El cor del pessebre

“Dibuixeu un cor ben gran”, demano als meus simpàtics amics del taller de catequesi. Celebrem, com ho manen Els Usos i Costums canillencs, la convivència familiar de Nadal a AINA. Els cants de nadales A la neu ha aparegut / un estel que ens ha vingut / d’una terra estranya / sobre Casamanya. Al fòrum del film Història del Nadal, cada infant ha dit l’escena que més li ha agradat. El Ventura ha triat la del fill d’un pastor que regala la seva mascota al nadó Jesús i la posa a la menjadora on dorm. Els jocs i el dinar de Nadal es coronen amb el dibuix d’un cor ben gran.

Els demano: a qui posareu dins d’aquest cor gran perquè sigui un gran cor?

Silenci. La Maria aixeca la mà: “Jo hi posaré el nen Jesús.” La vintena de companys aplaudeixen la Maria. Ella, tímida, somriu de contenta.

El pessebre que l’Infant Jesús vol és el nostre cor. També el cor de la família, el cor d’Andorra. “El cor del món”, completa el Lama monjo tibetà que ha pujat a AINA per preparar la pregària de la pau per al diumenge Gaudete a Meritxell.

La meva mare em deia: “De l’abundància del cor, en parla la boca” I també les mans, la mirada, la imaginació, la creativitat. Sant Francesc d’Assís ens ho fa viure.

Era el dia 24 de desembre de 1223, un dia com avui de fa 800 anys, unes resplendors travessen la nit. Una munió d’homes i de dones amb atxes, torxes i ciris a la mà es concentren als cimals del petit poble italià de Greccio, a Latium. Després de creuar el bosc es reuneixen a la cova on aquells que s’anomenen germans menors (perquè ells han triat de ser els més petits –minor–) han construït una establia que fa d’ermita. Un ase i un bou reposen damunt la palla al costat d’una menjadora. Francesc d’Assís, pare d’aquest moviment, es presenta davant la multitud. Els crits de joia dels fidels i dels germans menors reunits són el cant d’entrada a la missa de Nadal. Francesc, un simple diaca, canta l’Evangeli. Seguidament fa el sermó: “Heu sentit paraules de tendresa, dolces com la mel, sobre el naixement del Rei pobre a l’indigent petit poble de Betlem.” Les paraules de Francesc desperten tant d’entusiasme que tots creuen veure amb els propis ulls l’Infant Jesús nat i posat damunt la palla de la menjadora. Francesc no cap a la pell de tanta alegria. Tots senten en la seva carn la nuesa en el qual el Fill de Déu ha vingut al nostre món.

L’emoció de Francesc, dels seus germans menors i dels fidels és tan poderosa que 800 anys després la memòria col·lectiva la guarda gelosament en el cor de la història. El desig del Poverello d’Assis, “veure que el Nadal esdevingui una festa tan important com la Pasqua en el cristianisme”, s’ha complert.

Entre els nostres veïns francesos, tocats pels vents del laïcisme, el 41% de famílies fan el pessebre a casa. Entre ells, el 50% són famílies amb infants. El 88% diuen que posen el pessebre per seguir una tradició familiar, un 42% com a decoració de la casa, un 40% com a un espai de pregària i 32% com a activitat amb els nens i les nenes. Una mare em diu: “J’ai reçu la tradition de la crêche de ma mère et de ma grand-mère avec une grande clarté, elles qui ne sont pourtant pas croyantes”. Una monitora d’AINA conta que els seus pares han fet sempre el pessebre perquè no es pot perdre una tradició tan fervent i que dona tant de caliu! Un pessebre a casa és una ocasió de compartir valors com la tendresa, la senzillesa, i altres valors universals. Si el naixement d’un infant ens diu que Déu encara confia en la nostra humanitat (R. Tagore), què ens diu amb el Nadal del seu Fill estimat que deixa el cel per compartir la vulnerabilitat de la terra?

El pessebre va molt lligat a la tradició i espiritualitat d’Andorra. “El pessebre d’Escaldes-Engordany” de l’Esteve Albert sembrà el pessebrisme a totes les parròquies de les Valls. Quan Engordany no el va poder acollir, Esteve Albert el representà a Santa Eulàlia d’Encamp i tres anys després al nou Santuari de Meritxell. Canillo, seguint amb creativitat les petjades dels germans franciscans, ha encarnat el pessebre en la parròquia en la parròquia el pessebre. La reinterpretació de les escenes posades en els espais més significatius de la parròquia permeten la fotografia, la contemplació, el diàleg, la pregària i el millor passeig pel poble de Canillo. L’escena més rellevant és el pòrtic de l’església romànica de Santa Creu que acull el naixement de Jesús. La mainada del taller de catequesi ha clos la convivència de Nadal amb l’admiració del bou, de l’ase, de Sant Josep, de Maria i de Jesús a la seva falda, als quals han cantat “Què li donarem al Noi de la Mare / què li darem que li sàpiga bo? Li donarem el nostre cor que és el pessebre que Jesús demana, com ho heu dibuixat en la nadala per als pares i per a les mares, com ens ho havia dit la Maria. El cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, ens ho fa present igualment a La Vanguardia del diumenge, quan escriu “Preparem el nostre cor per rebre Jesús, l’amic que mai falla”.