Els apòstols de Jesús

Pasqua Granada. Un dia com avui, fa més de dos mil anys, Jesús va complir la seva promesa amb els apòstols i els va enviar l’Esperit Sant. La forta ventada i les llengües de foc infongueren als apòstols la fortalesa i l’amor necessaris per exercir de pastors, de guies, de mestres i des pares de la primera comunitat cristiana. Aquesta força els donà la valentia per començar la predicació de la Bona Nova, que Ell havia portat del Pare. Podem dir que van ser els primers bisbes de l’Església naixent. Avui, els nostres bisbes del 2021 són els successors en línia directa dels primers beneficiats de la Pasqua de l’esperit presidida per Maria, la Mare de Jesús i de tots.

Celebro la festa dels bisbes amb la relectura del llibre de Camille Brischoux Lettres d’un curé de base à un évêque ordinaire (Seuil, 1980). L’autor, capellà jubilat, adverteix: Ne dites pas de ces pages: “C’est un pamflet.” C’est un cri de vérité. Des de l’admirable cim dels meus 58 anys de capellà contemplo els bisbes a qui, en consagrar-me sacerdot, vaig prometre obediència. La festa de Pentecosta és un dia d’acció de gràcies en reconeixement de l’humanitarisme que m’ha assenyalat el camí a seguir. Deixeu-m’ho recordar.

RAMON IGLESIAS I NAVARRI 1943 -1969. Fou pel maig de 1949. El bisbe Iglesias en la visita pastoral a Bellcaire d’Urgell, demanà quin nen volia ser mossèn. Ho feia a tots els pobles en les seves visites pastorals. El rector, mossèn Josep Escolà, m’agafà per la mà, em posà als braços del bisbe i digué: “Aquest escolanet!”. Jo no sabia ni què era un seminari. L’any següent, el mes de setembre de 1950, entrava al Seminari de la Seu d’Urgell.

El director espiritual del Seminari era el Pare Quer, un mossèn que anava mig segle avançat a l’Església postconciliar. Fou un incomprès per la jerarquia dels anys 50-60. Fou expulsat del Seminari i del Bisbat, fet que portà molts seminaristes a abandonar la carrera de capellà. Personalment, motivat pels joves de Bellcaire, vaig continuar els estudis de filosofia i de teologia, malgrat que em neguessin la comunió i em denunciessin al bisbe Iglesias per les reunions clandestines amb els joves seguidors dels mossens “queristes” Reinal de Bellcaire, Mora de la Fuliola i Balsells de Tornabous. El bisbe Iglesias, molt humanitari, em perdonà després de resar un parenostre agenollat als seus peus. El 29 de juny de 1963 em consagrà sacerdot a l’església parroquial de la Pobla de Segur i em nomenà vicari d’Organyà.

Era costum del bisbe Iglesias quedar-se durant les visites pastorals a les rectories del cap de comarca. El rector d’Organyà em convidà a compartir durant tota la setmana la taula amb el bisbe. En el darrer àpat ens digué: “ M’agrada que rector i vicari compartiu la mateixa taula”. Vaig respondre-li: “Senyor bisbe, només em convida quan ve vostè; després, ni un cafè m’ofereix!”. Iglesias va somriure.

El company mossèn de Gabarra i de Valldarques feia el contraban per poder sobreviure. En ser enxampat, el bisbe Iglesias fa fer substituir la pena civil per una missió amb els jesuïtes al Perú. I a mi em confià els pobles de Canyelles, Perles, Alzina d’Alinyà, Valldarques i Gabarra amb el títol de rector amb què vaig servir des del vicariat d’Organyà.

La sensibilitat, la humanitat i la bondat del bisbe Iglesias les vam poder admirar en l’accident de Mare de Déu de Núria. La nit abans de la coronació canònica fou robada la corona. La policia demanà al bisbe si volia saber qui l’havia robat. Iglesias digué que no per evitar que torturessin mossèn Enric, que era sospitós d’haver obert les portes als lladres que reivindicaven bisbes catalans per a Catalunya.

El meu antecessor, mossèn Ventura Trilla, rector de Canillo des de 1930 fins al 1963, es resistí a ser substituït. El bisbe Iglesias, molt comprensiu, li oferí la casa de l’Església de Meritxell per als mesos de juny a novembre. I per als mesos durs d’hivern un pis al carrer Niça de Barcelona al costat d’una residència de gent gran. Mossèn Ventura visqué molt feliç els set darrers anys de la seva vida.

El bisbe RAMON MALLA no consta en l’índex cronològic dels bisbes d’Urgell. En el seu breu mandat del 1969 al 1971 vaig viure una escena humanitària que em marcà per a tota la vida. Els mossens, en complir els 30 anys, podíem ser demanats per fer el servei militar com a capellans. Dels sis companys de promoció, tres en foren exclosos: el Baro, deixava el sacerdoci; el Constantí era superior del Seminari; el Joan acabava de perdre el pare... Quedàrem el Josep, que formava part de l’equip de mossens obrers a Llavorsí, i un servidor. Tot el clergat deia que em tocava a mi. Em vaig oferir. Però el bisbe Malla s’hi oposà dient: “Has fet pujar els teus pares a viure a Canillo. Ara no els pots tornar a Bellcaire. Els produiràs una pena massa gran”. Tirà una moneda enlaire. Li tocà al Josep i el bisbe Malla, pensant en el meus pares , exclamà: “Per un cop, surt allò que jo volia” . El pare i la mare foren molt feliços de restar a Canillo, i jo encara més.

JOAN MARTÍ i ALANIS 1971 - 2003. El bisbe Martí tenia tres santes obsessions: la primera era escriure a la premsa del país, fet que em motivà a escriure setmanalment a Informacions des del 8 de desembre de 1975 fins avui al Diari d’Andorra; la segona, viatjar uns dies a l’any per estudis. Ell ho feia cada any el mes de gener. Vaig seguir les seves passes. Cada any pel mes de febrer, en les vacances de carnaval, m’inscrivia a un curs del SIP (Servei Internacional de Pelegrinatges) on es compaginava estudi i viatge. He estudiat el budisme, l’hinduisme, l’islamisme, la pobresa del Tercer Món, el turisme religiós (Índia, Senegal, Marroc, Egipte, Nicaragua, Mèxic...) sense oblidar la participació en totes les trobades de Santuaris i de Turisme religiós de Catalunya i d’Espanya. La tercera obsessió del bisbe Martí era compaginar la tasca pastoral amb la de professor de cultura religiosa. Per aquest motiu em deia “sisplau, continua a Canillo per seguir fent les classes a l’IEBA”. La seva humanitat era tan gran que li preocupava el deute contret per fer AINA. Per aquest motiu em prohibí amb una carta del vicari general mossèn Vilardell continuar les obres. No en vaig fer cas. A l’Àgora d’AINA hi la foto del recordatori del funeral del Bisbe Martí amb el testament que ens feu a AINA de puny i lletra: “Te n’has sortit molt bé. No abaixis el llistó dels valors. A la vida no tot s’hi val”.

Recordo cada dia els meus bisbes davant la Mare de Déu de Meritxell, la dolça Mare de tots, la meva Confident. Ella em somriu: “L’Església és com els prats d’AINA i de l’entorn a la sortida de l’hivern. Sota la capa emmusteïda a la sortida de l’hivern. Sota la capa marcida de l’herba per la neu, hi ha milions de petites llavors verdes que anuncien la primavera: petites comunitats de tota classe... JOIA I ESPERANÇA, SEMPRE