Jesús anirà de colònies aquest estiu

El petit Jesús, el fill de Josep i de Maria, era molt bon amic dels seus companys i molt obedient als seus pares. Tot el veïnat de Natzaret ho comentava i se n’admirava. L’evangelista Lluc recull els comentaris i en deixa constància: “Després de baixar amb els seus pares, anà a Natzaret i els era obedient i progressava en enteniment i augmentava en gràcia tant davant de Déu com davant dels homes” ( Lluc 2, 51).

Els fills i les filles aprenen a casa del pare i de la mare el sentit de la vida i la importància que és ser obedient, perquè uns bons pares sempre desitgen el millor per a llurs fills. Als esplais i a les colònies aprenen a ser autònoms, han de decidir per ells mateixos, no estan sota el paraigua familiar. Un grafiti reivindicatiu a la paret de la sinagoga diu “A colònies aprenem a volar”. Jesús també va viure aquest temps d’autonomia personal, per complir la voluntat del Pare del cel. Ho llegim especialment en el text evangèlic que fa referència als tres dies d’angoixa de Josep i de Maria, fins que el retroben al Temple, i queda reflectit en la pregunta de Maria: “Fill meu, per què t’has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia” (Lc 2,8) . Ben segur que, sense entendre massa ni el fet ni la resposta, van acceptar el començament de l’autonomia del seu fill. Jesús, conscient de la voluntat del Pare, s’havia introduït a la sala del Consell dels mestres de la Llei del Temple i els va fer preguntes –respon de tal manera que aquells rabins no se’n sabien avenir que de “Natzaret sortís aquesta criatura tan sàvia”.

També en un altre passatge de l’Evangeli , veiem com els mateixos veïns de Natzaret murmuraven en veure com Jesús pujava a l’ambó de la Sinagoga i els parlava amb “molta autoritat”. Més d’un cop el feren baixar de la trona tot dient: “Què ens pot ensenyar el fill del fuster?”. En una ocasió, en parlar-los del Messies, li protestaren fins al punt que l’empenyeren fins als afores del poble per estimbar-lo, però Jesús s’escapolí de les mans d’aquells piadosos natzarens, esclaus de la lletra de la llei.

Saül era un jove de Natzaret. Creà al marge dels polítics i de la cúria de la Sinagoga un grup esplai que l’anomenà “David contra Goliat”. Saül, cap del grup, tocava l’arpa de deu cordes. La seva amiga Judith l’acompanyava amb la lira. Jesús els era el seu braç dret perquè aportava a l’esplai moltes iniciatives: la campanya per cremar les sarments seques de les vinyes; la campanya per protegir l’aigua de la font de Jacob i per la seva justa distribució; la campanya de recollir les deixalles... i tot per gaudir de la natura, de les relacions socials i de compartir espais.

Josep, el seu pare, estava orgullós que Jesús hagués après d’ell l’amor a l’ecologia. Per aquesta raó, el bon fuster els feu un carretó per facilitar-los la recollida de brossa dels carrers i places de Natzaret.

Els dies de festa de la Pasqua Jueva eren l’espai de convivència de l’esplai David contra Goliat per programar totes les activitats de l’any, sobretot les de les colònies i campaments de l’estiu en els quals no sols participaven els joves de la Galilea sinó els de la Judea, com era el cas de Joan, cosí de Jesús. Enguany, en la Pasqua Jueva, per les raons dels protocols sanitaris de la pandèmia, no es podien reunir. Però Jesús, amb el consentiment forçat del seu pare, en feu una més de les seves. Els convidà a fer la trobada a porta tancada a la fusteria de casa.

Saül obrí la Pasqua Jove Jueva amb una reflexió sobre el lideratge de Moisès gràcies al qual alliberà el Poble escollit de Déu de l’esclavitud d’Egipte devers la Terra Promesa. Ressaltà en la reflexió les greus crisis que Moisès i el poble passà durant la travessia del desert que era molt més que un campament itinerant. Saül els predicava amb èmfasi: “Moisès, gràcies a la pregària se’n sortí de totes”. Acabada la meditació, tots cantaren un dels himnes de Moisès: “Hevenu Salhom alejem” (sigui la pau amb nosaltres). El Saül amb l’arpa, la Judit amb la lira, l’Ismael amb la trompeta i la Ruth amb el tambor acompanyaren el cant.

El Daniel era un jove que participava en la Pasqua Jove Jueva per primera vegada. Demanà la paraula: Per què el nostre grup esplai es diu “David contra Goliat”? No es podria dir “David” a seques?

Jesús li contestà: “Mira, David, sense Goliat hauria estat només un pastor desorientat i gamberro que amb la fona hauria tirat pedres i, potser, trencat més d’un vidre d’alguna casa”. Al trobar-se davant d’aquell gegant que el volia atacar, sap reaccionar i s’obre el camí per centrar-se en els objectius de la seva vida i ser el rei d’Israel. Moltes vegades, la lluita contra una dificultat o algú que ens barra el pas ens fa créixer i veure quin ha de ser el nostre autèntic camí.

Entre tots els membres de l’esplai escolliren per votació el lloc del campament: la muntanya del Tabor. La Judith demanà quin tema seria l’eix de totes les activitats de l’estiu. Jesús suggerí la pinya A. Joan, el seu cosí, fill d’Elisabet, presentà el dibuix. La pinya, aclarí Jesús, “és el fruit que significa la vida i ens diu que sense fer pinya no farem res de bo.” Joan afegí: “Si llegim els llibres dels profetes veurem que fins i tot Déu vol fer pinya amb nosaltres.” La Ruth exclamà entusiasmada “Voto pel tema de la pinya perquè un poble que no fa pinya no és un poble. No podem consentir tantes divisions: si soc samarità, si soc estranger, si soc de la casta sacerdotal.” La noia feu un silenci i esclatà: “Fins i tot amb els romans colonitzadors hem de fer pinya. D’aquesta manera recobrarem la nostra independència”. Alguns del grup, però, protestaren: “No volem sentir parlar dels romans i dels estrangers. Nosaltres som nosaltres”.

Jesús posà la pau: “Aniré a colònies aquest estiu per fer pinya dins la diversitat amb tots vosaltres i amb tots els infants i joves que vingui. M’entrenaré per un dels ideals de la meva vida: que tot el món sigui u com jo i el Pare del Cel som un. Que entre tots bastim un món més just, més veritable, més fraternal i més lliure del que l’hem trobat”.

Finalment, va dir Saül: “Enguany no menjarem l’anyell pasqual per no saltar-nos el protocol sanitari. Els cants seran el nostre àpat pasqual”. Jesús començà amb el cant que havia après de la seva Mare, dolça Mare de tots, la Confident del rabí . “Magnificat.”