De tu a tu, Sant Valentí

“Diumenge, missa a Soldeu a les deu amb sol i neu”, ho deia l’Andreu de Cardedeu, guia turístic. Allò que l’Andreu no contava era que el capellà deia l’ite missa est al bar del restaurant de l’hotel Naudí. El mossèn passa cada diumenge a fer un cafè per trobar-se amb quatre veïns del poble.

M’enriqueix la conversa amb els amics. Arreglem el poble, i si convé el país, amb el rerefons de la Paraula de Déu. Avui, festa de Sant Valentí, els he confiat que el Sant dels Enamorats tenia una mirada trista. Hem llegit el full de la missa dominical de l’església de Canillo. Parla del moviment sagramental de l’any 2020. Hi llegim: “11 funerals, 6 casaments...” No anem bé, diu Sant Valentí, és que els joves ja no s’estimen?”

El Xavi, amb el seu tic irònic de sempre, em diu: “Mossèn, en quin món viu? No sap que tant els nois com les noies separen, avui, el cos de l’ànima?”.

La Carme s’estranya que el bonàs de Valentí faci, el dia 15 de febrer, mala cara. Els explico les confidències que entristeixen el Sant dels Enamorats.

Al bell mig de la pregària, l’home diu a la dona: “Tenim un fill, tenim casa... ara ens podríem casar.” Ella li respon: “Fa setze anys que estem junts, a què es deuen ara aquestes presses?”.

La xicota demana a Sant Valentí que mogui la voluntat del seu enamorat per celebrar ja la boda. I li diu amb to de lamentació: “No entenc per què el company vol retardar tant el casament.” Ell ho sent i es justifica: “Retardo, per ajornar també el divorci”.

Sant Valentí observa encuriosit com una parella escriu en un bloc, sota la seva mirada, el camí d’amor a seguir. El promès escriu: “Anem a viure junts. Viatgem. Comprem un apartament. Tinguem un fill i als 15 anys de camí ens casem”. La promesa exclama: “Meravellós! Però comencem a l’inrevés: ens casem, tenim un fill...”

Un dels tertulians, un xic nerviós, a punt de tombar el cafè, posa damunt la taula la pregunta: “Per què m’he de casar?”

Li aclareixo: “Perquè casament ve de casa... i l’amor no es pot viure al carrer, que hi fa molt fred, ni dins del cotxe on no és gens còmode cuinar-hi. A més, el casament és el pas de l’enamorament a l’amor beneït per Déu.” El problema rau en el fet que hi ha massa gent que no sap ser feliç de veritat, i menys fer feliços els altres. Em sobta que, quan demano als monitors que escriguin la seva escala de valors, el primer de tots, diuen, “és la família”.

Pren novament la paraula la Carme: “Què fer avui perquè el matrimoni duri tota la vida?”

Sant Valentí té un decàleg. El novè manament diu: “Pagueu tota la festa de la boda al comptat.” I el desè: “Menys el viatge de la lluna de mel, que l’heu de pagar a terminis.” Aquest viatge s’ha de fer cada any. Per això, quan els pares venen a inscriure el fill a colònies, els dic: “Us agafo el fill a condició que aneu a fer un viatge de noces.”

La Mare de Déu de Meritxell em conta històries d’amor precioses. Un matrimoni que es casaren fa seixanta anys al Santuari de la Salut de Sabadell i feren el viatge de nuvis a Andorra, ha tornat a Meritxell per donar les gràcies pel llarg camí d’amor. Els pregunto: “D’aquests seixanta anys d’amor. què us ha quedat per fer?” La núvia, mirant els ulls del seu amor, exclama: “Estimar-nos més!”

El diumenge següent vaig escriure a l’Agenda: “D’estimar mai no n’hi ha prou.”

Dono les gràcies novament al Francesc i a la Pepita, que fa dos anys em convidaren a la festa de les Noces d’Argent. Em recordaren: “En casar-nos ens regalares un llibre que tenia totes les pàgines en blanc. Ara, després de 25 anys de casats, hi ha moltes pàgines escrites. Quantes coses que ara existeixen, mai no haurien existit si no ens haguéssim estimat i casat. Per això, pugem a Meritxell a donar gràcies a Déu.

Els enamorats de plata reflexionen:

Gràcies per la persona que m’ha posat al costat. És el millor regal que em podia fer. Que en seria de diferent, la nostra vida, si cadascun l’hagués viscut sol! Allò que és avui cadascun dels dos, ho deu a l’ajut de l’altre.

Gràcies sobretot pels dos fills, el Toni i el Serni. Són el nostre amor fet vida vivent. Ells no existirien si no ens haguéssim estimat. Han costat sacrificis, però són la nostra millor riquesa.

Gràcies, perquè després de 25 anys de casats, ara ens coneixem bé. I és bonic que, enmig d’un món que fàcilment trenca els compromisos, nosaltres pugem a Meritxell a renovar el nostre consentiment de fidelitat davant de tothom. Tornar-nos a dir que fou una joiosa aventura meravellosa haver-nos casat. I des de la maduresa del nostre amor, fruit d’alegries i de tristeses, dir-nos novament davant la dolça Mare de tots i Confident de mossèn Ramon: “T’ESTIMO, SISCO! T’ESTIMO, PEPI!”

Els he predicat al sermó de la missa: “L’amor posseeix una dinàmica que defineixo: l’amor fa créixer l’amor. Tothom rep allò que desitja als altres. Quan un estima, un és estimat. La persona mor quan no és estimada; i reviu quan torna a ser estimada. L’amor guareix aquells que el reben i també aquells que el donen.”