Agenda dels dies feliços

Cada nit conto una historieta als ainistes per donar “la bona nit”. Em fa feliç compartir-ho.

Que m’hi trobo bé, a la novena planta de la segona de les torres d’Escaldes - Engordany? Jo ja soc gran i tot m’està bé. La meva filla i el gendre m’estimen i em mimen. No volen que visqui sol a la borda de la meva vida, a Montaup. El pis és gran. Té totes les comoditats. Per fer-me feliç, m’han posat una televisió a l’habitació. Però, malgrat tot aquest luxe, em trobo engabiat. Em passo el dia mirant per la finestra. Vull respirar l’aire del cel. Paro l’orella per sentir el cant dels moixons. Veig a la llunyania els arbres, dels quals em manca el perfum de les fulles verdes. També a la nit obro la finestra per parlar amb les estrelles, que em canten: “No sabies que a la Terra tots els homes som germans...”. Em recorden les misses on ho cantaven la canalla d’AINA. M’assec al sofà. Hi faig una becaina. Em desperto sobresaltat tot dient: “Me’n vaig a apariar les bèsties.” La filla vol curar la meva angoixa omplint-me de regals: jocs de cartes per jugar el solitari, CD de música de la meva joventut i també unes gomes per fer estiraments.

Fa una nit de negra fosca embolcallada per la broma. Mentre la família dorm, no sé quin rampell m’agafa. Arreplego quatre coses i surto a la recerca de la llibertat, de la felicitat. Enfilo el camí d’Engolasters per després seguir el camí del Canal, baixar al Forn de Canillo i arribar de nou al meu cau de Montaup. La pujada a les fosques és molt més dura. M’animo mormolejant la dita de la meva padrina: “Quan tens molt, un es perd. Quan tens menys, un es troba.”

Comença a clarejar el dia. No reconeix el paisatge. A la cruïlla de les Pardines s’ha enganyat de camí. Veu al fons un llac. “Sembla el de Maranges”, es diu sorprès a si mateix. És a la Cerdanya. Cau desmaiat. No sabem si pel cansament o per l’equivocació comesa. Cap a migdia es desperta. Darrere el pi negre que li ha fet de coixí, veu el cementiri del poble. Xafarder com és, i devot de les persones absents, va a visitar-lo. Li agrada molt llegir els noms perquè amb ells reconeix l’origen dels traspassats. Cada nom és una arrel del país que som.

Sorpresa! Un misteri! Cada nom duu al costat el temps que ha viscut i no s’ho creu. Josep 7 anys 10 dies. Serni 23 anys. Romeu 13 anys i 55 dies. Peret 3 anys i 33 dies. Núria 8 anys i 15 dies. Li cauen les llàgrimes. Com pot ser que en aquest poblet, que és un paradís, les persones morin tan jovenetes?

El bon home, amb el cor encongit, entra al poble per treure l’aigua clara del misteri. Encuriosit, vol saber per què els veïns se’n van a l’altre món abans d’hora. Entra a l’hostal. Demana un esmorzar de pagès. Quan s’ha guanyat la confiança del patró, demana: “He visitat el vostre preciós cementiri. He plorat en veure que en aquest poble la gent mor abans d’arribar a la majoria d’edat.” L’amo de l’hostal li diu amb un somriure: “Molts dels veïns del poble anoten a l’agenda les hores felices que han viscut amb un somriure fàcil; fent el bé que genera amor i omple els amics d’una viva sensació de felicitat. Han estimat, han donat gràcies, han estat humils i han escombrat tota mena d’enveges i vanitats que et prenen la pau del cor. Quan moren, els qui fan veïnat de la casa, agafen l’agenda, sumen els dies feliços i els posen al costat del nom de l’amic traspassat. Els qui més sumen dies feliços viscuts en plenitud són els qui d’infants i de joves feren colònies i campaments. Allí aprengueren mentre cantaven Bona nit, Déu ens doni un bon son..., a escriure cada nit els moments feliços i plens de vida del dia per dir: gràcies, Jesús.”

Demano a la dolça Mare de tots, la meva Confident, que els infants de la casa AINA, els de la Borda d’AINA i els nois i les noies del campament TAMARROS i de CAINA Estiu 2023 visquin molt feliços carregant-se d’emocions positives. Ella em somriu: “Resa al meu Fill Jesús. Senyor, feu-me instrument de Felicitat. Que on hi hagi buidor, hi posi felicitat.”