Conte de Nadal (i II)

La Maria, confosa i sorpresa, replicà: “Com pot ser això?”

La veu del cel la confortà: “L’Esperit Sant vindrà sobre teu i Josep serà l’ombra protectora de tu i del Nen.” Et dono una prova del que et dic es veritat: “ La teva cosina Isabel espera també un fill.”

La Maria quedà totalment trasbalsada. No dormí en tota la nit. Veié dins la fosca que el millor era allunyar-se del poble i què millor que anar a ajudar la seva cosina a Ain Karim, poble de la Judea. A mig matí, anà a la fusteria i explicà a Josep que volia anar a ajudar la seva cosina. Josep amb una abraçada li digué a cau d’orella: “Tot l’amor que donis ens retornarà centuplicat!” I això que Josep encara no sabia res del misteri.

Després del naixement de Joan, fill d’Isabel i de Zacaries, Maria tornà a Natzaret.

El seu embaràs de sis mesos sorprengué tothom. A qui més fou a Josep. Si no hagués estat una persona de fe s’hauria deprimit i potser hauria fet el que diuen els francesos une bettisse. Josep era bona persona. Tenia clar que no denunciaria Maria encara que el poguessin jutjar per encobridor. Una dona infidel havia de morir apedregada. Tancà la fusteria. S’acomiadà de la mainada del cau i se’n va anar molt lluny de casa, al pou de Jacob, on hi havia hagut en un altre temps una escala per la qual baixaven i pujaven els àngels. Després de quaranta dies de meditació, un àngel li parlà: “Josep, no tinguis por de prendre Maria per esposa, Déu et confia a tu el Nen i la Mare.” No esperà l’endemà. Josep tornà a Natzaret per abraçar Maria i acaronar el Nen de les entranyes. En l’abraçada baixaven unes llàgrimes com diamants de cristall. El nen, gelós, donava puntadetes a la panxa de la mare.

Josep havia fet ja el bressol del Nen. Maria, tota la robeta. Però l’edicte de Cèsar August esguerrà tots els seus plans. Josep havia d’anar a inscriure’s al seu poble, que era Betlem, per al cens romà.

Maria, malgrat el seu estat avançat de l’embaràs, volgué acompanyar Josep en la quinzena llarga de dies de camí. Josep es resistia que l’acompanyés. Maria li digué: “Per a un matrimoni, caminar junts és el més saludable que hi ha per al cultiu de l’amor. Recorda Josep que ho cantàvem al cau de la sinagoga. Sigues lliure i camina / cap a l’estel que vulguis guanyar. Fes de casa teva / tots els llargs camins del món... Vine amb mi amic meu / farem junts el camí. / Vine amb mi, amic meu, / el món serà nostre sí. I el Nen que ens canta que és l’hora de l’esperança... és temps de dir sense por / que el que val és estimar.”

Arribats a Betlem, no trobaren posada enlloc. Josep coneixia bé els racons del poble de les seves arrels: una estable amb l’escalf d’un bou i una mula. El cant dels àngels “Pau a la terra que és la glòria del Déu en el cel” anuncià la bona nova del Primer Nadal. Els pastors, tret del gandul rabadà, s’afegiren als cants i a les ofrenes. Després vingueren els Mags... i allà a la llunyania –llunyania de molts segles– la mainada de Sant Josep de la Muntanya cantava: “A la neu ha aparegut / un Estel que ens ha vingut / d’una terra estranya sobre Casamanya.” Els dos àngels, la Francisca i la Teo, abillades de blanc com mana la Mare Petra, digueren a la mainada: “Mireu el Santuari de Meritxell, quina lluminària! Quanta resplendor. Meritxell dona a llum la Llum.” I tota la mainada de Sant Josep respongué: “El Messies és nat! El Messies és nat!”

Baixaren al santuari per adorar l’Infant. Li resaren: “No tenim ni or ni plata, però et donem el nostre cor.”