Mans de reina i mare...

Tan bon punt entro al santuari de la Mare de Déu de Meritxell, els ulls se me’n van directament cap a la mà allargada, estesa i ben oberta de la sagrada imatge. És com una invitació a apropar-me a la Mare i Patrona d’Andorra. La contemplo. La saludo amb l’Ave: “Mans de Reina i Mare/ teniu pel mortal/ pel Fill de Déu Pare/ soli virginal.” Amb quin goig i amb quin desig li donaria jo també la mà...! I penso que aquesta mà estesa la dirigeix a tot aquell que s’hi acosta. Ella no oblida mai que, per voler de Jesús a la Creu, és la Mare de tots.

En ocasió de la Solemnitat del 8 de setembre, cada any fem una reedició de l’estampa de la Visita a Meritxell –una tirada de 10.000 estampes en cinc llengües– amb la imatge de la Mare de Déu romànica desapareguda. L’estampa conté, en forma de pregària, el que és el santuari per als pelegrins i també per als turistes. En lliurar-la, els mostro la mà de la Mare de Déu de Meritxell. Els convido a ser persones de mà estesa i oberta, i no de puny tancat com sembla, malauradament, estar de moda al món d’avui.

Com no pot ser d’una altra manera, la primera excursió d’un torn de colònies és pelegrinar a Meritxell seguint el camí ral on els esperen un reguitzell de proves de gimcana del museu itinerant que comença a l’església romànica de Sant Joan de Caselles, l’església de Santa Creu, la Muntada, la Creu dels 7 braços, el poble de Prats, per acabar amb l’oratori de la gavernera. Als peus de la Mare de Meritxell, els ainistes es deixen captivar per la seva mirada i les seves mans en actitud d’acolliment. Li canten: “Mans, mans, mans a les mans. /Deixem les tristeses, deixem els afanys/ posem tot seguit les mans a les mans./ Mans, mans, mans a les mans.”

El cantautor valencià Raimon convida amb el seu cant vibrant: “De l’home mira sempre les mans. Mans de xiquet.” L’excursió de l’acampada dels ainistes de la casa ha estat al llac del Cuvil. Passem pel pla de les pedres. Cal saltar el rierol. Un nen té por. Li dono la mà i el passa amb un salt atlètic i un somriure de satisfacció. Donar la mà encomana coratge i empenta. Tenim dues mans, una per ajudar-nos a nosaltres mateixos i una altra per col·laborar amb els altres.

Batejo la Júlia. La mare sosté la nena. El pare toca la maneta de la filla mentre reso “Júlia, jo et batejo en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”. L’escena visualitza el compromís d’educació que mare i pare han fet per poder-la batejar. Educar és donar la mà a l’infant i caminar al seu ritme. Yves Duteil ho canta: “Prendre un enfant par la main/ pour l’emmener vers demain/ pour lui donner la confiance en son pas...”

Presideixo la unió sacramental matrimonial del Manel i de l’Olga. Es donen les mans amb la mirada fixa de l’un vers l’altre per als tres sís de compromís: amor des de la llibertat, amor de tendresa fins a la mort i amor de fecunditat. Seguidament les mans s’entrellacen per a la declaració d’amor matrimonial. El miracle de l’amor esdevé realitat: desapareix el jo i el tu per a donar pas a la màgia del nosaltres.

No és casualitat que anomenem manipuladors els qui juguen amb les persones, els qui no saben o no volen donar les mans als altres, com a signe de respecte i de col·laboració. Si parlem amagant les mans al darrere o a la butxaca, a més de ser una falta d’educació, induïm al recel. Revisc frases de la meva infantesa que m’entristeixen: “Aquesta persona tira la pedra i amaga la mà”, “ l’altra orgullosa ens passa la mà per la cara”, “actitud que em fa posar les mans al cap.” El meu pare m’ensenyà a administrar en veure que companys tenien la mà foradada, i no per fer caritats!

Cada cop que m’emmirallo en el retaule de Sant Joan de Caselles de l’any 1535, contemplo trist la predel·la on Ponç Pilat es renta les mans davant la condemna a mort de Jesús. Em recorda la multitud de persones que es renten avui les mans davant dels problemes. Amb quina facilitat diem: “No és el meu problema”, davant de situacions en què podríem fer alguna cosa favorable. Això sí, hem de rentar-nos les mans en totes les situacions d’higiene tal com ens ho mana el ministre de Salut Martínez Benazet.

Agraeixo al Senyor el do de les meves mans envellides, arrugades pel pas dels anys i pel treball que revelen els seus ben a prop de 82 anys. Em quedo amb les mans de Jesús que les dona al leprós malgrat quedi titllat d’impur. Admiro les mans del malalt que s’agafen aferrissadament a les del mossèn i del metge. Les mans de les rehabilitadores Olga i Meritxell que fan massatges vuit hores seguides; totes les mans que acaronen dolçament els infants en el seu plor... i tantes i tantes mans que saben què es donar-les en favor dels altres.

Les mans de la dolça Mare de tots em parlen de Mans Unides, associació creada per donar un cop de mà a tothom que ho necessiti. No ho oblidem.

Prego a la meva Confident amb el text anònim de segle XIV:

“Crist no té mans; només té les nostres mans per a realitzar el seu treball, avui... Nosaltres som l’única Bíblia que la gent pot llegir, encara. Nosaltres som l’últim missatge de Déu escrit en mans i en paraules...”