El silenci de Canòlich parla a CAINA

Si vols soledat, / a Canòlich vina. / Si humil hi has pujat, / t’hi donc pau divina (Mossèn Manel Pal a “Petita i radiant”.

CAINA, Campament d’Andorra Itinerant de Nois i Noies Ainistes trepitja pas a pas al llarg de tres estius els camins, els llacs i els pics de tot Andorra. En l’etapa de l’estiu que toca camins, és obligada la parada al “Miracle de Déu / i de la natura, / ací el trobareu: Canòlich fulgura!” (Mossèn Pal).

El nom de Canòlich significa parada per als caminants que van d’una vall a una altra. La casa de la Mare de Déu laurediana, cruïlla de tres valls, és aixopluc per al pastor, per al pelegrí, per a l’excursionista que ve de l’Alt Urgell , o del Pallars o de Francolí , que és el cas dels cainistes.

El campament de CAINA en l’etapa camins surt del Coll de la Botella per anar al pic del Cubil i baixar a dormir a la Collada de Montané. L’endemà caminen devers Os de Civis per fer nit al refugi de Francolí. El tercer dia de camins és esperada l’aturada al recer de la Mare de Déu de Canòlich. La patrona de Laurèdia i els seus entorns ofereix als joves el jaç per al descans merescut, l’escalfor de la devoció vuit vegades centenària d’un poble i el sagrat silenci per a la contemplació.

Em ve a la ment aquella frase del Petit Príncep “l’essencial és invisible als ulls”. Potser podríem afegir que també és invisible a les orelles. Per captar la bellesa d’un bosc, de l’aigua de la font, de la sardana de cims de muntanyes que fan rotllana fraternal, ens cal el silenci de Canòlich. Els joves, en la convivència d’un campament itinerant , descobreixen que hi ha moltes maneres de comunicar. També es pot “parlar i escoltar” sense paraules, en silenci. Sinó, què fem quan simplement compartim una estona amb una mirada o agafant-nos de les mans? Cansats d’escoltar a través d’una pantalla, el silenci de Canòlich és pau divina, com resa el poeta urgel·lenc d’Ortedó.

Tot el grup entrem, a la tarda a l’església de Canòlich. Preguem: “Canòlich del silenci, ensenyeu-nos a escoltar”. Meditem.

Escoltar, en qualsevol versió, no és tan fàcil com sembla. Quantes vegades desconnectem i no estem atents a qui ens parla o ens comunica? El campament itinerant és una bona escola per adonar-nos que parlem i no ens estan escoltant. El que ens demana la persona que es comunica (amb so o sense) és que estiguem atents, presents.

Caminar junts per la vida – el campament n’és penyora- és compartir un moment de felicitat, un problema, o una alegria. Escoltar amb una actitud de presència és molt saludable per a la persona que parla. Per això la convivència d’un campament és tan saludable com ho és la teràpia psicològica o d’un metge vocacional. En el campament fem amics per a tota la vida a qui podem trucar o amb qui podem quedar. Hem après el valor del silenci per escoltar

La meva timidesa m’ha ajudat a gaudir de l’escolta. El silenci i l’escolta em feien descobrir el camí a seguir a traves de les experiències i coneixements dels altres. Avui, encara m’agrada més escoltar que parlar. Soc feliç escoltant històries, testimonis, experiències i vivències personals, sigui al cafè del poble, en una reunió de monitors, en una conferència al Palau de Gel o una homilia a la Catedral. Per aquest motiu, no he faltat mai a cap trobada de Santuaris i de Turisme religiós. La propera del mes de juny al Santuari de Sant Josep de la Muntanya serà la 42ena.

Escoltar des del silenci és cosa enriquidora i a més a més crea un lligam, un reconeixement de l’altre, que ens connecta també amb nosaltres mateixos i amb la nostra essència humana.

Un dels valors de l’ADN d’AINA és ensenyar a ser feliç creant espais de silenci per escoltar els companys i els monitors per després viure-ho a casa a l’escola i amb els companys de la colla.

La dolça Mare de tots, la meva Confident, avui amb el significatiu nom de Canòlich em parla des del silenci de la seva mirada romànica: “Sigui quina sigui l’activitat o situació que fas o que vius, posa-hi l’atenció en una escolta present i amorosa i així entre tots farem aquell món millor que vol el meu Fill”. Els cainistes li canten per agrair l’acolliment i les energies rebudes per enfilar el camí d’Aixovall cap a la Rabassa:

Rosa us diria / pura i daurada / qui us descobria / al prat ombriu. / Canòlich mia, / sou Vós Maria, la flor sagrada / que en Déu es bada / i al cor somriu.

Demano a un cainista que agafi 12 pedretes de l’espai verd de Canòlich. Al final del campament et donaran una alegria i una pena. L’endemà les pedretes eren diamants de la corona de la Mare de Déu. El noi saltà d’alegria. Però també estava trist per no haver-ne recollit més. Els monitors els alliçonaren: “Aprofiteu tota l’educació que rebeu de casa, de l’escola, de CAINA: és or! Guardeu per a tota la vida el que heu après dels companys de camí”