Joiosos 50

Feliç Pentecosta! 50 dies de la Pasqua Florida a la Pasqua Granada. El gra de blat colgat i podrit sota terra amb la pluja d’un divendres primaveral omplí de verdor els camps. Avui, 50 dies després, el camp és tot daurat amb els cabells de les espigues ben granades com “la cabellera del Petit Príncep”, en paraules de Saint-Exupéry. La Pentecosta ens regala l’espigada d’or i ben granada de l’amor: “Estimeu-vos més a les verdes que a les madures, com Jo us he estimat.” “Us mano que us estimeu perquè l’amor neix de la voluntat d’estimar, i no de l’avui m’agrades i demà no em fas cap gràcia.” Els 50 dies pentecostals ens fan do de l’espiga daurada de la vertadera pau. “Us dono la meva pau, que no és com la que dona el món.” Els ainistes la canten: “L’alegria ningú no ens la prendrà” perquè és l’alegria de l’espiritualitat. Per la Pasqua Granada recol·lectem l’espiga de l’Esperit Sant amb els set dons: la saviesa, la ciència, la intel·ligència, el consell, la fortalesa, la pietat i l’amor. La pastem amb la pregària com ho feren els apòstols amb Maria, Mare de Jesús, en aquell primer pis d’una casa de Jerusalem per fer-ne el pa de la comunió. L’Empar i el Pep, companys d’escola i de catequesi a Bellcaire d’Urgell, m’han convidat a presidir la missa d’acció de gràcies pels seus 50 anys de camí d’amor. Vaig celebrar el sagrament matrimonial al Sant Crist de Balaguer. Per les seves Noces d’Argent volgueren donar les gràcies amb una eucaristia al Santuari de la Mare de Déu del Castell del Remei amb una eucaristia al Santuari de la Mare de Déu de Meritxell. Els he escrit que pelegrinin al Santuari de la Mare de Déu de Meritxell, el dia 12 de juny, per celebrar amb els matrimonis d’Or d’Andorra l’emotiva festa. He tingut la gran sort de seguir pas a pas amb l’Empar i el Pep la seva ascensió fins aquest cimal des del qual contemplem el meravellós paisatge on fins i tot les tarteres que bloquejaven el camí són font de joia. Contemplo el camí amb vosaltres. Una vegada hi havia un jove que escollí l’opció de treballar la terra. Els pares li donaren el dot per trobar el tros de terra que li assegurés el viure. Començà a recórrer el terme del Pedrís, el del camí el Carreró, de l’Assentiu, del Penal... Va veure terres aspres i terres flonges, terres agraïdes al treball i terres de secà... Després de recórrer la Noguera, al Pla d’Urgell va trobar finalment un dia el seu tros de terra. Ni massa gran, ni massa xic, ni massa argilós, ni massa sorrenc, ni massa eixut, ni massa humit, sinó tal com li convenia. El Pep, il·lusionat, començà a llaurar, a passar el cultivador, a fer la segla per al reg... La terra era el seu viure. I la terra agraïda per tant de treball realitzat generosament esdevingué un jardí. Les persones que passaven per davant el camp del Pep exclamaven: “Això no és un home i un tros de terra, sinó un jardí i un jardiner.” No hi hauria hagut jardí sense jardiner ni jardiner sense jardí. Per això el diàleg entre l’Empar i el Pep era: - T’estimo, jardí, perquè m’has fet jardiner. - T’estimo, jardiner, perquè m’has fet jardí. O també: - T’estimo, estimada, perquè m’has fet estimador. - T’estimo, estimat, perquè m’has fet estimadora. Un dia, el Pep i l’Empar es van adonar que no n’hi havia prou amb el fet que el seu amor quedés en aquell tros de terra per molt jardí que fos. Calia fer vida, calia donar vida a les dolces paraules d’amor. Així doncs, el jardiner va aportar tot allò que ell sabia i que havia après del seu jardí; i el jardí, conscient que donant vida reps més vida, aportà el millor de si mateix. I d’un plegat, damunt la terra va néixer una nova grana, a la qual se li va donar el nom de fill i de filla: el Celestí i l’Aina. 50 anys han passat. El Pep i l’Empar miren el jardí, asseguts a l’eixida, amb els ulls plens dels plors dels seus vint anys. I agafadets fortament de les mans es diuen: “És veritat que som vellets, molt vells, afeblits per l’edat. Però, sents? Cada dia t’estimo més: avui més que ahir i molt menys que demà.” El cantautor Joan Manuel Serrat felicita les Noces d’Or cantant Els vells amants: “I pels carrers s’han perdut els amants. / No tenen por, no tenen pressa. / I pels carrers s’han perdut els amants / amb una flor i la seva tendresa.”