La xaieta de Cabana Sorda

L’avi Pere estimava tant ser pastor que quan el seu net Serni li preguntava sobre el seu meravellós ofici era molt feliç. Li explicava moltes coses, com si fossin de llavors mateix. El net l’escoltava amb tanta vivacitat que se sentia com si el pastor fos ell, i no l’avi. Un bon capvespre s’asseuen a l’escó de la llar. L’avi es recolza en el bastó que guarda com una relíquia i amb uns ulls brillants que reflecteixen l’emoció, li explica:

“Era un matí d’un sol esplendorós. Vaig dur les ovelles als prats de la Torradella sobre els Plans de Ransol. M’hi vaig trobar amb els ainistes que acampaven entorn de la Borda. Em regalaren una cançó: El cel és blau / hi ha quatre núvols... De sobte, de la banda de l’Estanyó, apareix un gran núvol que venia cap a nosaltres amb una mena de remor que l’acompanyava. Vaig dir als monitors que tornessin de pressa al campament. En un tres i no res ens sacsejà un torb acompanyat de pluja i pedra. Les ovelles s’espantaren i fugiren desorientades. Fou molt desolador.

Algunes moriren en la fugida. Les altres es perderen pels llacs de la Coma, pel bosc d’Entor... fins i tot cinc arribaren al llac de Cabana Sorda.

–Avi, –li diu en Serni donant-li la mà en so de súplica– explica’m per què el llac de Cabana Sorda té aquest nom tan bonic i a la vegada tan trist.

L’avi somrigué. Ja li havia contat la llegenda altres vegades. Però el Serni no es cansava d’escoltar-la de bell nou. A més, aquest estiu 2021 s’havia inscrit a les colònies d’AINA perquè al programa hi havia les excursions, a més d’a la Serrera i al Cuvil, al llac de Cabana Sorda.

L’avi començà amb un consell:

–Al matí al port i a la tarda al foc –diem a Canillo, per dir que per anar a la muntanya s’ha de matinar. De bon de matí enfilo, amb les meves estimades ovelles tancades a la pleta del Martisella, el sender del bosc d’Entor. El perfum dels pins a la fresca del matí és medicina pura per al cos i l’ànima, a més que ajuda a ascendir. Fem l’aturada obligada al llac del Querol. Les ovelles hi peixen el seu esmorzar, mentre jo i el vailet admirem com el sol ixent i els pics d’Escobes s’emmirallen dins de l’estany. El Querol és el mirador privilegiat per embriagar-se de la bellesa de la natura de la vall d’Incles.

–Hi havia dins el ramat una xaieta i un xaiet que frisaven per arribar a Cabana Sorda. Tot jugant s’allunyaven de les companyes pel camí del llac de les Salamandres. El gos del pastor els aturà.

La parelleta s’arrecerà a la balma del rocam de la muntanya. Mig festejaven. El pastor posà en camí tot el ramat. Els esperava la Cabana amb els seus camps d’herba verda perfumada per sojornar-hi tot un torn de campament de 15 dies.

–El xaiet, com a bon company de la xaieta s’encaramel·la d’ella. Li tira pedretes. Com resa la dita: Qui tira pedretes, tira amoretes. Misteriosament, sense un perquè a la vista, el segon dia fugen del ramat. Mig d’amagatotis se’n van a jugar al peu de la muntanya de roca viva, que fa de coixí a les aigües més profundes del llac. El gos del pastor les segueix des d’una certa distància per no destorbar el flirteig. El xaiet vol acaronar l’estimada xaieta. Ambdós rellisquen i cauen a la part més fonda del llac. Malauradament el xaiet s’ofega en l’intent de salvar la xaieta. El gos, testimoni del millor i del pitjor de l’amor, lladra a més no poder. La xaieta treu forces de tot el seu cos i de tota la seva ànima per tal d’arribar al marge del llac. El pastor, el vailet, la patrulla que acampava al refugi i les ovelles mares corregueren alarmats pels lladrucs desesperats del gos pastor.

En veure el xaiet ofegat, brandaren els braços i cridaren que la pobra xaieta deixés de lluitar i es quedés per sempre més amb el seu xaiet. Els semblava inútil l’esforç. Però ella va resistir i lluitar enmig de les exclamacions dels pastors i de les ovelles i aconseguí arribar a la riba, sense esma i mig morta.

El pastor la carregà a coll i be i la portà al refugi. Amb molta estimació, li feren les primeres cures que li aixecaren l’ànim per exclamar:

–Gràcies, gràcies! els vostres gestos i crits m’animaren a lluitar. Gràcies a la vostra insistència m’he salvat!

Tots quedaren corpresos en veure que els seus mals desitjos perquè no s’esforcés i quedés al fons del llac amb el xaiet, havien estat interpretats per ella positivament.

El pastor, savi com són tots els pastors, els ho aclarí:

–La xaieta és sorda. Gràcies a la sordesa ha sentit que vosaltres l’estimàveu i l’animàveu a lluitar. Sigueu, doncs, persones que encoratgeu per salvar i no per ofegar els altres. I quan us sentiu atacats, torneu positives les ofenses: On hi ha odi, jo hi poso amor, ens diu una pregària de Sant Francesc d’Assís, gran entusiasta de la natura i dels animals; per tant, de tots els éssers vius.

Tanmateix el vailet es va queixar i va dir:

–No podem ajudar unes persones que se separen del grup. Per què ho feien!

Respongué el pastor:

–El xaiet i la xaieta no s’han separat de la colla. La culpa ha estat dels companys que feien assetjament a la xaieta, perquè era sorda i se’n burlaven. Això els ha obligat a separar-se del grup. Per això el xaiet la mimava tant i jugava afectuosament amb ella, perquè sabia de la seva gran carència.

Tots aplaudiren la xaieta. Li feren carícies. El pastor va solemnitzar la festa:

–Des d’avui el llac és dirà Llac de Cabana Sorda i el refugi on s’ha guarit la xaieta serà El Refugi de Cabana Sorda.

El vailet pastor ha posat la imatge de la Divina Pastora de Meritxell, dolça Mare de tots i Confident de mossèn Ramon a la paret del refugi. Gràcies a Ella, els excursionistes a Cabana Sorda fan una gran PINYA, compartint amb respecte, entre tots, aquest lloc paradisíac.”

Que sapiguem ser per a l’altre que té dificultats, les que siguin (no hi veu, és sord, va coix...) allò que li manca, i l’acompanyem amb la nostra estimació.