Conte de Nadal (I)

Dedicat a la mainada del

Santuari de Sant Josep de la

Muntanya de Barcelona

Josep, explica’ns. D’antuvi, deixeu-me dir que soc molt amic dels àngels. Cada nit reso. “Àngel de la guarda / dolça companyia / no em desempareu ni de nit ni de dia / que si no em perdria.”

Tota la meva vida la trobareu entre el taller de la fusteria i el cau de l’esplai de la sinagoga de Natzaret. Només tenia 6 anys quan el meu pare em posà a les mans una escombra per recollir a final de tarda les serradures i els encenalls de tot el dia. Als 10 anys agafava el martell, el xerrac i els claus.

Vaig fer la meva primera obra d’art: la maqueta de l’Arca de l’Aliança que acompanyà Moisès i el seu poble en la travessia del desert fins a la Terra Promesa. Agradà als nois de l’esplai i se la quedaren per al cau. El meu pare fou el meu gran mestre en l’ofici de fuster. Quan, malauradament, un accident d’una biga que amb tanta mala sort li caigué al cap, li prengué la vida, jo ja era un professional en l’art de la fusteria. No ho dic jo, ho comentaven els veïns el dia del seu enterrament: “Quina sort que el noi Josep ja ha après l’ofici!”

Si voleu conèixer la meva vida aneu al cau de l’esplai de la sinagoga de Natzaret. Em votaren com a cap. Vertebràvem les activitats en dos eixos: en el cant dels Salms i en les excursions per les serres i llacs de la Galilea. Eren una vintena d’adolescents que m’escoltaven encisats. Els explico.

L’altre dia a la meva fusteria hi hagué una assemblea d’allò més agressiva.

Fou una reunió d’eines. Totes volien ocupar el tron del taller. Es presentà el martell. L’escridassaren: “Fas massa soroll. No pares mai de picar.” Al caragol també el xiularen: “Dones massa voltes a les coses. No serveixes.”

El paper de vidre estava convençut que el votarien. Una veu enfadada del fons del taller saltà: “De cap de les maneres, ets massa aspre en el tracte i amb les teves friccions fereixes tot el que toques.” El metre fou expulsat perquè mesura sempre els altres segons la seva pròpia mesura com si fos l’únic perfecte.

Vaig entrar al taller. Es feu un gran silenci. Cadascú tornà al seu lloc. Vaig agafar una tosca de fusta. Vaig començar a fer feina.

Em vaig servir del martell, del paper de vidre, del caragol i del metre. Al final, la tosca fusta inicial s’havia convertit en un preciós moble.

Quan la fusteria va quedar novament sola, prengué la paraula el xerrac. Els va dir: “Ha quedat demostrat que tenim defectes, però el fuster treballa amb les nostres qualitats, Això és el que ens fa valuosos.”

Vaig aprofitar el conte per dir com s’ha de treballar en el cau de l’esplai o en qualsevol grup o institució. No busquem els defectes que generen tensions i divisions. Busquem els aspectes positius dels altres.

Em varen aplaudir. Qui més s’entusiasmà amb el conte fou la Maria, una noia de 15 anys com jo. La seva mirada profunda i captivadora, la seva mà estesa i oberta a tota la mainada, i sempre des de la humilitat, representada pel seu calçat.

Em fa feliç que el treball social, lúdic i educacional creà entre nosaltres dos una gran amistat que passà a l’enamorament. Ens dèiem paraules d’amor senzilles i tendres. Teníem quinze anys, no en sabíem més, les vàrem aprendre del llibre del Càntic dels càntics que cada dia al capvespre llegíem cadascú a casa seva per festejar: “El meu estimat em diu: Aixeca’t , amiga meva, bonica meva, i vine, Coloma meva... deixa’m veure la teva cara, fes-me sentir la teva veu, que la teva veu és dolça i la teva cara, bonica. El meu estimat és per a mi, i jo per a ell.”

Tots els veïns comentaven la bona parella que feien la Maria i el Josep.

L’Anna, la mare de la Maria, que llegia l’enamorament en la mirada de la seva filla els aconsellà formalitzar la seva relació. El Josep i la Maria celebraren els esponsals. La mainada del cau animà la festa.

Als vuit dies de la festa, la Maria es trobava a l’hort de casa quan una llum esplendorosa il·luminà tot l’entorn. Una veu li digué:

–“Maria, no tinguis por! Déu t’ha escollit per ser la mare del Messies.”