Llac de Fontargent, llac de la felicitat

El Serni és el nen més intel·ligent de la classe. Això fa que encara xoqui més la seva tristesa. No el veiem mai envoltat de companys. Camina sol. Al pati de l’escola s’amaga en un algun racó solitari per llegir un llibre de butxaca. El pare i la mare pregunten si els companys li fan assetjament per ser el més savi de la classe. El Serni respon amb un profund silenci. No se’l veu un nen feliç. El seu mestre, que de nen havia participat en les colònies del Casal Sant Serni i després feu de monitor voluntari a AINA, demana de parlar amb el pare i la mare. Els aconsella que el Serni, ara que venen les vacances d’estiu, s’apunti a un torn de colònies d’AINA. Les acampades als planells de Mereig i al refugi del Comapedrosa per fer el pic i caminar per la natura dona vida, descobrir les muntanyes meravelloses d’Andorra, trencar la rutina del dia a dia a casa i a l’escola. Les colònies són un oasi d’aprenentatge. Els pares prometen al bon mestre que li oferiran com a regal de la Primera Comunió la inscripció a un torn de colònies d’AINA. Però el Serni diu que s’estima més un ordinador per estudiar en línia els mesos de vacances.

La Laia és una companya de la classe del Serni, a qui admira molt per la seva intel·ligència. El Serni l’ajuda quan no entén els deures que li mana el bon mestre. La Laia va entrar a l’Associació AINA als set anys. Aquest estiu serà el seu quart any de colònies. No s’ha perdut les convivències d’AINA de la Festa de la Tardor, dels Jocs de Neu, de l’esquí de fons i la Festa de la Primavera. Pateix perquè veu que el Serni, sent tan bon company, no és feliç. Li diu: “Serni, apunta’t a colònies perquè aquest any anem al llac de Fontargent, el primer niu de la Mare de Déu de Meritxell, el llac de la felicitat”.

El Serni sorprèn els pares: “Vull anar a les colònies d’AINA”. Havia llegit en la mirada de la Laia que tots els nens i les nenes de colònies són feliços.

Els pares estan de sort. Els torns de colònies estaven plens, però al segon, hi hagué la baixa de l’Albert. El Serní s’obsessiona per tocar l’aigua del llac de Juclar. Fou el primer d’arribar al llac. Era el dissabte 20 de juliol. En voler tocar l’aigua cristal·lina veié una cara lletja i trista dins del llac. S’espantà. Una de les goges li digué que aquella cara era la seva. “Somriu”, li demanà una altra goja. I el Serni contemplà la cara alegre, feliç, que li somreia. El Serni buscà la seva amiga Laia, que trobà al costat del llac cantant amb els companys Pessigolles, i amb un ample somriure va exclamar: “Laia, soc feliç” i es quedà a cantar amb els companys de la Laia.

Els més sorpresos pels somriures i pels cants del Serni, de nou a casa, foren els pares. El pare del Serni m’explica:

Estava tot atrafegat al meu despatx acabant un estudi molt important sobre el canvi climàtic encomanat amb urgència pel Govern. El meu fill jugava al meu voltant, fet que dificultava la feina. Li vaig dir: “Mira, Serni, ara no puc jugar amb tu. Fes aquest trencaclosques, i si l’acabes jugarem junts”. Tot seguit, vaig agafar unes estisores i retallant a trossos un gran mapa del món li vaig dir: “Intenta reconstruir aquest mapa, i quan acabis podrem jugar...”.

El fill, el nen sempre tan solitari, va restar molt desconcertat. No entenia res de la feina que li havia encomanat el pare. El Serni, tot jugant amb els papers, va veure que a la part de darrere hi havia una figura humana. Així, tot decidit, va començar a unir i muntar el trencaclosques. Amb molta feina... Ho va aconseguir. Bocabadat, en veure que havia estat capaç de refer el mapa, li vaig dir: “Ja sé que ets molt intel·ligent, però com has estat capaç de fer aquest treball?”. El meu fill em va respondre: “Jo no sé com és el mapa del món, però sí que sé com és una persona humana. He reconstruït la persona i m’ha sortit acabat el mapa del món”.

Ens férem una gran abraçada i ens vàrem posar a jugar junts. El Serni havia guanyat.

Apresa la lliçó del Serni, la comento amb els monitors del tercer torn colònies 2024 PIN-GUAI-NA: Hem d’aprendre que per deixar el món millor del que l’hem trobat, hem de començar per reconstruir les persones des de la infantesa.

Conte dedicat al meu mestre Xesco Boix quan fa 40 anys del seu traspàs.