'Bullying' a la vella castanyera

Feia un dia de tardor plujós. Necessitava escampar la boira. Tot el matí de reunió amb els monitors programant la castanyada de la mainada, un necessita respirar aire fresc. Els colors groguencs i vermellosos de la tardor hi conviden. Enfilo el sender de Meritxell que va al Torrent Pregó. M’encanta passar en aquest mes de novembre entre els avellaners que ornen el passeig. De sobte em trobo amb una persona d’edat asseguda damunt del tronc d’un arbre caigut. És un caminoi poc conegut, transitat i menys cuidat.

M’aturo. La vianant no m’és desconeguda. L’observo de lluny. Em sembla que plora. M’hi apropo. En veure’m s’eixuga alguna llàgrima. La saludo afectuosament.

–Déu vos guard! Em sembla que ens hem vist altres vegades. Us puc ajudar en alguna cosa?

–Em somriu. Sí, ens coneixem. Ens veiérem a la castanyada de la plaça Carlemany. Però hi havia tanta gent fent cua esperant les meves castanyes i escoltant la banda canillenca que era fàcil no trobar-nos. A més a més, m’expulsaren de la festa. Soc la Maria Castanyera.

–Oh! Quant desitjava parlar amb vós! AINA ha preparat la castanyada de cada tardor i havia acordat convidar-vos-hi, li dic entusiasmat.

–No sé si puc acceptar. Estic patint un assetjament que em duu a la soledat del bosc. Halloween se’m presentà amb una camisa amb taques de sang, mig estripada, amb una careta estranya i em tirà a la cara: “fas nosa! Ja has passat de moda! Lluny d’aquí!”. Vaig rebre insults i amenaces. Em vaig sentir molt vexada en l’ànima.

Intento consolar-la. –Et comprenc. Patim una manca d’educació emocional. Anem amb una sabata i una espardenya i passa el que passa.

El bullying no s’acaba aquí –es desfoga la bona Castanyera–. La nit del terror m’ha fet present tants adolescents malalts per culpa dels assetjaments. Els titllen de ganduls, de no estar motivats, de no conèixer la cultura de l’esforç i els aïllen en l’habitació que és més refugi que illa. Per culpa de tot això, el 28% de nois i de noies no acaben els estudis. Encara ploro per la Meritxell que al seu voltant no troba res més que silenci i ha volgut fer “une bêtise”. Jo portava per a tots les castanyes de l’amistat. L’energia de l’amor que duen nodreix els esperits per caminar pels cims ideals. I el més preciós que compartir les meves castanyes és una manera de dir-nos que ens estimem. Només reverbera el silenci que m’ha fet fora.

Estic desconcertat. Intento posar-me les piles perquè la Maria Castanyera recuperi els ànims. Li dic amb un èmfasi artificial:

–Comprenc el teu infern. Penso com tu. Ens cal educar en la convivència i prevenir els conflictes. Amb tot i això respectem la diversitat del Halloween i de la nit del terror. Resolguem el problema pacíficament. Tinc dues companyes que t’ajudaran a repartir les castanyes de l’amistat: es diuen “panellets i moniatos”. Els interessos dels joves han canviat. El que abans feien a 17 anys ara ho fan a 14. Però davant els panellets dels àngels pastissers tornen a ser els bons minyons de sempre. Si us plau, Maria Castanyera, agermana’t amb els panellets i els moniatos i les cançons de la mainada d’AINA que la dolça Mare de tots, la meva Confident, la que tu acabes de visitar, abans d’emprendre el sender dels avellaners: “Els cors s’agermanen / al vostre caliu / cims i valls aclamen / l’amor d’aquest Niu”.

- Ens veiem a AINA, Maria Castanyera!

- Allí seré. Mil gràcies.