Turisme càmper

Ja ho dic d’entrada: quan faig turisme el 80% de les vegades ho faig amb autocaravana, o millor dit, amb furgoneta camperitzada, que vindria a ser quasi el mateix. M’estalvio descriure totes les bondats d’aquest tipus de turisme tant pel territori on s’exerceix com per qui el practica. L’experiència m’ha ofert de tot en els llocs on he estat, des de l’estada més salvatge i bucòlica fins a la més incòmoda i poc gratificant. I enmig també hi ha hagut les parades als càmpings –quin gran refugi!– o en els punts habilitats en molts municipis fora d’Andorra que ofereixen un confort per al viatger amb furgo. I també haig de dir que en funció del lloc o bé he fet l’avituallament en el poble més proper per menjar o bé he buscat el restaurant que m’ha vingut més de gust a la zona. I podria seguir explicant, per exemple, que viatjar amb càmper porta associades activitats turístiques complementàries o activitats culturals que pobles i viles mitjanes han sabut desenvolupar a partir de la presència d’aquest tipus de visitant. És evident que no tots els autocaravanistes tenen un mateix patró i que hi ha molta diversitat en aquest món, com a la societat mateixa o com qualsevol altre tipus de turisme.

El problema d’Andorra és que no s’hi donen possibilitats: pocs càmpings, els comuns no tenen espais habilitats i mai ningú ha estat capaç de dissenyar pols d’atracció per a aquest turisme que, recordem, ve amb família, consumeix, visita museus i descobreix el país. En contra d’això fem una llei que multi sense donar alternatives. No semblem grans visionaris en un moment en el qual aquest turisme està a l’alça.