Sant Josep amb cara llarga

19 de març, festa de Sant Josep. Contemplo la seva talla preciosa del segle XIX que presideix el retaule de l’església parroquial de Sant Serni de Canillo. Em sorprèn el seu rostre seriós. Josep fou un pare modèlic. La majoria de pares festegen per honorar-lo el Dia del Pare. Josep de Maria estimà a les verdes i a les madures. Superà els dubtes, les tristeses i els insomnis arrecerant-se al silenci del pou de Jacob d’on pouava l’aigua de l’energia per lluitar, l’aigua purificadora per a l’autenticitat i l’aigua de vida per fer les coses bé. Meditava i pregava. L’àngel de la guarda baixà del cel per embalsamar la seva crisi emocional i ajudar-lo davant del misteri en el discerniment. “La fidelitat és el valor més valuós que acompanya l’amor d’espòs i de pare”, ens diu el fuster de Natzaret, fidel a totes amb Maria i pare tan amorós que al seu fill el coneixen com a “fill del fuster”. No podem anar pel món dient “avui m’agrades i demà no m’agrades, avui estic bojament enamorat i demà ja no t’estimo!”. No siguem eternament adolescents. Felicitats pares pel vostre dia!

Contemplo la imatge de Sant Josep que presideix el pati de Sant Tomàs del Seminari que m’ha acompanyat els 3 anys de filosofia i els 5 anys de teologia. Entre les fulles que ornen la bella imatge de Sant Josep hi veig alguna llàgrima. Medito. El dia de Sant Josep és el Dia del Seminari amb recol·lecta inclosa. Porto al cor la sagrada imatge de Sant Josep que presideix una font d’aigua –¿el pou de Jacob?– del Seminari de la Seu d’Urgell. Sant Josep és el patró dels seminaristes. Fou el formador del gran primer capellà –no diu mossèn perquè és una abreviatura de monsenyor, títol al qual era al·lèrgic–, que fou el seu fill Jesús de Natzaret. Josep es pregunta i nosaltres amb ell: “On són els seminaristes?”. Al Bisbat d’Urgell es compten amb els dits d’una mà. ¿Com podrem servir un dels bisbats més extensos de la península ibèrica que va de la Vall de Ribes fins al Pla d’Urgell per enfilar-se cap a la Vall d’Aran passant per la Cerdanya, l’Alt Urgell i pels dos Pallars? Ens apuntem cada tardor a la cadena de pregàries per demanar joves seminaristes. Però oblidem la dita popular “a Dios rogando y con el mazo dando”.

Els ramaders de Canillo estan preocupats per la manca de vocacions a ramaders entre els joves de la Parròquia. L’Hble. Comú, amb el suport del Ministeri d’Agricultra i l’assessorament dels ramaders veïns de l’Ariège, organitza trobades de reflexió sobre el futur del prats, dels boscos, dels ramats de la parròquia, de les 7, la més vasta. El Miquel Naudí, de casa Peretol de Soldeu, em diu: “No hi ha joves, avui, que es vulguin lligar cada dia a donar menjar als corders, a vetllar a la nit la vaca que pareix i a remenar fems... Jo seré el darrer ramader de Canillo i vós sereu el darrer capellà”. Amb tot i això, ens hem donat unes línies de treball: noves corts, associacions entre quatre pagesos, diversificar, ajudes de Govern. Hem de trobar una nova manera de ser ramader.

Els cristians hem de trobar una nova manera de ser capellans. Mnr. Etchegaray, president dels bisbes de França, deia a Lourdes, l’any 1976 –any que obriren les portes a les Colònies Populars de Canillo–: “L’Église d’aujourd’hui doit tout mettre en oeuvre pour offrir une hospitalité sans rivage et créer les conditions que rendent habitable par tous la Maison de Dieu”. Retrobo 46 anys després el mateix desig expressat per l’arquebisbe Jon Planellas a l’Ateneu de Sant Pacià el dia 15 de febrer de 2023: “A Catalunya i a Europa hi ha hagut un clam bastant unànime que ens cal canviar el llenguatge, que cal ser menys clericals i que s’ha de retornar al missatge original de l’Evangeli. L’arquebisbe Joan-Enric Vives felicità el Nadal al Govern i polítics andorrans reivindicant: “Treballeu intensament units per no deixar ningú al marge”. Fou aplaudit entusiàsticament. Però un amic candidat a les properes eleccions em deia: “Hi estic d’acord però comenceu a practicar-ho la gent de missa”. La incoherència és la porta de la deserció dels fidels. Guy Gilbert, el capellà dels loubards (llops de bars), que fou convidat pel Papa Francesc durant una setmana al Vaticà perquè fes allò que més li plaïa en ocasió del seu 80è aniversari, diu: “La rue est mon église”. Li copio i afirmo: “El lleure, el local social de la Gent Gran i el cafè del poble són les meves capelles i l’hora de 7 a 8 de cada vespre és el meu santuari”.

Sant Josep feu de Jesús un gran líder. El sacerdot, com Jesús, ha de liderar tenint en compte que els antics estils de liderar ja no donen resposta a tothom, sobretot quan es tracta de donar respostes a les noves generacions. El nacional catolicisme ens queda lluny. Ser líder no es basa en la força, en el poder i menys en l’egocentrisme. L’escolapi mossèn Josep Maria Monferrer, fundador de Fundesplai, deia al diari El Punt Avui del dia 24 d’octubre de 2020: “Sembla que hi ha bisbes que esmorzen cada dia amb Déu”. Ser líder no és situar-se sobre els altres. El primer pas del líder és comprometre el talent amb el projecte. Recordo en la formació residencial dels monitors del mes de març “L’emoció de l’equip”: “El lideratge es fonamenta sobre els valors humans i els valors evangèlics com l’empatia, que ens fa llegir entre línies, la coherència, l’amabilitat, la transparència, la col·laboració, l’espiritualitat”.

Felicito Maria, la dolça Mare de tots, la meva Confident, la festa de Sant Josep per la part que li toca. Em somriu amb el cant del Magnificat: “Líder és qui inverteix la piràmide perquè és humil, dona el millor de si mateix, serveix els altres i usa l’estratègia deixant un llegat tot mirant cap a l’horitzó”. Al peu de la creu esdevé Mare de l’Església. Dolça crema de Sant Josep per celebrar-ho.