Caminem per trobar el camí

“Quan camines per la muntanya, hi ha moments on només et tens a tu. És allà quan l’infant aprèn a estar sol i a gaudir d’ell mateix. No hi ha res més maco que estar amb un mateix. L’infant necessita conèixer qui és i el que vol”, escriu la Núria Piqueras en la dar-rera formació de monitors d’AINA sobre “l’emoció del silenci”. La Lou de l’UCPA, coordinadora de les setmanes blanques que acull AINA durant tot el mes de febrer, diu: “Marcher pour gagner. Marcher pour vivre. Marcher pour se sauver. Marcher pour créer. Marcher pour la bonne cause. Marcher pour le plaisir de marcher”. El germà Raymond Gasser, religiós dominicà, organitza cada estiu una setmana de senderisme teològic. S’hi apunten una trentena de joves. Diuen que ho fan “per canviar d’aires físicament, intel·lectualment, per crear noves relacions humanes i per aixecar la mirada al cel” . Les confidències dels joves em fan comprendre la transcendència de l’afirmació categòrica de Jesús: “Jo soc el Camí. Seguiu-me!”.

Iniciem el camí de quaranta dies de la Quaresma. El mot prové de “quaranta dies”, quaranta dies de camí devers la felicitat de la Pasqua. Contemplem el poble hebreu caminant quaranta anys de travessia d’Egipte a la Terra Promesa passant pel desert. Posem l’ull als quaranta dies de Moisès al cim del Sinaí, on va rebre el decàleg del camí a seguir per al poble que adorava els vedells d’or. Unim-nos als quaranta dies de Jesús al desert per pouar les energies per començar la missió de Messies.

Caminant trobo el camí. Passo

–Pasqua, mot que vol dir “pas”– pel desert de la quaresma que mena a l’escalfor i a la claror del Foc Nou de Pasqua, el del Ressuscitat. Escric tot caminant, seguint el mestratge de Moisès, el decàleg del camí:

1. Camí és sinònim d’esperança. M’allunyo de la desesperança. El derrotisme és una motxilla feixuga que no et deixa avançar. Un projecte, la il·lusió, l’esperança són motivadores d’obrir camí caminant.

2. Camino i mostro a la comunitat que tinc vida. Que hi ha vida es demostra caminant. El reeiximent no ens visita al sofà. L’immobilisme i el conservadorisme bloquegen el camí. Jesús plora a l’hort de Getsemaní: “Amics, per què dormiu? No heu pogut vetllar amb Mi?”.

3. Obro els ulls i esguardo el cim on vull ascendir. Ho feu Jesús a la muntanya del Tabor amb Pere, Jaume i Joan, uns dies abans de pujar al Calvari, pòrtic de la Pasqua. Contemplem la vida que ens porta el caminar. Si la creu pesa massa, m’ajudo dels cireneus. Com succeí a la Via Dolorosa, és una joiosa manera de caminar amb un germà a qui dones vida.

4. No desitjo ni somiant una corona de diamants. M’estimo més ser coronat com Jesús amb una corona d’espines. La banalitat és buidor. El dolor és el pas a més vida per compartir amb tu mateix, amb la família, amb la comunitat.

5. No oblido que per fer camí per la vida, com canten als campaments d’AINA, cal omplir la cantimplora de l’espiritualitat. Jesús demanà al pou de Jacob a la Samaritana: “Dona’m de beure”. I clavat a la creu, una de les set paraules fou: “Tinc set”. No caminem sense la cantimplora. Donem vasos d’aigua als infants perquè caminin amb nosaltres. “Qui dona un vas d’aigua a un infant me’l dona a Mi”, ens encoratja Jesús.

6. Pere amb els altres companys, tret de Joan, perderen el camí. Hi ha camins equivocats, com el de la por, el de la covardia, el de la mentida. El bon camí va amb la veritat i la sinceritat. “Què és la Veritat?”, li preguntà Ponç Pilat. No volgué, malauradament, sentir la resposta.

7. No plorem de tristor i de llàstima. Plorem d’amor. “No ploreu per mi –diu Jesús a les dones de Jerusalem–, ploreu pels vostres fills”. “La pau que Jo us dono ningú no us la prendrà”, digué el sacerdot Jesús en la primera missa al Cenacle d’aquell primer pis d’una casa al centre de Jerusalem.

8. Al bell mig de la tartera més punxeguda, mirem al cel. Stabat Mater dolorosa, Maria, la dona forta al peu de la creu, obre el cor a Déu. Pels dolors de part al Calvari, Maria esdevé Mare de l’Església: “Mare, aquí tens el teu fill”, li digué Jesús mirant Joan.

9. Maria de Magdala és la pregonera: “Hem fet el cim!”. Anuncia la Pasqua: “Jesús viu. L’he vist i m’ha dit que ho digui a tot-hom”. Cleofàs i el seu company, fent camí cap a Emaús, malgrat la decepció, trobaren el Ressuscitat amb una simple pregària: “Senyor, es fa tard. Quedeu-vos a casa nostra”. I se’ls obriren els ulls. Tots som pregoners de la victòria del bé sobre el mal, de la gràcia sobre el pecat, de l’amor sobre l’odi. “Que el camí sigui llarg, ple d’aventures i de coneixences...”, canten els ainistes amb el Llach.

10. Al·leluia! Al·leluia! Al·leluia! En què puc millorar el meu camí quaresmal? Canto amb Paul Claudel: “Assez de ces longues tenèbres! / Assez de ces voiles funèbres! / O bienheureuse Lumière!”