De Mereig a Meritxell

Em fa molt feliç dir bona nit cada vespre als 171 ainistes. I encara em fa més content compartir-lo en la meva agenda. Gràcies de regalar-me tanta felicitat!

Hi havia una vegada una família de pagesos, que vivia enmig d’una comarca al recer de la muntanya emblemàtica Casamanya i als peus el santuari de la Mare de Déu de Meritxell. Tenia el pou i la font picadora que eren l’ànima de tota aquella bellesa. La comarca era un espectacular mirador de la Vall de la Valira d’Orient. El riu Urina, que naixia sota la borda del Gabriel, acaronava tot el senderol fins a la fusió amb la Valira. Un bosc frondós emmarcava aquella comarca a la vegada que oferia un espai acollidor als joves dels campaments de les parròquies d’Andorra i un passeig dels bolets per als nens i per a les nenes que hi pujaven acompanyats dels monitors i de les monitores. El nom de la comarca és dolç: Mereig. De la seva dolcesa la Mare de Jesús i dels infants del món en fan el setial: Meritxell, diminutiu de Mereig, Migdia d’Andorra.

El Serni, que és com es deia el pare de la família pagesa, era un home treballador, molt tenaç en la feina. Els prats eren un jardí. Les vaques i les ovelles eren part de la família. La seva dona, l’Esperança, que pujà a Andorra a la recerca de feina, se sentia molt feliç en companyia del Serni i dels seus quatre fills, tres nois i una noia, tots ben forts i guapos.

El 24 d’octubre del 1873, el síndic Nicolàs Duedra, de cal Passamané del carrer Gran de Canillo, declarà Patrona d’Andorra la Protectora de Canillo, la Mare de Déu de Meritxell. Tots els consellers aixecaren la mà i a una sola veu digueren: “Sí!” Duedra, feliç, digué: “Gràcies. Hem d’agrair els miracles que la Verge de Meritxell ha fet. El d’aixecar el país decaigut per la crisi del ferro i el de l’obertura de les fronteres per dur el bestiar a les fires de Catalunya i de l’Arieja”. El poeta de Soldeu, el Bartomeu, afegí als Goigs de la Mare de Déu de Meritxell l’estrofa: “Per Patrona us aclama / el Consell amb gran amor, / i amb entusiasme proclama / que sou d’Andorra el tresor. / Les comarques andorranes / digneu-vos, Reina, guardar. / De Meritxell Verge santa / vullau-nos sempre ajudar”.

Els pelegrinatges al Santuari des que la Mare de Déu era Patrona d’Andorra anaven en augment d’any en any. Els pelegrins de la Valira del Nord en arribar a envistes del Santuari Nacional desplegaven la bandera i cantaven la Salve: “Pelegrins hi venen, / fervents i devots; / com bons fills s’entenen. / Sou Mare de tots. Ave Maria”. El pagès de Mereig batejà el roc amb el nom “Roc de la Salve” en homenatge als pelegrins a qui oferia un vas d’aigua del pou de Mereig. Practicava el consell de l’Evangeli: “Donar un vas d’aigua a qui té set” per continuar el camí fins als peus de la Mare de Déu de Meritxell.

Els pelegrins es queixaven massa sovint d’haver de recórrer una vegada i una altra un camí penós per anar a la casa de la Patrona d’Andorra. També es queixaven els pagesos dels prats de Montaup i de Mereig. “És un miracle que les vaques lligades al carro no s’estimbin”, deia el cap de casa de Gabriel. Era una heroïcitat haver de baixar cada matí per aquell camí intransitable les galledes de llet fins al camió lletera que els esperava a la carretera general. Les muntanyes de la comarca de Mereig es convertiren en un mur de separació en comptes de ser la formosa corona que embelleix tota la falda del Casamanya que acaba amb el riu Valira d’Orient que fa de lira per cantar a la Mare de Déu de Meritxell.

Fart de tantes queixes, també de les penoses caminades i de tant perdre el temps pels obstacles d’un camí que en molts trossos deixava ser-ho, el pare Serni reuní la posobra del 8 de setembre l’esposa i els quatre fills i els va dir:

Estimada esposa, estimats fills i filla, he promès a la Patrona d’Andorra, la nostra dolça Mare de Déu de Meritxell, moure la nostra muntanya.

–Moure la muntanya, pare? Això és impossible! Com la mourem, la muntanya?

–Vull dir –va explicar el Serni– que hem d’agafar el pic i la pala per obrir un ample camí per la nostra comarca. Serà un bon regal a la Mare de Déu i als pelegrins en la Festa del Patronatge. Els pagesos amics i veïns ens ho agrairan quan vagin a dallar els prats. Tots podrem fer bona via!

–Pare, ets un somiador –li digué el fill hereu de la casa, el Jan–. Me’n vaig a fer la motxilla per anar demà a complir amb Meritxell.

–Meditaré i pregaré pel teu projecte utòpic. La mare Esperança digué als fills: “Demà, Festa de Meritxell, demanarem a la Mare de Déu que ens il·lumini sobre el projecte del pare”.

–Fou després de la missa mentre dinaven al berenador de la Creu de Carlemany quan el Jan digué en nom de tota la família:

–Pare, demà agafarem pals, aixades i aixadetes; pics i pals de ferro; cabassos i canastres; pales i rastells... Tot el que serà útil per a una empresa tan laboriosa com és obrir la carretera de Mereig a Meritxell. Quanta suor, quants esforços! Però els beneficis que reportarà fan que valgui la pena si més no intentar-ho.

La roca es resistia. La mateixa tenacitat amb la qual treballava tota la família era d’admirar. El camí s’obria lentament. El més important era que el pare Serni havia aconseguit la unió en un projecte de tota la família. I el més interessant que valorava la intel·ligència del Serni, la unió de tota la família que amb tant d’amor treballava per al bé dels pelegrins i per a la prosperitat de la comarca de Mereig i de Montaup.

El Galderic, veí de Mereig i amic del Serni, digué: “Company, ets un babau i un imprudent, obsessionat en una tasca impossible. A més, tu i jo som grans i no en veurem l’acabament”.

El Serni es va eixugar la suor del front amb un mocador i es va posar bé el barret. Va estar pensarós durant una bona estona, buscant en el seu cor les millors paraules per respondre al Galderic. Al final, va sospirar, va mig aclucar els ulls com si mirés cap al futur llunyà, i a poc a poc va pronunciar aquestes paraules mesurant-les d’una en una:

–Bon veí Galderic. Sé molt bé que jo soc gran, gairebé vell. He començat una feina que no podré veure acabada, però tinc quatre fills i ells tindran fills i filles al seu voltant que seran els meus nets i netes. També els pelegrins tindran nova família. Tots continuaran gratant la muntanya i aconseguiran el camí desitjat i el camí ja és la felicitat.

El Galderic va assentir amb el cap i se’n va anar a poc a poc.

La Patrona del cimal de Meritxell somreia a tots: El meu Fill és el Camí que obre camins. No ho oblideu mai de la vida.