De la meva agenda

Tornada a l'escola... de la vida

“Un dia que es perd ja no es torna a trobar”

Creat:

Actualitzat:

En aquells anys 1947 i 1948, els primers dies de classe, el senyor mestre Bureu ens alliçonava: “Hi ha una joia que si la perdem és irrecuperable. És una joia com no n’hi ha una altra. Està tallada en un tros de la pedra de la vida i està feta en el taller del temps. L’adornen 24 brillants, envoltats cadascun per uns altres 60 de més petits. Ja veieu quanta raó que tinc de dir que és una joia única al món que per molts diners que tingueu no en podreu trobar una altra d’igual”.

Els alumnes, encuriosits, li preguntàrem: –Com es diu aquesta joia tan important?

–La joia es diu: “un dia”. El bon mestre, amb un somriure de satisfacció, puntualitza: “Un dia que es perd ja no es torna a trobar”. Repetiu tots: “Un dia que es perd ja no es torna a trobar”.

I tots feliços d’obrir el tresor d’un nou curs escolar, cantem: “Un dia que es perd ja no es torna a trobar”.

Els 221 alumnes de l’escola andorrana de Canillo han començat el curs amb una convivència a AINA. Divendres era festa de la Mare de Déu dels Dolors, 15 de setembre, l’endemà de la Festa de Santa Creu que es festeja a l’Areny de Canillo. Els alumnes ainistes de l’estiu de les Emocions han trucat al cau mossèn per saludar-me. Els he recordat la primera lliçó de curs de quan tenia 8 anys com ells avui: “Un dia que es perd no es torna a recuperar”.

La Begonya ve a preparar la celebració de les Noces d’Or dels pares polítics. Pregunto per la Neus, la neta, per a qui guardo una lectura preciosa per llegir als avis: “Avui t’estimo més que ahir, i menys que demà”. No ha vingut. Era el primer de classe. El professor li ha posat com a deures explicar “com es planta una ceba a l’hort”. M’hauria agradat ajudar-la tot mostrant-li les cebes de l’hort de la Gavernera d’AINA. I comentar-li com les cebes ens alliçonen: “Es planten enfonsant el peu dins de la terra i amb el cap mirant al cel. Les persones hem de tocar de peus a terra i posar la mirada al cel. I quan es cuinen provoquen alguna llàgrima de satisfacció”. Ignoro la resposta de l’ainista Neus.

Dijous, dia 14 de setembre, el Santuari de Meritxell s’omple tot ell d’una resplendor especial. Els residents del Cedre de Santa Coloma han pujat “a complir amb Meritxell” com deien –i diuen encara– les persones ancianes. Els han acompanyat la Subsíndica, la ministra d’Afers Socials, nombrosos familiars i persones del voluntariat andorrà. La Patrona d’Andorra des de fa 150 anys s’ha mostrat molt feliç amb els parlaments, les pregàries de comunió amb els companys que no han pogut pujar, les ofrenes de flors i les obres artístiques dels tallers de la Residència.

Acabada la celebració, torno cap a AINA. Una noia camina a peu per la carretera cap a la parada de bus de la rotonda de la maternitat meritxel·liana. Aturo el cotxe. Toco el clàxon. La convido a pujar. Dubta. Insisteixo. És una noia del Perú. Després de quatre anys a l’Argentina, uns amics residents a Andorra l’han convidat a buscar feina al país. Ha estat quatre anys a Argentina. La seva professió és la logística. Em diu que ha pujat a Meritxell a demanar a la Mare de Déu que l’ajudi a trobar feina de la seva. Li demano si té papers de resident. “Ja m’he inscrit al curs de català del Govern”, em dona com a resposta.

M’ofereixo a donar-li’n la primera lliçó. Ens asseiem a la taula del bar. Li regalo l’estampa de la Mare de Déu de Meritxell amb les pregàries en català: “Meritxell del silenci, ensenyeu-nos a escoltar”. La noia, que se’m confessa creient, les llegeix amb un entusiasme fervorós en accent sud-americà. Té dificultats a pronunciar Meritxell. Ho sil·labegem junts. Les llegeix una per una totes dotze. Només s’atura per preguntar-me el significat d’alguna paraula. Ens acomiadem a la parada de bus d’Encamp. Abans em promet que les llegirà cada vespre i que les aprendrà de memòria per recitar-les a la professora de català.

Meritxell Alcobé, consellera ge neral, ha publicat una enriquidora reflexió sobre “Una educació adoptada als canvis de la societat”. L’escola andorrana estrena aquest curs l’assignatura Créixer en valors, alternativa a la religió des d’una perspectiva ètica.

El meu carisma és l’educació. He meditat a la llum del llarg camí caminat amb els infants i amb els joves la reflexió de la meva veïna i amiga, consellera Alcobé. Els valors se sostenen sobre tres potes. Si no estan ben cohesionades, el tamboret de la vida trontolla. Els valors demanen des de la infantesa a) la formació; b) la vivència; c) la celebració.

Cal posar l’accent en la instrucció i en la formació per no caure en una ètica llunyada de la realitat. La instrucció sobre els valors duu a treballar els aspectes vivencials (voluntariats, serveis assistencials diversos) centrant-nos com a finalitat en el compromís. En cas contrari, l’acció s’aboca a l’activisme, especialment entre els joves, que amb el temps queden desproveïts de bases, de fonament espiritual i, fàcilment, sense un sentit a la vida. Les vivències dels valors ens duen a la celebració: una meditació, “parler avec ton coeur”, una trobada festiva amb amics intercanviant (l’UCPA adapta els seus albergs per acollir colònies de convivència de pares i de mares amb els seus fills, aprofitar qualsevol aniversari per trobar-se en un llarg sobretaula les persones que estimem).

Sant Pau fa dos mil anys que va escriure aquestes paraules de rabiosa actualitat: “Vosaltres teniu de tot en abundància: fe, paraules, coneixement, sol·licitud plena i l’amor que de nosaltres heu rebut. Tingueu, també ara, una generositat abundosa” (2 Co 8.7)

tracking