“Òndia, quants estels que hi ha al cel!”

Com si fos ahir, i ja fa 46 anys, sento la veu del Josep d’Escaldes al primer foc de camp de les Colònies Populars de Canillo de l’estiu 1976. Dic als colonistes quan les flames deixen de pujar per convertir-se en brases: Ara, mirem al cel i cantem “No has comptat mai les estrelles, / quan la nit estén el vel./ Elles fan les nits més belles / quan llueixen en el cel”. El Josep, sorprès i emocionat, envoltat de la fosca del prat de Sant Joan –avui, AINA– crida: “Òndia, quants estels que hi ha al cel!”.

La frase tan espontània d’un infant que no s’havia aturat mai a contemplar durant cinc minuts el cel estrellat, la sento cada foc de camp. Dimarts, primer dia de colònies d’AINA del primer torn, el foc de camp ha donat la benvinguda als 171 ainistes -i amb un servidor, 172-. La nit del dia 16 de juliol, un altre foc de camp els dirà a reveure mentre el mossèn els explicarà: “S’apaga la flama perquè quedi encesa per sempre més a dins del vostre cor per il·luminar i escalfar les nits de la vida”. Els diumenges a AINA se celebren amb un foc de camp que acaba amb el cant fet pregària: “No has comptat mai les estrelles... No sabies que a la terra / tots els homes són germans? / Perquè dins les seves venes, / corre la mateixa sang...”.

A l’Església de Canillo, silenciada i silenciosa, hi bullen les persones activistes que, sense necessitat de papers burocràtics i de signatures protocol·làries, són estels que brillen assenyalant el camí a seguir. La Mare Maria Espasa, el Pere González, la Dèbora Roca..., cito els absents. La llista és llarga. Ells crearen les Colònies Populars de Canillo. Comptaren amb la col·laboració dels joves, dels pares, dels avis que volien fer coses per Andorra. El Conseller de Cultura, Eduard Rossell, pujà a veure els colonistes per encoratjar-nos. Ens proposà demanar una ajuda de 49.000 pessetes, perquè aquesta quantitat la podia concedir sense passar pel Consell General de les Valls. Fou la divina providència per fer realitat el somni “A l’estiu cap infant sense colònies” per problemes familiars.

El prat de Sant Joan de Caselles que menava al Roc de Canillo se’ns el menjava el riu. A més, era castigat per la línia antiga que portava la llum de FHASA al Pas de la Casa. El delegat del Copríncep Episcopal, Dr. Gregori Creus, expressà el seu desig de visitar els infants de colònies i de saludar el mestre artista escultor Viladomat, que havia regalat a l’església de Sant Pere del Tarter l’escultura de Sant Pere que serví de model per al Sant Pere entronitzat a Montserrat en el primer altar del passadís devers la Moreneta. Era el dia de la Festa Major de Sant Pere. L’endemà, a primera hora del matí, contemplàvem el miracle: “La línia elèctrica era llevada” deixant espai lliure per acampar i per bastir el complement del Casal Sant Serní, la nova casa AINA. Seguíem el consell de l’arxipreste mossèn Lluís Pujol i del rector de Sant Julià, mossèn Jaume Argelagós: “Si vols donar continuïtat a una obra educativa, treballa a casa teva. A la vida es passen èpoques molt crítiques, però si es té casa, el moviment no plegarà veles”. Gandhi va escriure: “Si vols canviar el món, primer cal que comencis per casa teva”.

El Sant Francesc que presideix l’Àgora d’AINA, obra de la mare d’una monitora Lourdes Rufach, diu: “Sembra amor i recolliràs amor”. Mahatma Gandhi deia: “Tot allò que sembrem, retorna d’una forma o altra. Sembra aquest missatge a tots els teus amics. Que siguis molt feliç”. Tenir llar convida a l’acollida. El pensament del gran mestre Gandhi s’ha acomplert amb escreix. AINA acull els Éclaireurs de la Bretagne francesa, els esquiadors del Tiempo Libre d’Alcorcón, les setmanes blanques de l’UCPA, els muntanyencs de la UEC, el Grup Sardanista Mont-serrat..., sense oblidar que els escolars, els esplais, els punts joves de les 7 parròquies andorranes, les associacions d’Andorra totes prioritzant les de la Gent Gran, són les preferides a la casa, tret dels mesos d’estiu. No oblidem els monitors i les monitores que, com la Mare de Déu de Meritxell, han allargat el braç i han estès la mà oberta als infants dels països més pobres del planeta. Avui tenim la Lea al Camerun, el Guillem a Ghana, la Maria a Burkina Fhaso i estem en comunió amb els infants del carrer de Bolívia al costat de la Carla Riestra, que ens envien fotos dels seus esplais. Gràcies, els envien els ainistes que s’encomanen dels seus somriures bolivians.

Les convivències en unes colònies i en uns campaments són una única experiència, un gran invent, per afavorir el desenvolupament de les inquietuds dels joves. Políticament reclamem el compliment dels drets humans per a tots els infants del món. Els monitors han de practicar el bon humor, el cant, la immersió en la natura..., i tot des de la humilitat.

Demano a la Mare de Déu de Meritxell, la meva Confident, que no em deixi desaprofitar l’oportunitat d’ajudar els infants i els joves i les seves famílies. Cada torn de colònies, cada dia del campament, és una oportunitat per viure intensament i per banyar-me amb els amics en la natura i en la cançó. Ella em somriu: “Sigues servidor com jo he estat la serventa; sigues solidari com jo ho he estat amb la meva cosina Isabel i amb els nuvis de Canà; sigues caminador com jo ho he estat caminant cap a Judea, cap a Betlem, cap a Egipte, cap a Jerusalem... Sigues dolç com jo ho he estat amb Josep i fort com jo, al peu de la creu”.