Tancar els ulls per admirar

Ens trobem al migdia de les colònies i dels campaments AINA i TAMARROS d’AINA. Els 750 ainistes aprenen a tancar els ulls per veure-hi millor. Entrar a AINA és passar la porta de l’admiració. La sensibilitat dels monitors i de les monitores ajuda els infants a desboscar la grandesa de les coses petites. El monitor Damià Casal, en arribar al pic de la Serrera, em sorprengué quan després de la foto de família dalt del cim, digué: “Ara tanqueu els ulls i mireu el paisatge”. La pel·lícula Entre muntanyes comença amb un servidor filmat mentre acarono el tronc d’un majestuós pi roig. Els infants colonistes miren la bellesa d’una flor, abracen un arbre, acaricien un conillet al taller de granja, fan moixaines a l’Inca. Tots canten: “Per totes les criatures, / i pel sol i per la lluna, / pels estels i el vent suau, / i pel foc i l’aigua fresca. /.. i perquè la nostra vida / sigui sempre cant i dansa, lloat sigueu oh Senyor nostre”.

Tanquem els ulls que veuen tantes coses. I veurem sorgir del nostre interior una mirada intensa, profunda, espiritual sobre tantes persones i sobre tanta quantitat d’ objectes i d’afers que conviuen amb nosaltres: les cuineres, el plat a taula amb el perfum dels macarrons, la imatge de la Mare de Déu de Meritxell a la sala de l’Esplai que “des de la seva petitesa canta Magnífic! Per les obres poderoses que fa el bon Déu per nosaltres”. Les vacances d’estiu són una aturada per veure amb una mirada nova amb tota la seva intensitat l’esplendor de les coses senzilles, de les coses autèntiques. Unes colònies i un campament ens fan veure la vida amb una mirada nova. Els joves i també la quitxalla coneix el món a través de les pantalles. Michel Agier, antropòleg, es queixa que “el contacte humà, les interaccions físiques, olors, sons, tacte... es perden. En canvi, diu el professor de l’École des Hautes Etudes en Sciences Sociales de París, darrere les pantalles tot és irreal. I quan vivim només a través de pantalles el contacte amb la realitat acaba envaint-nos amb la por”. Dic en el ‘bona nit’ del segon dia de colònies: “Tots som coprínceps, ministres de govern, mestres, artistes, poetes, músics... Només ens cal saber obrir-nos com un lotus per descobrir tota la riquesa interior que hi ha en el nostre interior, que duu l’ànima de l’infant, que trobem al nostre entorn. En el ‘bona nit’ pregunto: “Després de caminar de Sant Joan de Caselles a l’Armiana, a la Vall del Riu i quan enfilem el senderol del Sornigué per baixar a la vall de Montaup, quina ha estat la cosa que més ha desvetllat la vostra admiració?”. El germà Roger de Taizé en el llibre Lutte et contemplation diu: “A long terme, de la contemplation surgit un bonheur. Et ce bonheur d’hommes libres est moteur de notre lutte pour et avec tous les hommes. Il est courage, il est énergie pour prendre des risques. Il est débordement d’allegresse”. Estem immersos en un món de meravelles on els miracles es donen cada dia, encara que no en siguem conscients. Una flor, un fruit, un somriure d’un infant ens hauria d’emborratxar d’encís, d’encanteri.

L’Evangeli de Jesús no pot parlar més clarament. S’hi afirma: “Nombrosos seran els misteris revelats als infants”. La sensibilitat espiritual, massa vegades amagada pels adults en la cuirassa endurida de l’orgull, resta ben present encara. Hem d’ajudar els nens i les nenes oferint els coneixements evangèlics de Jesús. En tenen necessitat a la vegada que els assenyalen el camí devers la felicitat, al regne dels Cels. Les persones adultes podem esperar molt de l’espiritualitat dels infants. Maria Montessori, 1932, en el llibre La messe vécue pour les enfants diu: “Quan anem a la missa, hi participem no sols per commemorar el memorial de Jesús: hi anem per trobar-nos amb Ell, per rebre’l. Ell s’hi fa present; Ell viu, i mai no ens deixarà. En això trobem les energies per anar fent camí. Camí té com a companya l’amiga més fidel, l’esperança. La trobada amb Jesús a la missa és el misteri més gran de la nostra fe. Jesús no ens deixa mai sols. Ens va prometre abans de pujar al cel: “No us deixaré pas orfes”. D’aquesta manera, quan tornem de la missa podem cridar, com la Magdalena: “Jesús viu! Jo li he parlat”.

Contemplo amb la mainada l’ull de Déu Pare que duu la corona de la meva Confident, la dolça Mare de tots. Ella em somriu: “En el desig de contemplar Déu a qui no puc veure, deixo que la meva ànima s’elevi més amunt que el meu jo... Des d’on Ell habita, Ell em mira; des d’on Ell m’ha creat, Ell em protegeix i m’assenyala el camí a seguir...” (Sant Agustí 354-430, bisbe d’Hipona (L’Algèria actual)

He comprès: La germanor sense mesura, la caritat sense mesura i la bellesa sense mesura, per a mi, són la meva religió.