Flors que fan pinya (Conte d'estiu)

Vint-i-quatre hores per meravellar-se, això és un dia que les. colònies ofereixen als ainistes. Els dies que duen els ainistes a guanyar pics ho són encara més d’admirables! La natura més verge esdevé la descoberta més feliç del paradís andorrà.

És dimarts,10 d’agost. Hem entrat en la segona setmana de colònies. Les noies i els nois es lleven il·lusionats. Ha arribat el moment somiat. Els dies de la travessa per ascendir al cim de l’Alt del Griu. Les autèntiques colònies, com diu el mossèn, no es viuen en les comoditats de la casa d’AINA sinó en les incomoditats de la tenda de campanya. La tenda és el símbol de la nostra mobilitat, de les possibilitats que tenim d’una nova adaptació cada dia. Aquí rau la grandesa de la persona.

De bona hora al matí fan la motxilla. La peça més pesada és la tenda. Es reparteixen solidàriament el seu pes i el de la intendència de tres dies. Canten l’Himne per acomiadar-se dels ainstes de la casa. Enfilen devers al Forn, al Cap de Rep per baixar als Cortals d’Encamp on plantaran les tendes del campament per aquests tres dies. La darrera nit la compartiran amb els ainistes del campament TAMARROS de tres dies.

La patrulla de cuina el sopar mentre el grup van a recollir llenya seca A L’ENSEMS QUE NETEGEN EL BOSC. Netegen el bosc. Fan llenya per al foc de camp on canten: “Foc guspireja, el dia s’acaba, les flames pugen, les veus s’eleven... Cantem la joia d’aquest bell moment.” Les guitarres i el resplendor de les flames en el rostre da cada bordista dins la fosca de la nit regalimen la intimitat, i amb ella, les confidències. És un moment màgic!... i brollen expressions com aquestes:

•M’ha emocionat el paisatge des de Cap de Rep amb el llac d’Engolasters al fons! conta l’Arnau.

“A mi m’ha feliç que la Núria m’ha encoratjat quan les cames em feien figa... completa la Jana.”

Els monitors entonen la cançó de “Bona nit, que avui sigui un dia per recordar....!” L’Àlex els recorda que “demà s’ha de matinar per fer el pic de l’Alt del Griu. A Canillo, la gent gran adverteix: “al matí al port i a la tarda al foc”. L’Alba completa la bona nit: “Sobretot, demà, gaudiu del camí que a la vida és més important que arribar al pic”.

La catifa de flors del camí que troben els ainistes forma el jardí més meravellós del món: pitxers que amb el seu groc enlluernen; les gencianes, els lliris blaus que competeixen per la bellesa amb els lliris blancs, les orquídies, algunes grandalles, poques... Admirem també el sotabosc amb els abarsets, les escobes, la sistra molt olorosa i molt bona per al bestiar i una infinitat d’espècies més. Allò més meravellós és que sembla que sentim el seu xiuxiueig, perquè les flors tan precioses parlen entre elles, igual que els essers humans a la terra. Comparteixen tristeses i alegries. Són felices, quan tenen allò que més estimen: l’aigua de la pluja.

Però arriba una sorpresa. Tot d’una, enfilant la tartera, en una roca esquerdada pel mig apareix una cosa que no s’esperava ningú: una flor, un botó d’or. És una flor molt delicada que fa grans esforços per sobreviure, ja que no té humitat. La seva tina és tan fina que sembla que vagi a morir.

Algunes flors del voltant es riuen d’ella, de la seva pal·lidesa. Unes altres amb molt bon cor, senten que cal fer alguna cosa perquè la flor de la roca sobrevisqui. Convoquen totes les flors a una assemblea. Acorden fer PINYA i crear l’Associació de “Pètals Units” i acorden demanar a la resta de les flors que col·laborin en la salvació de la flor de la roca esquerdada.

No els va ser gens fàcil. Se’ls demanava una petita col·laboració i l’egoisme personal sovint aflora. Al començament moltes no volien , però finalment les de “ PÈTALS UNITS” que havien vist l’exemple dels ainistes que enfilaven el camí de l’Alta del Griu i feien PINYA les van convèncer. Totes les flors de la contrada, fent PINYA, acordaren que en comptes de beure tota l’aigua que rebien diàriament dels núvols, havien de guardar-ne una gota cadascuna per a la flor de la roca esquerdada.

D’aquesta manera, a la nit, totes les flors tenien damunt d’elles la goteta d’aigua que no havien begut. I esperaven impacients el vent nocturn que va en direcció a la roca esquerdada. En arriba aquest vent, amb tota la seva força, s’endugué les gotetes d’aigua que tantes flors havien guardat. I després les va deixar caure sobre la flor, el botó d’or, de la roca esquerdada.

L’endemà totes les flors meravellades van veure com el groc de la flor resplendia com un petit sol. Se la veia feliç lluitant per mantenir-se viva i dreta.

Van repetir l’operació cada dia durant molt de temps... i van veure com una cosa que semblava impossible va esdevenir una meravellosa realitat.... i totes les flors es varen sentir felices... molt felices

I , a més, van comprovar que les flors eren beneficioses per a tot el planeta perquè produïen molt d’oxigen embellien tota Andorra amb els seus colors.

De tornada, els ainistes, abans de retornar al seu niu, pelegrinaren al Santuari de Meritxell per donar gràcies pels tres torns de colònies i els dos campaments. Allà hi té el seu tro la GAVERNERA MÉS PRECIOSA D’ANDORRA, la dolça Mare de tots i Confident del mossèn, que esperava amb il·lusió la seva visita. Una bona Mare sempre espera els fills i, amb tot l’estimació filial li van cantar:

“Cal que neixin flors a cada instant”.