Una llossada de vianda de Sant Antoni

Duc al cor la politesse del Peret del cal Martí de la Festa de Sant Antoni Abad de 1968. Em servia una llossada de vianda de Sant Antoni per agrair-me’n la benedicció. I això que l’Antoni Torres, cònsol, encara separava la carn d’olla de les verdures de les grans fogaines a la plaça de Montaup. Canillo és una parròquia fidel a les tradicions. Les arrels donen saba a l’arbre parroquial a qui les noves tecnologies neguen la respiració. Espero avui Vianda de Sant Antoni, sense trencar el protocol del ministeri de Salut, paladejar-ne una llossada canillenca en honor a Sant Antoni d’hivern.

L’arxiu de la rectoria de Canillo guarda el llibre de comptes de la Confraria de Sant Antoni abat. S’hi ressalten els beneficis dels Encants de Sant Antoni que el Joan de la Júlia de cal Toni duia a terme al carrer Gran davant de la rectoria. Amb els fruits de la recol·lecta es mantenia l’altar de Sant Antoni de l’església parroquial i una activitat cultural de la quaresma per a la mainada. L’artística talla del XVII de Sant Antoni presideix, en honor a la seva festa, el presbiteri de Sant Serni. El contemplo. Em captiva la seva bellesa. El rostre reflecteix el desert del qual feu casa. Fou un dels primers Pares del desert. L’animal de companyia és el porquet de Sant Antoni. A una mà, la santa Bíblia i a l’altra, la campana per cridar els germans ermitans a la pregària i a la vianda. Li faig una pregària per tots mentre encenc el llantió que m’ha encomanat la Maria Rosa del Canaro de Soldeu. Abans de l’“aneu-vos-en en pau” beneeixo els animals que, aquest dia, per tradició, deixem entrar a l’església parroquial. Ens fem, però, present l’advertiment del Papa Francesc: “Les persones són més importants que les mascotes.”

La festa popular de Sant Antoni d’hivern ha començat quan la servicial Fàtima ha vingut a rentar a AINA 800 tàpers per servir la vianda. Recordo la simpàtica escena d’una comunitat de monjos del desert. Acabada la missa conventual, l’Abat anà a la cuina a veure com estava la vianda. Mentre aixecava la tapa de la perolada, el germà cuiner li confià:

–El sermó de Sant Antoni m’ha convertit i entusiasmat!

El Pare Abat, feliç de l’elogi li preguntà:

–Què és allò que t’ha arribat més a l’ànima?

–Res de res –contestà amb un somriure el germà cuiner.

Davant la resposta decebedora, el germà cuiner s’explicà:

–Miri aquesta escarola de l’amanida. Es menja amb els ulls. És l’aigua del pou del desert qui l’ha rentat sense retenir-ne cap gota. Així ha estat el sermó. M’ha netejat i transfigurat com feu Jesús amb Pere, Jaume i Joan a la muntanya del Tabor, malgrat que no retingui cap gota d’aigua, cap pensament. Allò important a la vida no és retenir, és deixar-se amarar per les bones emocions.

La Covid, una mena de desert, m’ha netejat. Algunes de les 26 llargues nits a l’Hospital de Meritxell he plorat entre llençols. Alguns metges, nombroses infermeres i infermers, també dues persones del treball de neteja... em mimem perquè ells o els seus fills o filles han passat per AINA. La Jeni, que no recorda res de la catequesi de primera comunió, em diu: “Gràcies a AINA conec els camins, llacs i pics d’Andorra. Recordo les cançons Fent camí per la vida... No has comptat mai les estrelles...”

“La Muntanya és la casa de Déu.” Ho va dir ja Moisès.

Les mares, els pares, els mestres i les mestres, els catequistes i els monitors sembrem en el cor dels infants i dels adolescents. La llavor, per la crisi de l’adolescència que s’afegeix a una societat cada dia més secularitzada, cau en uns cors deserts. Però si plou, la llavor dona la seva esquerola. I si no plou, un dia o altre plourà alguna Covid que ens donarà els seus fruits! Preparo la celebració del baptisme de la Lia amb la seva mare. De sobte, la jove mama, li faig uns 30 anys d’edat, se’m posa a plorar en parlar dels avis i de les àvies. Em confia:

–Quan tenia 17 anys era un cap verd. No feia cas a la meva mare, que era una pesada donant consells. No se n’anava a dormir fins que tocada la una de la matinada havia tornat a casa. Ara que soc mare voldria que fos aquí per dir-li quant em serveix avui per a la nova vida que ens duu la Lia.

La consolo:

–La mama des del cel ja és amb tu. Que l’aigua baptismal regui les llavors que la teva mare va sembrar en el teu cor!

Per la Festa de Sant Antoni, beneirem, com ho mana la tradició, els animals davant de casa Comuna i el diumenge després de les misses. La benedicció és una carícia més al gos, una moixaina al gat, una festeta al conillet... i també una protecció del sant damunt d’ells. Tot això sense caure en la superstició. El mossèn de Prullans ens contava que per no anar a beneir les vaques de la quadra, una es morí aquell any. La família el va declarar culpable.

L’animal més fidel d’AINA fou el gos Xut. La mare Nicolasa el recollí davant de l’Institut Janer i el lliurà a AINA. Era devot de la meva Confident, la dolça Mare de tots. M’acompanyava cada diumenge a la missa del Santuari de Meritxell. Ens feia feliços a tots, pelegrins i un servidor.

Guy Gilbert, l’aventurier de l’amour, creador de la Bergerie de Faucon, acull els joves vulnerables on, alguns d’ells, permuten la pena de presó. Durant la setmana que convisquérem a AINA em contava que a la Bergerie hi tenia 150 animals, gràcies als quals els joves retrobaven la seva rica humanitat perduda en els loubards. Guy em renyà perquè l’Inca d’AINA estava lligada. Li bastírem la caseta. Costà 12.000 euros. La joia de la Margarida que la passeja cada captard ens diu: “Ha valgut la pena. L’Inca es mereix encara més!”.

Gustosa vianda de la plaça Carlemany de Canillo! Bon profit!