Dues veus agermanades gràcies a estris

ESTRIS, una revista al servei de l’educació en el lleure, va néixer l’any 1971. L’Església de Canillo s’hi va subscriure a la Pasqua de 1972. ESTRIS vingué al món per donar veu als educadors en el lleure i contà a tothom el món que somien.

El número d’ESTRIS que festeja les Noces d’Or agermana la veu d’una de les monitores més joves en el camp del lleure, la Gemma Virgili de Tarragona, i la d’un servidor, la veu d’un dels més ancians. El periodista Gabriel Gonzàlez ho raona: “L’educació en el lleure ha anat canviant des d’aquell any 1971 amb el pas dels temps. Aprofitem els cinquanta anys de l’Estris per ajuntar dues generacions llunyanes en el temps, però no tant en les conviccions. Persones d’èpoques diferents que comparteixen un mateix objectiu: mantenir el lleure educatiu.”

Espigolo de la meva agenda preguntes i respostes que el periodista ens feu, per compartir amb els monitors que el dia 4 de juliol obriran les portes d’AINA per acollir els 140 ainistes del primer torn JUMANJI.

Periodista (P): Què és per a vosaltres l’educació en el lleure?

Gemma (G): El lleure és una eina de transformació on aprofitem experiències i vivències mitjançant el joc i el quotidià. Dar-rere hi ha una intenció pedagògica que, realment, és més forta que l’educació formal. Per mi, el lleure educatiu és promoure uns valors com la convivència, la participació.

Mn. Ramon de Canillo: De fet, els qui han estudiat una mica de llatí, diuen que educar prové de duc, ducis, ducere. Ducere vol dir “caminar junts” cap al cim, l’ideal assenyalat. El Papa Francesc ens ho recorda amb el Sínode. Altres llatinistes diuen que educar prové del verb educere, que traduït vol dir “treure de dins” la inefable riquesa que tots els infants duen al seu interior, com ensenyava Montessori. Jo diria que, resumint-lo molt, el lleure es basa en tres D: D de descans, després de 6 hores a l’escola, de 5 dies de classes a la setmana i de 9 mesos de curs amb un bon bany de natura; D de diversió i de passar-ho d’allò més bé amb imaginació, creativitat, cants i danses; i D de desenvolupament social i de creixement personal en valors humans i cristians com són els de l’Esperit Sant: saviesa, intel·ligència, consell, fortalesa, espiritualitat... amor.

P: Com és anar a l’esplai, a les colònies?

G: Ser monitora de colònies o d’esplai és tot un estil de vida. Els meus pares es van conèixer a l’esplai i, de petita, m’hi van apuntar malgrat que jo no volia.

R: La meva vocació d’educador ha trobat en les colònies el camp més ben adobat per desplegar-se. Campaments a les Masies de Coll de Nargó, al CAMIC amb el gran mestre Pere Canturri, el Casal Sant Serni, a la Borda de Meritxell m’han dut a AINA, l’obra social, lúdica i educativa de la Mare de Déu de Meritxell. El camí t’obre camí.

P : Ara, contra què lluita l’esplai?

G: Contra el consumisme, l’individualisme, l’egoisme, que ara governa aquesta societat, l’exclusió social, el conformisme.

P: “Lluitem per deixar el món millor de com l’hem trobat”, tal com deia Baden Powell. O com diu el Petit Príncep, de Saint- Exupéry, “crear lligams d’amistat”, o com diu Andorra des de sempre, Virtus Unita Fortior”.

P: L’espai s’ha hagut d’adaptar als nous temps?

R: Com diu Gainsbourg, “Je connais mes limites, c’est porquoi je vais au-delà”. Comencem amb una tenda de campanya, i acabem amb la casa d’AINA. Hi ha dificultats. Aprenem a les colònies a no esperar que passi la tempesta, sinó a “cantar sota la pluja”, com deia Sèneca. Tot i això, reconec que trenca el cor quan la jerarquia eclesiàstica no t’ajuda i et posa pals a les rodes.

P: Com serà el lleure d’aquí a cinquanta anys?

G: Que no perdi la seva essència. L’essència de desitjar un món millor... Que segueixin implicant-se les entitats en la societat. I que les administracions creguin més en l’educació en el lleure.

P: D’aquí a cinquanta anys, jo m’ho miraré des del pic més alt d’Andorra, el cel. I veuré un lleure que serà l’ànima del nostre món. Els humans necessitem, cada cop més, la convivència, el silenci, escoltar per escoltar-se, mirar per admirar, cantar junts, riure junts, jugar junts... Jo soc optimista i em permeto dir que serà veritat, que de veritat, que el lleure i la Mare de Déu de Meritxell salvaran el món.