Oh dolces campanes, les del meu campanar

Gràcies al teu llibre sobre les campanes, amic Robert, que m’ha convertit de persona negativa en una de positiva. Em convida, com tu has fet, a pujar al campanar de l’església parroquial –27 metres d’alçada, el més alt d’Andorra– per mirar la vida amb una visió asserenada i contemplativa de la bellesa de set segles d’història canillenca.

Si algú, abans, em deia: “Ets un tocacampanes!”, em sentia ofès com si em digués “desorientat”, “tu, molt soroll i poques nous”, “tastaolletes”. Reconec que he estat un tocacampanes a la vida i més d’un veí de Bellcaire no comprèn que hagi arribat a ser capellà.

Gràcies al llibre, Robert, avui, quan em diuen “tocacampanes”, responc: “Gràcies!”. Em sento feliç. Podem trobar un altre objecte a la parròquia de Sant Serni que tingui tanta empatia amb els conciutadans com les campanes arrecerades al Roc del Quer? Elles escampen les melodies de festa major, ploren amb el dol dels seus veïns, criden a la solidaritat en cas d’incendi... Fins i tot ens recorden que avui toca Consell Sabut.

Gràcies, de nou, Robert, pel regal d’un llibre sobre les 21 campanes que, després d’hores i hores de recerca, les poses al prestatge honorífic que els cor-respon. Al Seminari de la Seu d’Urgell, on estudiàvem per ser mossens, ens feien anar a toc de campana. Per a uns seminaristes, el toc de campana era la disciplina dels esclaus. Per a altres, era el millor bon dia que convidava a començar l’activitat amb entusiasme festiu.

El teu llibre fa lloança de la puntualitat, que és un dels valors més preciosos de l’estima a l’altre. La fidelitat a la puntualitat no és res més que anar a toc de campana. El meu veí de casa a Bellcaire, el Miquel, pubill de cal Sord, quan em veia apressat per no fer tard a missa, em deia somrient una frase que m’ha marcat el pas a pas del dia: “No corris, que mentre toquen les campanes mai no és tard!”. Tenia tota la raó.

Generalment, quan la gent parla de la volta de campana, és perquè pensa en un accident, la gravetat del qual depèn de les voltes que hagi donat. En canvi, per als campaners, les voltes de campanar són per ventar-les i, d’aquesta manera, anunciar una gran festa i per convidar-hi tothom.

Al Seminari Major de Sant Tomàs els superiors nomenaven un seminarista per fer de campaner. Li donaven l’habitació davant la qual hi havia una grossa campana. L’estudiant campaner tocava cada matí a les 7 per cridar-nos a l’oració matinal. Joiosa manera d’encetar el dia! Però, a mi em costava molt treure’m la son de damunt. El director espiritual, el pare Quer, m’encoratjava advertint que la campana és la veu de Déu.

Moltes cançons populars fan referència a les campanes. El professor de música, mossèn Joan Escales, n’ensenyava algunes com aquestes: “Frère Jacques... toquen a maitines, ding, dang, dong...”, que convida a la pregària. Una altra és un àngel de Bet-lem que la canta: “Campana sobre campana una / asómate a la ventana / y verás el Niño en la cuna”. Però el cant a la campana que més em plaïa i canto als matins per dir bon dia al sol que besa el Casamanya és: “Del matí cap al llevant / quan neix el dia / les campanes van dient. / Ave Maria”. Els padrins de Bellcaire, quan tocava l’àngelus, paraven la feina, es treien el barret de palla i pregaven.

L’estiu del 1966, quan vaig arribar a Canillo, hi havia un veí que feia de campaner. Tocava al matí després d’obrir l’església i a la tarda, abans de tancar-la. Era l’encarregat de tocar les campanes per avisar la missa dels diumenges i festes de guardar. També tocava a morts per convidar al funeral d’un veí.

L’única protesta en contra de les campanes que he rebut en els meus 58 anys de mossèn ha estat la d’un jove matrimoni que em demanà silenciar la veu de les campanes durant la nit perquè els trencava el fil de l’amor.

El llibre, Robert, és també un acte de reparació al dany que les guerres han fet a les campanes. El meu pare em contava que durant la guerra incivil espanyola de 1936 a 1939 s’emportaven les campanes per fer bombes del metall... per matar!! Quin sacrilegi!... El periodista Julien Pannetier escriu a PRIER: “Durant la Revolució es va destruir el 80% del patrimoni campaner”. Al poble del Quintal, a l’Alta Savoia, foren preses les campanes per fer-ne canons de guerra. El bisbe digué al rector: “Si vous voulez reouvrir l’église, il vous faut des cloches”.

La cantant Anne ens diu: “En aquesta època en què se’ns buiden les esglésies, jo tinc la joia de donar veu als àngels”. Aquest és el sobrenom que dona a les campanes, que són com un catecisme meravellós de bronze que afavoreix la cultura religiosa.

Em fa feliç el teu llibre, amic Robert, i espero que en faci a tots els lectors. Jo, encara que desafino molt, canto amb l’Anne el cant dels meus primers anys de colònies d’estiu a les Masies de Coll de Nargó, tot contemplant el campanar preromànic de Sant Joan: “Oh dolces campanes les del meu campanar / colomes del cel blau / de vol serè i suau, / que sou reclam de pau i de llum. / Vosaltres sou la veu de ma infantesa, / neu que es fon. / Dong, ding dong, ding dong, ding, dong / Dringueu ben fort, / desvetlleu el prat que dorm / el greu son del fred i de la neu”.

Cada migdia, les campanes de Meritxell entonen l’Ave a la dolça Mare de tots, la meva Confident. I llancen al vent les melodies de la joia, de la felicitat de viure, de l’admiració, de l’entusiasme, de les llàgrimes d’amor, que són les gavernes que li ofereixen tots els ciutadans d’Andorra. Des de la torre de 33 metres d’alçada, les campanes meritxel·lianes escampen als quatre vents la pregària: “Bella i clara Aurora / feu d’aquest cimal / dels pobles d’An-dorra / la Casa Pairal / Ave Maria”.