de Canillo. Els infants necessiten escoltar les històries de la gent gran. Hi ha innombrables vivències de família, de poble, en el llarg camí de la vida per contar i per enriquir-nos a l’escoltar-ho!

Canillo és una parròquia privilegiada. En aquests darrers anys, la Conxita de Jarca, l’Albert Rossa i la Denisa de Puigcernal han escrit quatre llibres contant la vida de la parròquia dels anys de la seva infantesa i de la seva joventut. L’Òscar Ribas ha escrit les seves memòries com el millor adeu-siau al país que amb tanta fidelitat va servir. Els llibres ens mostren fotos que guardaven gelosament als baguls de les golfes. Tota una riquesa incalculable. El testimoniatge de vida de la gent gran és la lliçó més important, despertadora de ganes de viure dels nets. Als avis ens toca jugar el rol important de la complicitat.

On es troba la bellesa de la família si no és en la cèl·lula més petita, la més gran, la més vella i la més nova?

És molt trist i em fa pena que en la societat d’avui hi hagi entre els marginats gent que tant ha fet per bastir l’Andorra que som avui. No es pot arraconar al banc del “si no fos” les persones que tant han donat al país. No pot ser que, a canvi, els oferiu la misèria afectiva. Estimeu-nos tal com som!

Venerem la gent gran perquè visquin més anys. Perquè gaudeixin de l’existència. Perquè se sentin útils en sentir-se estimats.

Venerem-los perquè són insubstituïbles. La societat en crisi avui necessita de la nostra llavor d’amor, de joia, de fe. La seva esperança viu en nosaltres i també viurà en els nets.

Els joves necessiten confidents. Avui més que mai. Padrins i padrines, siguem cor i oïda per a ells. Si els fills pateixen el divorci dels pares, els avis jugaran el rol de la prolongació. La vostra disponibilitat serà el tresor amagat on podran pouar l’afectivitat, la coherència, el compromís per caminar cap endavant.

Festa de la Candelera, 2 de febrer. L’ancià Simeó i la padrineta vídua Anna acolliren Jesús als 40 dies de Nadal, quan, per llei, era presentat al temple. La història els ha recompensat fent-los patrons de les associacions de la gent gran. La festa és una invitació als ancians a practicar l’esperit d’acolliment. El Simeó i l’Anna ens fan presents que l’ancianitat és un gran do de Déu que ajuda, sobretot, a coronar la nostra realització personal i la perfecció moral. L’ancià en prendre Jesús en braços l’aixecà i li digué: “Apa, minyó, somriu. Déu Pare t’estima.”

És meravellós que, quan Simeó se sentia marginat pels jerarques del Temple, ell sentia una veu a dins del cor que li deia: “Apa, Simeó, somriu. Déu t’estima.” La gran feina a fer en la vellesa és omplir-se de Déu. No podrem realitzar certes tasques. N’hi ha una que sempre podrem fer: estimar. Qui estima, qui sembra bonda dona vida . I això és ser útil.

Prego cada capvespre a la meva

confident, Candela de llum meritxel·liana ben encesa, per un capellà jubilat que se sent totalment marginat pel seu Superior, que li diu: “Ja ets vellet! No comptes per a res!” L’ancià sacerdot em confia: “Ho accepto jeràrquicament, però humanament no m’ho pot dir.” Prego a la dolça Mare de tots que cap ancià o anciana se senti inútil, i menys que es deprimeixi. La vellesa, Déu ens la regala per gaudir d’allò que hem fet i per acabar les nostres bones obres compartint vivències, participant en les associacions, tallers, les activitats esportives, religioses, culturals, polítiques de la gent gran.

Ella em somriu: “No us podreu mai jubilar de sembrar la Bona Nova de Jesús.” Dolces crepes compartides de la Candelera!