Vull ser gavernera

Els alumnes del curs de titulació d’Educadors en el lleure, tot preparant la missa de clausura, em demanen que els parli de Meritxell. Els regalo el conte: Vull ser gavernera.

“Andorra és un paradís....” cantem a la sardana andorrana del Mestre Roure. A les Valls d’Andorra tot és alegria i festa, hivern i estiu, primavera i tardor. Cadascun dels poblets al cor dels Pirineus centrals embelleix d’allò més el mapa del planeta Terra. Les fonts d’aigua cristal·lina que es despengen de sota els cims ornen el paisatge. Totes acaben als braços de les dos Valires, la del Nord i la d’Orient. En el seu descens reguen les catifes de flors de mil varietats que troben pel camí. Són el color del jardí del paradís andorrà. La majestuosa muntanya emblemàtica del Casamanya és l’anella de la sardana dels pics que agermanen les 7 parròquies. Estanyó, Serrera, Cataperdis, Fontblanca Comapedrosa, Montmalús, Cubils, Canramonet, Rocafort, tots ballen al seu entorn la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan. I l’ànima de tanta bellesa és la vida dels ciutadans. El seu esperit de servei, de senzillesa i d’acollida és la plaça del Poble que llueix la bandera VIRTUS UNITA FORTIOR. Dins de la diversitat els andorrans són un sol cor i un sol esperit, com ho predicava Jesús fa dos mil anys.

La pubilla de les comarques andorranes és Meritxell. El jardí d’arbres i arbustos és el passeig preferit dels turistes, dels andorrans i, sobretot, dels canillencs. Ens encanta la filera d’avellaners. De les seves branques, els avis en feien paners. Acaronem les freixeres, el bosquet de bedoll o de bes, els boixos per fer-ne culleres, els avets que ens donen la fusta per fer esclops, els agrels, els bisurts que enlluernen amb els seus fruits vermells, els salzes plorosos, els roures la fortalesa dels quals convida a superar les tarteres de la vida i agraïm a les pruneres el fruit ensucrat portador del “pêché de gourmandisse”. Els pins amb les fulles perennes que enverdeixen el paisatge tots els mesos de l’any són la família més nombrosa.

Al centre del jardí ample i llarg sobergueja un pollancre que sembla tocar el cel amb les seves fulles. El bon amic Josep del cal Jep de Canillo ens n’explica la història en francès, li ensenyaren a l’escola francesa de Canillo.

El xop o pollancre és robust com un guerrer, capaç de resistir tots els torbs ferotges de l’enemic. És orgullós i altiu. Enamorat de si mateix es compara amb el Casamanya que esguarda gelosament l’horitzó. El menyspreu amb què es mira els altres arbres i arbustos que viuen sota la seva ombra fa mal al cor.

Mira aquests miserables habitants de gaverneres –deia el pollancre al seu veí roure en un vespre d’estiu, fent burla de les febles branques i de les tiges que sostenen unes floretes més tristes que alegres–. Fan pena de tan seques que estan! De tots els arbres de la comarca no n’hi ha cap de tan vigorós com jo.

Soc el millor de tots. Tothom m’ha de lloar i m’han de donar el títol de príncep de la terra. El mateix Hèrcules em té enveja.

El roure, fent-li la pilota, li respon: “Tens raó. No hi ha al jardí cap arbre tan valent, altívol i poderós com tu. Et mantens ferm com un lluitador invencible. El teu tronc ferm. Les branques que atreuen tots els moixons que ronden al nostre entorn.”

Mentrestant la gavernera regada per la font de Meritxell sostenia resignada la conversa entre el pollancre i el roure.

Però com n’és de fàcil que la roda de la fortuna canviï el que sembla més immutable.

Uns nuvolots foscos que tancaven el paisatge pel nord van aparèixer per sobre el Casamanya. El cel, blau fins aleshores, es va anar cobrint amb un mantell gris i amenaçador. Va començar a xiular el vent com un presagi de tempesta. Va brillar un llampec enlluernador i va retrunyir un tro que semblava que trencava el Roc del Quer que resguarda el poble de Canillo.

La tempesta es va abatre damunt de les muntanyes i la vall. Ratxes huracanades van sacsejar els arbres i els matolls. Un cicló aixecava remolins de branques i fullaraca. El jardí meritxel·lià sencer ballava una dansa enfollida. El cel i la terra s’estremien.

L’orgullós pollancre resistia i no volia cedir davant de l’ímpetu terrible de l’huracà. Es mantenia dret mentre la borrasca s’arremolinava en les capçades i trencava i llançava les branques i les escampava fins que es perdien de vista.

La gavernera també era agitada violentament per la tempestat. Es doblegava cap endavant i cap endarrere. La gavernera es deixava sacsejar com si tingués una conversa apassionada amb l’airot. Tan aviat afirmava amb vehemència com negava amb contundència.

Durant el vespre i tota la nit el bosc i el vent van lliurar un dur combat. La treva va arribar a la matinada. L’aurora va dur la calma.

Quan va sortir el sol per llevant, va contemplar el jardí de Meritxell assossegat de l’aire transparent que segueix les grans tempestes. Va veure el pollancre arrencat de soca-rel estellat i escampat en trossos desiguals pel terra entollat, com si fossin ciclops derrotats.

I al costat del camí Ral va veure la gavernera que es mantenia dreta i s’assecava les gotes que brillaven damunt les seves tiges elàstiques.

El pollancre havia trobat la desgràcia en la tossuderia del seu tronc cregut i orgullós i en la sordesa pedant a les veus de la tempesta.

La gavernera, en canvi, havia sobreviscut gràcies la seva flexibilitat, perquè havia conversat amb el vent. L’aigua i el vent agrairen la humilitat de la gavernera. La recompensaren amb unes roses que aplicades a la ferida d’un infant, cura. I bullides per la padrina són remei per a una mala digestió. Més encara, a la tardor, les padrines dels seus fruits en feien la gormanda melmelada gavereriana.

El miracle, però, fou que “lo sis de gener damunt d’un tou de neu florí per acollir la Mare i Reina del Paradís andorrà, la Mare de Déu de Meritxell”. Els ainistes baixant pel camí ral s’aturen per contemplar-la. Li canten: “Els cors s’agermanen / al vostre caliu / cims i valls aclamen / l’amor d’aquest niu”. Gràcies, Josep del cal Jep. Ho contaré a la mainada d’AINA perquè aprenguin a ser senzills i humils pel camí de la vida, com ho fou la gavernera.