El banc de la plaça

Comencem la catequesi dels divendres a la tarda. La mainada em demana una endevinalla. Sabem bé que la recompensa de qui l’endevina és un bocinet de pa d’àngel. Els pregunto:

–Per què el Santuari de Meritxell és tan alegre?

Tots volen dir-hi la seva:

–Perquè hi ha la bandera andorrana!

–No! Només hi és el dia 8 de setembre i enguany els encarregats del protocol posant ordre perquè no entrés el poble a l’ofici, encara se l’oblidaven. Sort del Pep, que els recordà la seva absència.

–Perquè els ainistes del campament Meritxel·lià Tamarros cada matí cantaven l’Himne Centenari al peu de la bandera mirant el Santuari.

–No! Els Petits Cantors el canten a l’església i millor que els monitors.

–Perquè dins de l’església hi ha els mossens i els polítics tancats per a l’ofici solemne.

–Perquè hi ha molta llum!

–Sí i no! La Llum meritxel·liana ho és tot per a Andorra. Però, quin és el perquè el Santuari de Meritxell és tan alegre? Doncs, ho és perquè és la casa de la Plena de Gràcia!! Ho va dir fa dos mil anys l’arcàngel Gabriel a Natzaret: “Déu vos salve, Maria, plena de Gràcia”. M’ho ha recordat la Núria Pons, que té deu anys més que jo. Cada dia resa la pregària a la Mare de Déu de Meritxell, tal com li va dir mossèn Lluís Pujol al celebrar la Primera Comunió. En record de l’enyorat mossèn Lluís, hem posat la pregària al llibret del Centenari de la Coronació.

Com que no hi ha hagut cap encert i la mainada vol el bocinet de pa d’àngel, em demana una altra endevinalla.

–Quin és el moble més important d’una església?

Tots tornen a aixecar la mà: “Els sants! L’altar! El Sagrari que té aquesta llumeta que li fa companyia...”

Decepció! No hi ha recompensa.

Els torno a demanar:

–Quin és el moble més important d’una església?

Silenci per resposta. I jo afegeixo:

–El moble més important d’una església és el banc de la plaça...

Això els causa sorpresa, però m’explico: “No ens podem imaginar un parc sense arbres i un jardí sense flors. L’honorable Comú de Canillo ha sembrat de bancs tots els paratges de la Parròquia on hi ha una bellesa per contemplar. Tampoc no ens podem imaginar la plaça d’una església sense bancs.”

La plaça de Sant Serni és un dels plaers estàtics que ofereix el poble de Canillo. La vida del veïnat hi desfila. Regala un respir a la gent gran després de la pujada costeruda del carrer Gran. Paro l’orella: “Si no fos per aquest genoll... Si no fos que els pulmons em frenen el pas...”. Alguns han arribat a dir-li el banc dels “si no fos...”

Les joves mares critiquen el Govern per no frenar el preu de lloguer dels pisos –haurem d’anar a viure a la Seu, sento– i el Comú per l’embussament a la sortida de l’escola i l’estretor del carrer del cal Roca, i les crítiques al mossèn que fa dies que no va a jugar la botifarra. Però... la plaça del davant de l’església de Sant Serni té enamorat qualsevol que contempli les joves mares i alguns pares que esperen amb amples rialles la sortida dels fills i de les filles de l’escola. La plaça esdevé una gran abraçada. Els infants es tiren als braços com si fos un final d’un torn de colònies.

La plaça de l’església de Canillo és el mirador del mirador del Roc del Quer, la muntanya emblemàtica de roca blanquinosa que contrasta amb la pissarra de les altres muntanyes i dona nom al poble “Canillo, canes blanques”.

La melodia del riu Montaup (monts albus, muntanya blanca) besa la plaça i ofereix la millor música sobretot en els dies de torb, quan la boira lleva l’alegria a la plaça.

Al banc de la placeta de Sant Serni hi fa de bon seure. L’esvelt temple t’omple d’una emoció que no té paraules per compartir. Simplement, t’envaeix l’ànima perquè t’emportis a casa la seva pau.

Ara em venen a la memòria records llunyans... Recordo amb enyorança els meus veïns de cal Toni, de cal Mangautxa, del cal Ponet... que als matins m’ensenyaren a llegir l’hora d’anar a dinar amb l’ombra de la teulada que fa d’agulla de rellotge de sol. En pic desapareix l’ombra, és migdia pile. El campanar més alt de les parròquies andorranes és el que contemplem des del banc de la plaça de Sant Serni. Té vint-i-set metres d’alçada i les campanes més sonores. En estrenar parròquia, els escaldencs encomanaren una campana per celebrar-ho. Demanaren que fos la més sonora de totes les Valls. Els fabricants digueren: “És impossible superar el so de les campanes de Canillo.” Des d’aleshores, el meu plaer de cada diumenge és ventar les campanes per a convidar a la festa a tothom. I un veí que ha adoptat Canillo com a casa, em confia: “No crec en els capellans, però m’agrada sentir ventar les campanes cada diumenge.”

Dono les gràcies al Comú de Canillo i a la caseta de Turisme de la Parròquia que durant les colònies d’estiu m’obren cada matí les portes. Un servidor les tanca mentre els ainistes sopen. Els qui s’asseuen al banc de la plaça contemplen les portes obertes... La majoria ho agafen com una invitació per visitar-la. Alguns ja són feliços de veure que l’Església té la porta oberta a tothom. Són els dos mesos que més visitants té el poble canillenc.

Durant l’any, per culpa de l’embús escolar de cada matí, no podem obrir les portes. Un turista molt piadós a qui cada matí li agrada anar a l’església a fer una pregària, se’m queixa: “Per què té la portada tancada l’església parroquial?”. Li confio:

–No ha llegit el rètol que hi ha a la porta?

L’acompanyo fins a la porta. Queda desorientat en llegir:

“Déu és a fora de l’església, troba’l.”

Li assenyalo la plaça amb les mares i els fills compartint el berenar.

I tot això per un banc de pedra que, encara que no estigui pintat de colors, et permet gaudir de la vida i evitar la insuportable olor dels records perduts.