Conviure amb l'oxigen

La doctora Mireia que té cura professionalment i vocacionalment de la meva salut, em prescriu conviure setze hores amb l’oxigen. La Covid on més ha mossegat ha estat a allò que és més feble en les persones grans i, a la vegada, més vital a l’ésser humà, als pulmons. Un amic em visita a AINA per preguntar per la salut. Compartim els mateixos anys, les seqüeles de la Covid i un tallat a l’ Àgora de la casa. Li costa respirar. Ell es pregunta, i també em pregunta a mi:“Per què costa tant morir?”.

El problema greu de les conseqüències de la pandèmia és la manca d’oxigen. A tots ens fa falta, però la nostra ànima necessita també l’oxigen de sentir-se sobretot estimat, valorat i útil. Els més grans de 80 anys, que hem estat corferits per la Covid o per una altra malaltia greu, encara ho necessitem més.

Llegeixo en l’Agenda del Santuari de la Mare de Déu de Meritxell: “Verge Maria fes que em senti estimat i que pugui experimentar que encara puc aportar molt a la vida familiar”. Entre partida i partida, un company ens deixa anar el que du a cor: “Desitjo que m’estimen pel que soc; i mai per allò que pugui tenir”.

He conviscut des de petit amb l’oxigen. Recordo aquelles paraules de la meva mare al dir-me el bon dia: “Ja has fet el senyal de la creu?”. Era l’alè de l’oxigen de sentir-se prop de Déu en començar el dia, i també el bona nit i el senyal de la creu que compartíem en acabar el dia era el que m’oxigenava per a un somni en pau. El nom de Déu, font inesgotable d’oxigen, s’aprèn només a casa.

Amb la mainada de la catequesi de Canillo s’intenta respirar sempre profundament amb l’oxigen de la pregària i l’estimació. Els interessa posar tota la seva creativitat en la fitxa que els preparo cada divendres. Personalment, anhelo que no els manqui mai l’oxigen que dona la pregària i l’estimació: “Jesús, t’estimo”. I aquest t’estimo es fa gran i s’obre als pares, germans , amics...

La preocupació del catequista de Bellcaire, mossèn Josep, era que aprenguéssim a pregar. Dir t’estimo amb un somriure, amb un bon dia, amb un petit servei, amb un Pare nostre... fa créixer l’amor. El mutisme l’aigualeix.

Faig els divuit anys. Arriba el moment de la independència. El director espiritual ens lliura un GPS que assenyala el camí devers el cim de la felicitat. Als joves que després de tres estius de campament CAINA o TAMARROS opten per ser monitors, educadors, guies en el lleure d’AINA, els lliuro el mateix GPS.

G de Grup de convivència. De Gaulle deia l’any 1945, acabada la Segona Guerra Mundial: “Doneu-me una convivència residencial de vuit dies compartint esport i reflexió i aixecaré la joventut deprimida de França”.

P de pregària per oxigenar-se. El monestir budista francès s’acull un hivern més al veïnat del Tarter i a l’església de Sant Pere per compartir silenci, pregària i esquí. La Borda de Meritxell és demanada els caps de setmana per nombrosos grups d’Andorra, per oxigenar-se en el silenci, tallers d’autoajuda i pregària. Els cristians ortodoxos li diuen “pustíia” (casa de natura i pregària).

S de Servei. Kennedy deia: “No us pregunteu en què us pot ajudar el país, sinó què podeu fer vosaltres per servir el país”.

Convisc amb l’oxigen de la pregària. El món s’enfonsa per no escoltar la veu interior, la veu del cor. El soroll és la cultura de la mort. La societat s’enfonsa per no escoltar. Amb raó, la primera pregària de la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Meritxell que vaig escriure l’any 1980 resa: “Meritxell del silenci, ensenyeu-nos a escoltar”. Maria, la humil, la pobra esdevé rica pel silenci. La pregària a la meva Confident, dolça Mare de tots, eleva la nostra vida fins a Déu. “El Senyor ha fet en mi meravelles”. La noia de Natzaret magnifica la virtut saludable de l’oxigen.

Jesús anava als vespres a la muntanya per oxigenar-se físicament i espiritualment. En baixar, els apòstols li demanen: “Senyor, ensenyeu-nos a pregar” (Lluc 11, 1). Quan els Dotze es queixen per no haver reeixit a treure el mal esperit del jove endimoniat, Jesús els recorda que hi ha mals que sols es guareixen amb l’oxigen de la pregària. El problema és, com diu Sant Pau, “no saber pregar com cal” (carta als Romans 8,26).

Santa Teresa d’Àvila va escriure: “Pregar és parlar d’amor amb qui sabem que ens estima”. Déu és un captaire d’amor sobretot dels qui som vulnerables en la respiració. Cinquanta anys de capellà educador han superat moltes crisis greus de tota mena gràcies a la pregària. He estat joguina de forces negatives. La pregària me n’ha alliberat. Gràcies a l’oxigen he experimentat – i sento– el poder de Déu i la importància de la nostra vàlua. Dedicar temps per a Déu és guanyar un temps inestimable per continuar servint els altres malgrat totes les limitacions.

Quan les ganes “d’enxufar-me” a l’oxigen són mínimes, agafo la Bíblia i llegeixo. És la millor pregària. François Mauriac va escriure:“Tout dépend de l’esprit dans le quel vous êtes pour accueillir en vous ce que vous lisez”.

Són les 8 del vespre. El Santuari embolcallat de foscor i de silenci. Llegeixo l’Agenda de la Verge a l’entrada de l’església. M’assec davant la santa imatge. La contemplo. Li dic: “t’estimo i amb tu a tots”. El seu somriure equilibra els pulmons mandrosos. Torno a AINA més ric. Quan buido la motxilla gràcies a la pregària, tot en mi s’eleva i continuo caminant.