Magna Festa Magna 2022

El cafè del poble de Canillo ha estat la meva universitat andorrana. Guardo la imatge inesborrable d’aquells anys 70, quan m’estrenava com a mossèn de Canillo. Mig segle dona per a molts records. La taula de la partida de cartes de la botifarra unia els padrins de més de 60 anys amb els joves de 18 abrils. La comunicació i l’amistat entre els canillencs fruitaven la comunió; i amb la comunió, la veritable comunitat parroquial.

S’han escolat 56 anys i amb ells s’ha desfigurat l’Andorra de les velles cases andorranes. No hi ha cafè de poble. Algunes cases del carrer Gran –ara en diuen carrer Major– tenen les portes tancades i, a les altres, sols hi viu una persona. Els joves viuen en la diàspora. El Papa Francesc es queixa: “Nosaltres vivim un temps en què els ancians no compten. És lleig dir-ho, però es descarten les persones grans. Els ancians són els qui ens porten la doctrina, ens porten la història, ens porten la fe, ens donen l’herència. Són els qui, envellint com el vi, tenen aquesta força dintre per donar-nos un patrimoni noble”. El Papa conclou l’homilia del 19 de novembre de 2013: “Un poble que no respecta els avis, perd la memòria, i, per tant, perd el futur”. L’arquebisbe de Tarragona Joan Planellas denuncia que “hi ha certs àmbits del sector mèdic segons els qual a alguns pacients d’una certa edat no se’ls ha de practicar determinades proves ni proporcionar determinats medicaments perquè van en detriment d’altres pacients amb més possibilitats de sobreviure. Aquest comportament ve a dir que les persones grans ja no són útils a la societat, i que com ja han fet el seu camí en la vida, ja no cal dedicar-los els mateixos esforços que als pacients més joves”. (La Vanguardia, 2 d’octubre 2022).

La magna Festa Magna andorrana que se suma al Dia Internacional de la Gent Gran, festejada en el cor de la tardor, ens fa present que les persones d’una edat carregada d’anys s’han escarrassat per Andorra. Li han donat el millor de les seves vides i han viscut de manera coherent l’esperit andorrà en la seva vida personal, familiar i de ciutadania. Els canvis culturals, sociològics i ideològics no poden assecar la saba que fruita la casa pairal de Meritxell, que obria la porta del Patronatge sobre Andorra el 24 d’octubre de 1873 per donar vida a la divisa Virtus Unita Fortior. Amb raó, cloem cada any el mes meritxel·lià amb la Festa Magna al cor de la tardor, símbol de la vida madura.

La gent gran es fa infant, com ho feu Jesús. Deia: “Qui acull un infant m’acull a Mi”. I la paraula que tenia sempre a la boca no era altra que “Abba” (Papa, Mama, Déu). És la paraula prenyada de confiança, la de les relacions recíproques, uns amb els altres i uns per als altres. Em recordo, ara que em toca de viure-ho, les paraules de la meva padrina Teresa: “Una persona gran és dues vegades nena o nen”.

El dia 19 d’octubre faig el cim de 83 anys des d’on aprecio i estimo la tardor de la vida, l’art d’envellir amb dignitat, un talent que es guanya a poc a poc i que desemboca en l’art més important de tots, l’ars morendi, com en deien a l’Edat Mitjana.

Des del meu Casamanya albiro les quatre qualitats d’una vellesa feliç: 1) L’exercici d’una memòria agraïda. El gran tresor d’una memòria són les gràcies per tot el bé que he rebut i m’ha fet el que soc. Admiro la riquesa del meu passat, de la tradició, de les innombrables experiències felices viscudes que esdevenen un tresor i una font d’energia per al present. 2) El bon humor. Hem de riure i somriure per la paciència del bon Déu envers nosaltres, i també somriem per les tarteres que hem trobat a l’ascensió. Un mossèn de l’Ariège em deia que resava: “Que dieu me préserve de la stupidité de me prendre trop au sérieux”. 3) La generositat guiada per la serenitat. Diu el Papa Francesc: “No he vist cap enterrament on hi vagi un camió de mudances”. 4) Creure que les persones grans som necessàries però no imprescindibles.

Els anys han canviat el to de la meva pregària. De jove pregava a Déu que m’ajudés a canviar el món, a fer-lo més solidari i més fratern. Vaig canviar l’accent de la pregària demanant a Déu que m’ajudés a canviar la meva família, els meus amics, el meu entorn eclesiàstic. Ara, a la meva vellesa he tornat a canviar l’accent de les pregàries. Ara demano a la meva Confident, la dolça Mare de tots, que em canviï a mi; que m’ajudi a ser més generós, més solidari, més comprensiu amb tothom... Cal dir que em sento molt millor. Estic segur que si ho aconseguís al món hi hauria una bona persona més i un millor seguidor de Jesús. Aquest és el repte que poso al llantió d’aniversari a Meritxell. És el centre de la meva pregària. Si aconsegueixo millorar la meva vida cristiana a casa hi haurà més agraïment, més bon humor, més generositat i més desig de ser necessari però no insubstituïble.