La Candelera plora

Els ainistes ho canten amb entusiasme: “Cada dia un nou pas...” Avançar cada pas és caminar. Josep i Maria, embarassada de 8 mesos, caminen de Natzaret de la Galilea a Betlem de la Judea. Avui, als 40 dies del Nadal, els contemplem caminant de l’establia de Betlem al Temple de Jerusalem.

El matrimoni Josep i Maria ens alliçona. Ens encoratja. Hem vingut al món a caminar i, per tant, a cantar enfilant passes i deixant petjades per als infants i adolescents.

El camí fa fer regal a la mare i al pare de “la Candelera que plora”, com recita la dita. L’Associació de la Gent Gran de Canillo ha fet llarg camí i camina. Ho celebra amb la Llum de la Candela beneïda de l’esperança, les crêpes de l’amistat i el dinar virtual a AINA –només un cafè o tallat– i la conversa sobre el camí ascendit. Caminar no és oblidar, fer bullir l’olla de les tensions i prejudicis, tarteres de les nostres muntanyes. No es diu adeu a l’ahir. El Tonet del Roc em parla que es passeja fins a la creu del Pujalt, que no he tingut de conèixer malgrat els 55 anys de capellà a Canillo. Caminar és descoberta, però sobretot és felicitat, com ho fou per a Maria i Josep, avui, en la Festa de la Presentació de Jesús al Temple i Purificació de Maria, gràcies al regal de la Candelera que plora, no de “perquè l’hivern és fora; riu perquè l’hivern és viu”.

Pel rostre del vell Simeó baixen unes llàgrimes de crestall. El pare i la mare de Jesús presenten, com mana la llei jueva, el Fill seu i de Déu al Temple. És la gran festa de la presentació de Jesús al Temple i de la purificació de Maria. L’avi Simeó i l’àvia Anna, viuda des de fa més 40 anys, reconeixen en els braços de Josep el Messies tan esperat. L’emoció és grandiosa quan els pares lliuren a l’ancià Simeó el seu diví Infant, que l’aixeca en braços perquè sigui adorat per tots els fidels. El vell Simeó cantà: “Heus aquí la LLUM del món, el Salvador esperat! Nunc dimittis...”, que resem cada nit com a bona nit per demanar el descans de la pau.

Anna i Simeó acullen Jesús com la llumeta de la candela de l’esperança encesa per encendre les candeles de la fe, de l’amor, de la pau que els mercaders del Temple, els sepulcres blanquejats dels senyors de xerrameques que amb les seves mentides fan creure que diuen grans veritats, han apagat.

Passen 2022 anys. Festegem la Candelera. El Papa Francesc avisa, sense pèls a la llengua en la primera audiència general del dia d’any nou: “Són egoistes els qui s’estimen més les mascotes que els fills”. Les paraules no són grates per al president de l’Organització Internacional de la Protecció d’Animals italiana. El periodista de la Famille Cherétienne, Samuel Privot, escriu: “On ne prépare pas ses retraites avec de cotisations, mais avec des enfants”. El padrí que, cada tarda a les 5 va a buscar el net a la sortida de l’escola, ens confia a mitja partida de cartes de botifarra: “Al meu net li donaria tot! Però quan veig que ja li he donat el berenar i s’oblida de mi jugant amb el mòbil, la mascota moderna, me’n passen totes les ganes”.

L’anhel d’un altre món és possible si l’experiència del passat que aportem la gent gran s’uneix a la força i a les reivindicacions dels joves, als seus autèntics desigs de canvis per donar a llum un món millor: anhelem grans i joves un món espiritual en essència, perquè una societat materialista no té ànima. Anhelem una comunitat on la força de la voluntat ens fa caminar. Diu el proverbi: “Va més lluny la persona ignorant que camina, que el savi assegut al sofà davant la televisió”. Anhelem una societat on les tensions es poden resoldre a través de la paraula, del sentit comú, de l’ús de la raó comunitari. Soc feliç de caminar a Canillo junts Comú, Associació de la Gent Gran i AINA, Església. No treu cap enlloc el quadre esperpèntic de corrupcions, d’abusos de tota mena que menen els infants a la indiferència passiva. La mainada, com diu Jesús, té set del nostre vas d’aigua que sadolli la seva set d’esperit i de cos, i no li oferim res més que ressentiments que intoxiquen el seu avui i demà. El nostre pa de cada dia d’AINA no és la guarderia dels infants, sinó buscar noves experiències que els facin créixer en els valors. Els meus amics convidats a taula, Carla i Sergio, abans de tornar-se’n a la seva missió d’educadors de nens i nenes de carrer a Bolívia, m’ho han recordat: “Tot passa per l’educació i per la salut. No hem de teoritzar tant. Hem d’anar més al gra. El nostre món és divers i apassionat. Només ens cal ser humils, xafarders a l’hora d’aprendre i preguntar-me com em veuen els altres abans de fer crítica. Què és més important, que m’entenguin o que em valorin? Cal parlar des dels camps positius, i no de la negativitat. El bon líder no matxuca el mal, sinó que dirigeix a partir de les virtuts i carismes de cada membre”.

La Candela de la meva Confident il·lumina tot el meu ésser perquè després que m’ha costat Déu i ajuda per arribar fins aquí, continuï caminant fins al Casamanya de la vida per dir amb Ella: “Gràcies pel nounat i, amb Ell, per tots els infants del món”; per seguir les seves petjades: ofrena el Fill que és la seva vida: “Eduquem perquè els fills volin i siguin feliços. Els pares i educadors no hem de ser possessius”.

Com escriu el nostre Cònsol Francesc Camp: “Estimats Padrins i padrines de la Parròquia”.

Estem travessant un període convuls amb aquesta pandèmia, on els alts i baixos són constants en les nostres vides, en les vides dels que compten per nosaltres, i m’atreviria a dir en general en les vides de tota la humanitat. Aquests alts i baixos que hem experimentat aquests darrers dos anys segur que encara han estat més accentuats en les vostres vides com a col·lectiu més exposat a aquest maleït virus. Per navegar entre les diferents onades de la pandèmia i mantenir-vos forts mentalment i físicament, és important saber desgranar el gra de la palla, l’important del superflu, el que realment compta: el quotidià, les nostres relacions familiars i personals encara que molt sovint només puguem parlar amb ells per telèfon o veure’ls per l’ordinador, les petites coses del dia a dia que semblen insignificants perquè no ho són, i que hem de continuar fent. I pel que us calgui el Comú de Canillo ha estat i continuarà estant al vostre costat més que mai. Molta força i molts ànims a totes i a tots! Una abraçada.

Gràcies, Francesc!