Recordem els nostres difunts!

“Aquest poble és un poble desmemoriat.” Veritablement, no hi ha ofensa més greu que es pugui dir a una comunitat. Perdre la memòria ens entristeix. Sempre m’ho diu una bona amiga, que ja va amunt dels 80 anys: “És un drama ser una persona desmemoriada.” L’animo dient-li que sempre ens queda la memòria històrica. A un servidor li passa sovint que no sé on he deixat les claus. Però quan les localitzo encara sé per a què serveixen.

Tenim un dia a l’any per recordar molt especialment els difunts. Fer memòria és una acció de les més humanes de gratitud. Davant el nínxol del cementiri podem sentir viva la persona estimada, de qui continuo rebent la seva ajuda.

Recordem els difunts perquè la mort és un porgador gràcies al qual tirem el boll al foc i ens quedem amb els grans de blat de totes les coses bones rebudes, gràcies a les quals som el que som: aquelles abraçades, els consells, els dinars de les festes familiars... Tinguem ben present que l’amor ningú ni res ens el pot arrabassar, tampoc la mort ens esborra del cor l’estimació.

Commemorem els morts perquè recordar consola i les llàgrimes no són de tristesa sinó d’amor. I el silenci de les persones estimades ens parla de gaudir de la vida, d’omplir-nos d’obres de justícia, de bondat i d’estimació , perquè quan ens arribi l’hora definitiva d’anar al cementiri, no ho fem amb les mans buides.

Tots Sants, commemoració dels fidels difunts, mes de novembre... Tot és convencional. És a la taula de Nadal que trobo a faltar més la mare i el pare, com ben segur ens passa a tots. Però hem de reconèixer que els dies de Tots Sants són exclusivament dedicats a recordar els difunts.

Permeteu-me que us obri el cor amb el record dels meus estimats difunts i us en faci compartir: els meus difunts són a Bellcaire d’Urgell i a Penelles. Però també són amb mi, i per tant me’ls enduc als pics de les muntanyes, els faig aparèixer en les converses de taula acompanyat de les seves fotos que ornen el menjador. Revisc els seus consells en les catequesis i, sobretot, quan escric la meva Agenda. Vosaltres, lectors, en sou testimonis, en els articles i en les pregàries de la missa. Els meus difunts habiten en mi en la quotidianitat. Apareixen en el record, en els somnis, en la memòria. Es fan més intensos quan la mort inevitable dels altres em voreja. He après a veure la mort amb la seva ambivalència: com una companyia, i no només com una separació.

Soc fidel a la visita al cementiri de Bellcaire la setmana abans de Tots Sants. Fa tres anys vaig quedar sorprenentment meravellat. Davant del nínxol del familiar, una padrina i la filla, amb el got a la mà assaborien una Coca-cola. Els observo. Ara una mica de conversa, ara una mica de silenci, ara un glop de cola. També hi havia una gitana vestida de negre de cap a peus amb moltes flors. Quan honorem els morts, ens honorem a nosaltres mateixos.

La visita comença davant el nínxol dels padrins paterns, Jaume i Teresa; segueix el de mossèn Josep Escolà, que em portà al Seminari; el dels meus pares, Jaume i Pura; els germans, Sisco, Concepció, Cosme... a tots deixo un llantió de la Mare de Déu de Meritxell i un Pare Nostre. Durant una hora llarga recordo la història bellcairenca llegint noms i contemplant fotografies dels amics amb qui he jugat a futbol, he treballat a la màquina de batre del Cosmet, he fet la botifarra... Davant el sepulcre del Jaume Pons, que morí en començar la joventut i a qui vaig ensenyar a ser escolà, prop dels sepulcres de la meva família, recito un poema de Verdaguer, que el Jaume no pot dir però que jo he recitat per a cada comiat de monitor: “Les venes a la sang es glacen... l’esma perduda... La fe que abraça la mort i el bes.”

És un costum bonic visitar el cementiri. L’escriptor Borges, que podia morir en qualsevol moment però vivia pensant que era immortal, deia: “Convé viure.”

Igualment lúcid i enginyós és Woody Allen, que confessa que “no em fa por la mort, però no m’agradaria ser-hi quan això passi”.

Prego a la dolça Mare de tots, la meva Confident, “Santa Maria, Mare de Déu pregueu... a l’hora de la nostra mort”. Li demano amb les paraules del poeta Joan Maragall quan La fi d’en Serrallonga posa als seus llavis aquesta pregària:

-Moriré resant el Credo;

mes digueu an el botxí

que no em mati fins i a tant

que m’hagi sentit a dir:

“Crec en la resurrecció de la carn”.