La quaresma, paradís del perdó

Si estimes de debò, has de saber perdonar i demanar perdó. Sense demanar perdó no hi ha amor. Sense perdonar, no hi ha paradís. Quan demanem perdó, ens obrim la porta de la felicitat. Quan perdonem, desclavem la porta de la pau. Diu un proverbi: “Un minut de ressentiment, són seixanta segons perduts de felicitat”.

Soc una persona, que em poso allà on no em toca. Ho sé. Soc així. No puc fer-hi més. Ara a la meva edat tan avançada ja no canviaré.

Em trobo al Santuari de Meritxell. Hi ha sols dues persones resant. Una fent un tu a tu amb la Mare de Déu. La saludo. Li pregunto. “De què doneu gràcies? Quin desig poseu a la mà oberta que us allarga la Mare de Déu de Meritxell? Teniu algun problema o tristesa que no us deixa dormir a la nit?”

Em clava una mirada de sorpresa que em deixa palplantat. Em pregunta: “Com ho sap vostè, que la meva ànima està plena de rancor, de ràbia, de violència envers els meus dos germans? Allò que em fa més mal, és veure la mare plorar amargament, ara que en quedar vídua sols ens té a nosaltres.

Li confio: “A la mama, dona-li la mà. Que senti la tendresa. Sigues molt humil envers els teus germans. La humilitat és la porta del paradís del perdó i de l’estimació.”

La noia devota exclama: “No puc! M’han trepitjat massa. Tinc la meva dignitat i la meva autoestima.”

Fem un silenci. El trenco pensant en veu alta. Dimecres ens imposàrem la cendra de la humilitat. Ens deien: “Convertiu-vos. Creieu en l’Evangeli. Convertir-se és canviar. És revisar què és el que ens fa caminar lluny de l’Evangeli i mirar de redreçar-ho. Ens hi pot ajudar resar cada dia durant la Santa Quaresma el Pare nostre, que diu: “Perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors...”.

Obro el cor a la jove devota. A mi, em costa ser humil i perdonar. Aleshores recorro a una escena viscuda fa més de seixanta anys entre el bisbe Ramon Iglesias i un amic meu que es deia Josep Maria. Era de Tèrmens, jo, de Bellcaire. Estudiava al Seminari de la Seu cinquè curs d’humanitats, jo, estudiava el primer. Ell era, dins l’equip de futbol, un defensa tan bo com el Pujol del Barça, fill de la Pobla; jo era davanter dretà com el Julio Salinas. El Josep Maria fou nomenat vicari de mossèn Tartera, rector de Penelles, poble de la meva mama. L’endemà d’acabar el curs, l’amic pujà a la Seu per parlar amb el bisbe Iglesias. Li digué: “Senyor Bisbe, plego de capellà”.

El bisbe Iglesias s’agenollà davant d’aquell vicari, i li preguntà entristit: “És per culpa meva?”.

L’amic li confessà: “M’he enamorat bojament d’una mestra del col·legi de les Dominiques del Castell del Remei. Ens volem casar. Per això, li demano la secularització”.

El fet que el Bisbe, tot un Copríncep d’Andorra, net de culpa, s’agenollés davant un jovenet capellà que penja els hàbits a la figuera i que, per a ell, com a bisbe seu, era quelcom molt penós, em va impressionar.

Des d’aquella escena d’humilitat impensable, he aguantat totes les plantofades que m’han caigut del cel i les que m’han pujat de l’infern de la nostra societat. I des de la humilitat, m’ha estat fàcil demanar perdó i perdonar. La venjança és una brasa de foc ardent que prens amb la intenció de tirar-la als altres i al final ets tu qui es crema.

La confessió de l’amiga devota em fa tocar de peus a terra. He recordat que de menut havia sentit a dir a Bellcaire: “El que ha fet és imperdonable”. “ Això ni a l’hora de la mort no es pot perdonar”. EL Papa a l’encíclica “Misericordiae vultus,9” escriu: “Que difícil és moltes vegades perdonar!”.

Durant la Quaresma seguim a Jesús que s’endinsa en el silenci del desert, i cerquem el paradís del perdó, que és la columna vertebral de la Bona Nova de l’Evangeli.

Una persona perdona prioritàriament per guarir-se a si mateixa. Resa un proverbi alliçonador: “Perdonem els altres, no perquè es mereixen el perdó, sinó perquè volem per damunt de tot tenir pau al cor”. El perdó de Jesús va fins a “setanta vegades set per ser misericordiós com el Pare del Cel és misericordiós.

El director espiritual del Seminari ens parlava de santa Maria Goretti que al llit de mort perdonava l’assassí violador. Resava: “Per amor a Jesús, l’he perdonar. Vull que sigui amb mi al Paradís”. Tots els pecats són perdonables perquè Déu és Misericòrdia i Amor. Recordem a Alexandre Serenelli que, complerts els anys de presó, es feu monjo de la Tercera Ordre Franciscana.

Amb els joves ainistes contemplo la mà oberta i allargada de la dolça Mare de tots, la meva Confident, com la millor lliçó sobre el perdó que podem rebre.Ella demana que AINA sigui una escola de perdó. El perdó és una dinàmica de comunicació. Quan aquesta es desgasta o es trenca pel pes de les activitats i de la feixuga responsabilitat , amb la virtut del perdó renovem el diàleg de les revisions i programacions, de la pregària... i els lligams es nuen novament, s’afermen i creixen. Jean Paul Sartre va escriure: “La violence, sous quelque forme qu’elle se manifeste, est un échec”.

L’estrella de la Marta a AINA duu el nom esculpit COMPASSIÓ, que és sinònim de l’Amor acompanyat del perdó, de la tendresa i de les carícies.