Una carta als Reis com cap altra

M’ho conta amb uns ulls que li surten del rostre amb tanta emoció, la mare del noi, autor de la carta a SS MM els Savis d’Orient. El jove Markus va escriure avui fa un mes: “Gràcies, Reis, no em falta res. Us demano un regal molt valuós per a mi: apadrinar un nen de l’orfenat de Camerun on treballa la Lea, monitora d’AINA”. El regal solidari del noi del Ges em recorda les paraules de Santa Teresina de l’Infant Jesús, nascuda l’any 1873, ara fa 150 anys: “Le bonheur vient de l’atention aux petites choses, et le malheur, de la négligence des petites choses”. La jove de Lisieux passà moltes proves de foc: la incomprensió, la malaltia, la inquietud d’ajudar persones perdudes... És a dir, s’ha ben merescut el títol de Patrona de les Missions.

El 18 de gener, AINA presenta al ministeri d’Afers Socials la memòria i els comptes de l’any escolar 2022. La conversa em duu a posar damunt la taula la preocupació alarmant sobre el racisme que hi ha entre els joves. L’estudi del Centre Reina Sofia sobre Adolescència i Joventut de la Fundación FAD Juventud diu que un de cada quatre joves manifesta opinions racistes i xenòfobes. L’estudi –comentem amb el senyor Villaverde– ens mou a prendre consciència de la gravetat del problema. Ens demana actuar en consciència. Tota la feina que fan el centenar de monitores i de monitors d’AINA que mai no podrà ser reflectida a les auditories, durant els dotze mesos de l’any, és el més eficaç antídot al racisme, al bullying, a l’exclusió.

Dins de l’ADN d’AINA hi trobem “Fer país, crear lligams d’amistat per la convivència residencial que fruita la inclusió”. Ens diu el secretari del Ministre d’Afers Socials: “Hem de ser crítics i vigilants i hem de seguir sembrant”. No podem amagar el cap sota l’ala. La ignorància que alguns ciutadans demanen és un mal dolent.

El progrés d’Andorra i de qualsevol altre país passa prioritàriament pel sentit moral, és a dir, per la capacitat de creure i practicar la bondat, la justícia i la solidaritat. En dona fe el noi de 17 anys, el Markus, a la carta als Reis: “Apadrinar un nen que no té família, ni escola, ni medicina... un orfe”.

El Markus té un veí que és molt bona persona, però té una obsessió que fa mal al seu nom: “Vol que tot el món sigui per a ell”. El bon home acumula dins una olla de ceràmica del patrimoni familiar d’un gran valor les riqueses intel·lectuals, científiques, també la saviesa popular sense oblidar els estalvis econòmics. Segueix les petjades del pagès de l’Evangeli que només viu per omplir els graners. Una vegada l’olla està plena, el veí la vol amagar al cap damunt de l’ampul·lós cedre del líban que es troba al costat de la font de casa. Cames ajudeu-me, el veí s’enfila arbre amunt, amb una mà agafa l’olla i amb l’altra esgarrapa branques per pujar amunt. A mitja alçada, ja no pot enfilar-se més. El Markus contempla l’escena amb molta atenció. Amb molt bona fe, aconsella al veí que es pengi l’olla a l’esquena perquè amb les dues mans serà capaç de pujar fins al capdamunt del cedre.

El veí escalador s’hi enfada: “Qui és aquest mocós de 17 anys que em vol donar lliçons?”. Amb un cop de geni llença l’olla a terra. En estavellar-se contra el sòl, totes aquelles riqueses volen per totes les direccions, pels camps, per les llars, pels arbres, per carrers i places, fins i tot va a les aigües del Segre que les porta fins al riu Ebre i des de l’Ebre a tots els mars del planeta terra.

Gràcies al Markus i al seu veí, ara ja no hi ha ningú que pugui tenir el monopoli de la riquesa. Cada ciutadà en té una mica. Quan conversem, intercanviem idees, compartim amb els altres fins a l’orfenat de la Lea al Camerun, tots tenim la joia del donar i del donar-se. Gaudim de la felicitat de l’amor solidari que fa el miracle, cada any pel mes de febrer, de Mans Unides: “Unim les mans i veureu quins prodigis pot fer l’amor...”, canten els joves al sopar solidari de Mans Unides. La Maria Navarro explica fil per randa els miracles que ha fet a Burkina Faso amb les ajudes rebudes de l’olla de la solidaritat andorrana.

La Jana, companya de classe del Markus, completa en una mà la carta als pares de tot el món, que, de fet, són avui els Reis Mags. Els escriu: 1) No em doneu tot el que us demani. Jo mai en tinc prou. 2) No em doneu sempre ordres. Demaneu-m’ho, i ho faré millor. 3) No canvieu d’opinió gaire sovint, perquè em desconcerteu. 4) Si estimeu els altres i respecteu el medi ambient, jo també ho faré. 5) Digueu-me: “T’estimo”. Necessito escoltar-ho encara que us penseu que ja ho sé. Això em dona seguretat i fa que jo també us estimi i us ho digui amb una abraçada llarga.

La dolça Mare de tots, la meva Confident, il·luminada per nombrosos llantions, sap que cada flama és “un vas d’aigua per a un infant que, quan el donem, és Jesús, el seu Fill, qui el rep”. La solidaritat, per minsa que sigui, és sempre una flama que hom pot amagar, però que en cap cas no pot mai apagar!