La bestial i desmesurada pobresa de l'Església

Darrer diumenge del mes de març, mes de Sant Josep, mes dels pares, mes dels seminaristes que un dia, ben a prop, seran servidors de les comunitats eclesials! Les col·lectes de Sant Serni i del Santuari de Meritxell dels diumenges de març es destinen al Seminari del Bisbat d’Urgell per ajudar-los en els seus estudis. Cada dia del mes de març, acabada la celebració de la missa, hem pregat perquè entre els joves sorgeixin vocacions al sacerdoci: “Oh Senyor, que vàreu guiar el vostre poble pel desert devers la Terra Promesa... Us demanem que envieu sacerdots que caminin juntament amb el poble entregant la seva pròpia vida.”

Soc un niu de contradiccions. El Joel, fidel cada divendres a la catequesi a Sant Serni, diu als seus companys: “No vull que mossèn Ramon es mori mai.” Uns bons amics de Barcelona amb residència secundària a Soldeu des dels anys 70, em renyen: “Has de jubilar-te! La teva edat no està per sostenir tanta responsabilitat.” Els dic: “D’acord! Molt d’acord!”

El problema rau en la tremenda pobresa de capellans que pateix l’Església. Llegeixo en el llibre Lettres d’un curé de base à un évêque ordinaire: “Le clergue actuel est ineluctablement appelé à disparaitre.” L’afirmació és treta del llibre La transmission de la foi escrit per Joseph Moingt.

A la nostra generació ens tocarà de morir amb las botas puestas com en aquella pel·lícula que vàrem veure quan érem jovenalla. L’arquebisbe no té altra solució que nomenar un administrador pastoral que pugi a Canillo a celebrar la missa de diumenge i els sagraments que li demanin.

Ser capellà no és dir missa i tancar la porta. Ser capellà implica estar arrelat al poble i parlar amb tothom. Ens ho recorda el Sínode: “Cal escoltar, parlar i comprometre’s.” No és de sentit comú anar a missa només a escoltar i tornar cap a casa amb la consciència d’haver complert el manament “santificaràs les festes”. El lògic és el que feia un mossèn de la veïna Ariège. Abans de començar la missa donava el micròfon als fidels perquè cada feligrès digués la seva. I és de savis celebrar les misses que els monitors i les monitores preparen per a la mainada: una lectura de la col·lecció de llibres Pren-te temps que faci més comprensible l’evangeli de diumenge, la llista de cants que duen el llenguatge de les colònies, les pregàries on expressen el que duen al cor i les ofrenes en què a més dels treballs dels tallers no hi falta el mural que reflecteix la feina feta durant la setmana. La salutació d’acolliment va a càrrec dels monitors, com en un baptisme la fan els pares i en els casaments, els nuvis. Si volem fidels convençuts, han de participar. Les misses s’han buidat perquè els clergues continuem amb les nostres pompes.

La vasta pobresa de l’Església és la falta de capellans i la buidor dels seminaris. En el meu primer curs al Seminari érem 49 companys dels quals 10 arribàrem a la meta del sacerdoci. Avui en quedem 4: el Joan, mossèn de Ribera i una trentena de pobles més; el Paco, de Salàs i comarca i que sortosament encara juga a la botifarra; i mossèn Benigne, responsable de l’Arxiu del Bisbat, de la residència dels companys sacerdots jubilats al Seminari i rector de Coll de Nargó que va des de Valldarques fins a Alinyà. El problema s’agreuja –diu Joan Amorós d’Effata Cristians de base– quan “les noves generacions de capellans que hi ha a Catalunya tornen enrere del que s’havia aconseguit en el Concili Vaticà II”.

El Papa Francesc ens regalà el 17 de febrer passat un document de dotze folis dedicat als capellans. Goso resumir-lo amb una frase seva: “Deixeu-me caminar pel carrer amb vosaltres.” L’Església que somia el Papa Francesc és una Església que sorprengui, que surti de la rutina, que no tingui por dels canvis. Vol una Església que surti de la UCI oxigenada per l’Esperit Sant com en la primera Pentecosta.

El monitor Lluís em pregunta dins del joc de la sinceritat: “Si haguessis de tornar a començar, et faries mossèn novament?”. Sí! Sempre que el meu sacerdoci s’encarnés en la tasca d’educador sempre al costat dels infants, dels adolescents i dels joves. Viure amb tots ells l’Evangeli dia a dia dins l’Església de Jesús.

Felicito el dia de Sant Josep la meva Confident de la part que li toca com a esposa. Em veu preocupat. La dolça Mare de tots em demana i m’encoratja “a sortir de la rutina, a deixar de ser un robot per esdevenir un altre fill seu fent que la missa sigui un dinar familiar; la catequesi una peça de teatre on la mainada i els joves aprenen divertint-se a ser feliços servint en cos i ànima –un servidor i ells– al poble d’Andorra”.